Molts cops, les coses semblen no tenir tacte, no ser reals, i a la fi, potser és cert i cal una segona visió, o lectura, dels fets. Però és ben cert que París és la capital de l'amor! o potser no?
Pont de les Arts sobre el Sena - París 2004 - Foto: Ferran d'Armengol
Sobre el pont de fusta, mirant el riu
Alta, fina, un xic esprimatxada potser, blanca de pell i amb milers de pigues per tot el cos, llarg el cabell, d’un roig com mai no l’he vist. Ens vàrem conèixer fa tres anys. Volent fugir, em vaig escapar a París, he oblidat el motiu. Estava travessant el pont de les Arts, camí del Louvre, un paper volava, ella corria encalçant-lo, unes amigues la seguien i Camille reia com sols ho sap fer ella. El meu escàs domini de l'idioma va ser suficient per entendre’ns només tocar-nos els dits, quan li tornava el full; era una poesia seva. Vàrem viure quatre nits d’amor que mai no he pogut oblidar, ni el seu íntim perfum, tan càlid. Vaig demanar-li el poema per traduir-lo. Jugant va donar-me tres anys per retornar-li allí on ens havíem conegut, i per satisfer aquesta voluble juguesca, avui estic aquí, en el mateix pont de les Arts.
Són gairebé les sis del vespre, setena farola venint del museu. Mirant el riu penso que tot plegat és una bogeria. Però això és París!, no hi perdo res estant aquí.
—Albert? Êtes-vous?
L’aire s’atura, un instant.
Ens agafem de les mans, apartant-nos per veure'ns millor durant dos segons.
Li reconec el riure, la miro i no m'ho puc creure, les mateixes pigues, més plena de cos, més voluptuosa dins d’un jersei negre, arrapat.
—Ont déjà fait la traduction?
—Oui... !
—Alors, vous avez quatre jours pour moi?
—Toute ma vie —li dic sense embuts.
Noto el seu càlid somriure cercant-me els llavis quan ens abracem, les llengües es cerquen recordant enyorats camins de fa tres anys. El pit m'esclata dins d'una estranya confusió de sentiments encaminats a l'eufòria, d'alegria.
Sé que l’estimo.
I de reüll veig el riu com s’escola rialler.
Ferran d'Armengol
Març/Abril 2012
.Hi ha una versió anterior d'aquest conte, amb un final diferent, si el voleu llegir seguiu l'enllaç fins a Relats en Català. (Gràcies Sergi)
Un altre cop els Relats conjunts em fan donar tombs a una història, i veient aquesta imatge de la Banda Texana dels anys 20 i tenint en compte que a la meva ciutat estem ara de festival, m'he empescat això.
Aquesta imatge està presa de la Wikipèdia
De pares i fills
La nit és fresca, la gent surt de la sala xiuxiuejant mots admirats, recordant notes, seguint encara els ritmes. Ràpidament s’ha buidat la Cava i la gent s’ha dispersat pels carrers de la ciutat, és tard i, potser, alguns dels amants del jazz demà treballaran. Malgrat tot, la seva passió no coneix horaris.
—Què t’ha semblat?
—Genial, com tocava el contrabaix aquest Carter.
—Ho porta a la sang, el seu pare ja el tocava.
—No m’estranya.
—El seu pare, i el del BB King, als anys vint tenien una banda, feien jazz, beboop, dixie... eren temps difícils per als negres, feien bona música, tocaven a sales per a blancs, però eren simples decorats, qui feia cas d’una gramola?, els negres feien el mateix efecte per als blancs.
—I avui els fills són uns grans personatges que gaudeixen del reconeixement general, sense que ens importi el color de la pell.
—Encara queda feina a fer...
—Però hem avançat molt en aquest camp.
—Si encara en parlem com un èxit, és per què encara ens queda camí. Són moltes les fòbies que encara ens toca lluitar, l’odi té moltes cares i moltes faccions, i no ens cal anar molt lluny per trobar-lo...
—Com em perdria la teva audició, au! Tira que és tard i demà he d’anar a la feina, i tu a l’institut.
Els carrers de Terrassa es buiden, encara ressonen en el cor dels qui han escoltat el concert les notes del contrabaix. I vibren revivint els sons dels instruments de vent, timbals, el piano o les cordes de la guitarra solista. Ressons musicals que invariablement han fet seguir el ritme a moltes generacions de pares i fills, sense importar-los el color de la pell ni en quin indret cultural del món se’ls escolta.
