Imprimeix en PDF

diumenge, 16 de setembre de 2012

SETEMBRE NEGRE

Aquest relat està tret d'una història real. El Jose va morir fa uns deu anys a la presó, quan la síndrome encara no estava tan controlada com ara. Era un xoriço de carrer, sense delictes de sang, però enganxat a drogues fortes, de quan tenia diners ell i la seva família, però els tombants de la vida no sempre ajuden a triar el millor camí. Quan estava seré i podia lligar una conversa coherent, veies que era una persona instruïda, amb un nivell intel·lectual força interessant i amb uns ideals molt ben assentats, però la droga el tenia agafat pel coll.

A la darrera cruïlla, una persona (o un poble) ha de poder triar el seu destí. 

Reflex - Foto: Roger d'Armengol



Setembre negre

El Jose s’agafa amb força als barrots que donen al pati, els llums de les torretes de vigilància enfoquen la seva finestra i els megàfons el conviden a no moure un muscle; així ho fa. Es mira les mans ensangonades, la sang és molt cridanera, tant com el seu company de cel·la. Li ha calgut un bon cop de puny per fer-lo callar. De fet, aquells esgarips li han anat bé; els bidells i els sanitaris venen més ràpid, se senten les corredisses. El castigaran pel que li ha fet, però no importa el càstig, no podia deixar passar l’oportunitat de seguir uns anys més a la presó, i no sempre es tenen unes tisores a l’abast per clavar-li en una mà al company.

El temps d’internament pesa molt, però la vida de fora no l’atrau gens. L’últim cop que va sortir va ser en una condicional, fa un parell d’anys i va tornar poques setmanes després per una estrebada de bossa amb lesions a la Rambla. Acumulat a d’altres delictes, varen ser vint mesos de condemna que s’acaben aquest setembre.

No vol tornar al carrer, allí moriria en qualsevol carreró infectat. A la presó els sanitaris el tenen vigilat, la droga la té controlada i aquella maleïda degeneració terminal que de mica en mica l’està matant, també. 

Reclús sap que morirà amb dignitat i amb sort potser serà a mans d’un altre company, quan el dolor de la malaltia no tingui retorn.


Ferran d'Armengol
Terrassa, Setembre 2012