Ferran d'Armengol
Terrassa, Març 2012
Aquest vídeo també m'ha servit una mica de font d'inspiració.
Ron Carter va tocar a la Nova Jazz Cava en un únic concert al setembre del 2006. I res fa pensar que tingui res a veure amb el Carter de la foto de Relats conjunts.
La Associació de Relataires en Català, coneguts com l'ARC, promou els darrers anys concursos per als seus afiliats, i per als participants de la plana de Relats en Català. El premi és la publicació dels relats que són triats en un recull que va engreixant la col·lecció que la Editorial Meteora ha obert per als relataires.
Com es pot veure en aquesta targeta que rau sota aquestes paraules, la portada del llibre és molt impactant i amb força atractiu.
Una visió particular a la proposta del bloc Relats Conjunts, amb una imatge de Kandinsky a la portada.
Composition X, (W. Kandinsky, 1939)
Influències
—Pensava que seria fàcil, però no
ha estat possible.
—I què et pensaves?
—Doncs que els podríem assimilar
amb molta facilitat per mostrar-los la nostra cultura i els nostres coneixements.
—Portem dos-cents anys dels seus
en aquest planeta. Els hem observat del tort i del dret, i no tenen solució.
—I el millor de tot és que són originals,
per separat.
—I fan coses molt diverses i
personals.
—Vas conèixer en Kandinsky, oi?
—Sí, vaig estar amb ell en el seu
taller.
—Ara entenc la seva obra.
—Potser li vaig influir massa.
—Potser sí, però escolta, per què
no fem un últim clau abans d’anar a dormir, tenim un viatge de tres anys llum cap
a casa, i amb una mica de sarau pel cos, es descansa millor.
—Està bé, fem-ho, però em sembla
que, en el teu cas, has estat tu qui s’ha deixat influir una mica per aquesta
gent de la Terra.
—Sí, vaig rodar quatre pel·lícules
porno amb un actor que vivia a Sitges.
—Ho fem en forma humana?
—Sí, que t’ensenyaré un parell de
coses.
—Ja en tinc ganes...
—Ja veuràs, et mostraré la meva visió
de la Composition X, i després a
dormir.
—Ja ho veurem, si m’agrada,
potser ho allarguem una mica...
És un repte no sentir-se estrany, a la plana de relats encara ho és més, visita-la i ja em diràs.
L'estrany carrer d'Elisabets - Barcelona a la tardor - Fotografia: Ferran d'Armengol
Estranys
Un dia vaig decidir no sentir-me’n.
Però ho era, aleshores era jove i ara, els anys han passat.
Estrany és una persona o cosa
diferent, és qui pot donar-te informació de temes que no coneixes, idees
diverses que mai has tastat, ni per aproximació. Has provat mai de ser diferent
al teu entorn? I viure en plena felicitat, malgrat tot?
He viscut molts anys envoltat de
gent que no vivia la meva realitat, refugiats dins la seva cuirassa, amagats
per la lluentor d’un sol que irradiava sols per a ells, i el meu no era una
nota a peu de pàgina que feia la feina que altres no volien fer, però jo era
feliç, sempre ho he estat, potser perquè en el fons sempre m’he sentit
estrany, i no em pesa dir-ho ara, la pena seria que vosaltres no en tinguéreu
noticia, que la ignorància oneges al vostre vaixell. Em sentiria sols si fos
així. Però sé que ho acceptareu sense rancúnia. Fins i tot tu, que un bon dia
vas decidir viure amb mi, per tota la teva vida, ignorant quantes vides podia
viure jo, si aquell que tu tenies present, que veies cada dia de la teva vida,
era sempre el mateix i no era cap estrany qui es ficava amb tu en el llit. Sóc
actor de la vida, i faig un paper important per a tu, ser diferent té un preu,
i ser l’estrany de la teva vida, malgrat hem viscut quaranta anys junts... crec
que em fa sentir felicitat, sí. M’agrada aquest paper. Així sé que encara puc
oferir-te coses que tu desconeixes, que encara puc sorprendre la teva imaginació
amb propostes que no esperes. Però tinc un dubte, si a mida que hem vist passar
els anys, de ben segur que el temps ens ha creat una crosta que ens fa
inseparables, aleshores em demano com podrem mostrar la ferida que amaguem?
He decidit no sentir-me’n.
Tornaré a ser estrany i
callaré. Faré el meu paper de persona vital i divertida, o apagada i
observador, segons qui em coneix, per a tu... sóc l’home brillant que no té mai
temps per triomfar fora de casa, i que entre els amics és admirat i temut, i
per altres, envejat. Quin avorriment malgrat tot. Faré el paper de diari, de
bata blanca i quiròfan polit, de polític compromès, d’empleat col·laborador, de
confiança. Puc fer de botiguer que sempre t’ofereix el millor a tu, i els
altres s’han d’endur allò que tu deixes. No et sembla estrany?
Agafaré la ploma d’estruç per escriure
sonets inventats, mai escoltats ni imaginats, tinc la ploma desada en l’armari
dels secrets, aquell racó de la cambra que ni coneixes, malgrat el tens a casa,
no l’has vist mai, perquè de ben segur que sols veus allò que t’agrada, i ja
faig prou bé el paper. Saps que t’estimo, i això t’omple.
Seguiré vivint d’amagat a la
realitat, se’m fa estrany, però fa massa temps que visc així.
Un cop més, el bloc de Relats Conjunts m'ha cridat l'atenció, i aquesta és la meva visió dels fets.
Chop Suey - Edward Hopper - 1929
Velles companyes d'escola prenent un chop suey
—Estic molt contenta d’haver
dinat amb tu, feia tant que no ens veiem. I per cert, m’encanta el teu barret
blau, és molt modern.
—Me l’ha comprat en Ron, al Ricky’s
de la 57, entre Basleys Park i l’edifici del Hearst Magazine, em va dir.
—A tocar del Hudson Hotel! Molt murri
en Ron, i què hi feia per allà?
—No havia caigut que estava a
tocar del Hudson...
—De l’Hotel Hudson, ja saps que
si va a fer per allí, oi?
—No m’enganyaria ell, mai, i
encara menys em compraria un barret a tocar de l'hipotètic lloc per a les seves
cites amagades. No em facis voltar el cap!
—Jo sols volia ajudar.
—Mira Rita, no sé pas que hi fem
prenent-nos un Chop Suey en el barri xinès, tu i jo, que mai ens havíem portat
bé a l’escola. Precisament, ahir en parlava amb la Glenda, diu que tens una
vida una mica llibertina, que si quedàvem, hauria de vigilar amb tu, que no ets
aigua clara.
—Dory, filla meva, feia molt que
no ens veiem i de la Glenda t’he de dir que li vaig pispar un xicot a la
universitat, i no m’ho ha perdonat mai, coses de jovenetes. Ara ja no tenim
edat per baralles de pantalons.
—Mira, marxem, que el mansoi del
teu darrere està a punt d’encendre un cigarret, si el Ron sent que faig olor de
tabac...
—Et té molt collada el teu Ron...
—Marxem?
—Està bé, ja pagaré jo, aquest
cop et convido.
—No sé si tindrem un altre cop.
—Sí, dona, pels vells temps, hem
de fer una copa plegades una nit d’aquestes.
—Si vens amb un acompanyant...
—No, el meu xicot no vindrà... ho
tinc difícil per fer-lo anar a festes... és casat.
—Mira Rita, millor ho deixem
aquí, em fas patir i el Ron no sap que ens hem vist, tal com vas demanar que
fes.
—Ets un encant Dora, ja ens
telefonarem.
—Adéu Rita, no em tornis a
telefonar, mai més. No vull sentir-ne a parlar més de tu, i del Ron, ja me n’encarregaré
jo d’ell. De moment encara em fa regals, i pel que he entès de la teva trobada,
faré per no deixar-li temps a perdre amb altres activitats que no siguin
familiars, estic embarassada i ell encara no ho sap, espero que no m’esguerris
la noticia. I per cert, ja he pagat abans, quan he anat al tocador. És l’última
cosa que en treus de casa meva, si no ho he entès malament, ja t’he pagat massa
coses, i sense saber-ho.
—Com a mínim, et diré que el chop
suey estava molt bo.
—Doncs escura bé el plat, que en això
d’escurar ets una artista. La Glenda també em va comentar que ho feies molt bé,
en tots els sentits. Adéu-siau Rita.
En el concurs de micro relats de l'ARC, aquest curs es parla de sentiments, i en el mes de Gener toca la por. I aquesta és una de les més ancestrals.
Cementiri en els Jardins de Santa Katerina . Stockholm . Suècia - Fotografia: Ferran d'Armengol
Un fil de sang
“—No tens necessitat...
—Però ho vull.”
Fa dies que hi rumio i no me’n
surto, em sento garratibat i fred. Reconec la vella sensació d’estar immers en
una etapa de depressió creativa, feia temps que no em sentia tan emmurriat. Odio
les anades i vingudes de la inspiració i el vegetar dins d’un defalliment vital
dominat per l’angoixa. En aquest estat, prefereixo seguir dormint, i mirar
endins, on hi sento olor de terra humida, records d’estius de la infantesa quan,
tot seguint una ferum peculiar, vaig trobar un gat mig enterrat a tocar d’un
arbre, es barrejaven la fortor de la mort animal i la humitat del terreny remogut.
I ara sento l’olor en els narius de la memòria, i no puc concebre com es fa
això de flairar dins dels records olfactius, no ho entenc, però em passa. Com
em passa el sentir aquell xiulet persistent que no deixa de sonar dins del meu
cervell, entre timpà i timpà, constantment, sense defallir en cap moment, i
sols falta que jo hi pensi, perquè soni amb més estridència. Curiós, ara no
l’escolto.
I persegueixo imatges, que com
somnis reviscuts passen per davant de la meva còrnia però mai fora dels ulls. Reflexos
inconnexos, records sense sentit. Obro els ulls i la fosca
m’envolta, una sensació angoixant m’oprimeix l’estèrnum. Bellugo les mans i
palpo una tela suau que m’encaixa tot el cos. Puc percebre un so apagat, música
de violins potser. El cor es dispara quan puc admetre on sóc. Em sento
defallir, respirar es fa feixuc, no m’ho puc creure. Escolto veus, una és de l’Alba,
la reconec. Tinc els ulls oberts com plats, però no veig res... no em pot vèncer
la por! m’he de mantenir despert, però com? Ara sí, una escletxa de llum,
podré moure’m. Estic cansat. Seguiré fent força,
fins l’últim alè. Fins quan el cor ha dit prou.
“—Els ulls! —acompanyant un xiscle esgarrifós, l’Alba es tapa la cara.
Volia afrontar el rostre seré i apagat del seu pare, però no esperava trobar-lo
mossegant-se la llengua i amb un càlid fil de sang llepant-li els llavis.”
Aquest dies de Nadal hi ha gent que sent d'una manera més punyent la manca dels absents, aquells amics o familiars que ja no hi són. Jo procuro pensar-hi tot l'any, i així, aquest dies no es fa tan feixucs.
Sagrada Família, el naixement. Foto: Ferran d'Armengol
Viure sense tu
Viure sense tu en aquest món
és fer el camí amb la pruïja
dels records que no ho són,
és viure en un plany que confon.
Volen els teus instants,
com gotes de fina pluja
que de l’abast del teu entorn
l’aire les fa ser emigrants.
Et cercaré amb els ulls quiets
amb les mans i amb les dents,
amb el seny hieràtic
de qui sap que ja no hi ets.
Sobreviuré amb l’orgull estàtic
de qui convoca tan melangiosa absència.
I abstrauré la teva presència
evocant testimoniatges, no del tot absents.
Ferran d'Armengol Nadal 2011
Agrair a la Sílvia que m'ha descobert aquesta cançó. No, no és una nadala, però m'ha inspirat el poema que heu llegit abans.
A la plana dels Relats en Català, aquest mes segueixen amb el premi de micro relats a la rádio, i dins dels sentiments, tema central d'aquest curs, a Desembre li toca "Desig". I jo us presento un desig de saber coses, tan importants com la que demana la meva protagonista.
Masia a la ruta Les Preses-Girona - Foto: Ferran d'Armengol
Esperaré en el llit – (Oració)
Ha succeït just quan m’acabava el got de llet calentona, asseguda a la taula de la cuina, i no puc res més que donar-te les gràcies, Sant Jeroni, per escoltar els meus precs demanant-te saber-ne l’hora, un afany senzill, sempre ho he pensat. He telefonat a la meva filla i li he explicat; m’ha dit que venia volant, jo li he dit no corris, faràs tard igualment.
El cansament em colpeix, viure en aquest casal solitari em fa venir basarda, però és casa meva. El poble no està lluny, vint minuts a peu, set o vuit en cotxe per un camí intransitable quan plou, com avui. No hi ha temps. Per això vaig demanar-te de saber el moment, i quan fos l’hora, m’avisessis amb dos trucs a la porta. Com els que ara mateix han repicat amb força. Me’n vaig al llit, clouré els ulls i esperaré, pacient, aquesta angoixa no em deixa respirar, i ja conec el destí. No és la primera vegada que sento aquest neguit estrany que em corseca, però n’és la primera que em piquen dos cops a la porta, i a fora no he vist ningú.
Sembla que m'he abonat als relats conjunts, i res més. Serà la tardor que ho fa?
Malgrat la pluja
No és tan difícil, sols és qüestió
de sortir de casa. Sí, avui plou i fa aire. El migdia fa estona que ha passat, però
he sortit de casa. Els carrers negats de gent atrafegada amb ganes de tornar al
seu domicili familiar. I jo? tan sols vaig de visita, sense presses.
Com no tenia ganes de fer-me el
dinar he anat al restaurant d’uns amics, feia temps que no els visitava, res no
els ha canviat el bon humor, diuen estar cansats de tanta feina, però se’ls
dibuixa un discret somriure; els ha fet molta il·lusió veure’m. Primera victòria
del dia. Després he anat a una llibreria de vell a la Barceloneta per cercar un
llibre de poemes del Quasimodo, el llibreter feia dies que m’esperava, el tenia
dins d’un paquet per a mi. M’ha preparat un cafè amb la seva vella italiana, no
vol ni sentir-ne a parlar d’aquestes modernes que van amb càpsules. Hem rigut abraçats
i ens hem acomiadat després de fer-li dos nous encàrrecs i amb la promesa de
quedar un dissabte per menjar-nos uns musclos a la marinera, tot mirant el mar.
He agafat el metro i m’he encasquetat els auriculars a les orelles, volia intimitat
i tendresa, m’he posat unes cançons velles, o no tant, de la Chantal Kreviazuk,
he començat amb “Eve”, i després tot ha seguit rutllant de meravella. He
arribat a la meva estació; Hospital Clínic. El meu germà gran m’esperava, feliç
i jovial. Hem xerrat, hem rigut una estona, allò que ens permetia la cambra i
el veí. Ha caigut la promesa d’un dinar de pel·lícula tan aviat com es trobi bé
per caminar, abans del Nadal ens hem assegurat; ho farem! Ha vingut la seva
dona, ens hem rigut també amb ella, i ja era tard, he fet camí cap a la llar.
Un cop dins la solitària llar, m’he
ficat de dret a la cuina on m’esperava aquella litografia de la tardor d’Arcimboldo,
la vaig comprar a París, un dia de pluja. Molts cops me la miro, com quan tinc
gana fora d’hores. La miro amb insistència i la gana desapareix.
I crec que he viscut un dia, sense exagerar, desbordant.
És curiosa la tardor d’aquest retrat del senyor amb la cara plena de fruites i hortalisses.
Quines coses em passen pel cap, i penso que he viscut amb majúscules, un dia
meravellós, que malgrat la pluja m’anega el cor, avui li he fet veure el sol.
Ferran d'Armengol Novembre 2011
Avui us he afegit una mostra de la banda sonora que m'ha fet companyia tot escrivint el relat.
El bloc dels Relats Conjunts proposa una nova imatge per treure-hi suc. Aquest cop faig un parell de micro relats, amb dues visions diferents del mateix tema. -
Escena de la pel·lícula "Temps moderns"
Conèixer la bèstia
Sí que és una mica salvatge aquesta tasca que m'han encolomat. Tot plegat ara entenc per què em deia l'anterior mecànic que aquesta era una feina que em faria conèixer els racons més íntims de la bèstia.
Passaran els anys
M'han dit que en el futur els caldrà aquesta maquinària que avui reparo, i ja és ben curiós, de ben segur que s'estaran a la feina més hores que un rellotge i per quatre monedes, com jo, més o menys. Ara que els nostres sindicalistes estan treballant de valent per reduir la jornada, en el futur faran que tot torni a restar com ara, això sí, amb estris més menuts. M'agradaria veure com s'ho fan quan calgui adobar-ho, per encabir-hi dins algú com jo mateix.
Un altre cop tenim els micro relats del concurs de l'ARC a la ràdio, aquest curs parlarem de sentiments, i aquest més d'octubre toca "alegria".
No ho deixeu passar, participeu-hi!
Com més serem, més riurem.
Via Làctia amb les Perseids
Mirant els estels
Hem pujat la carena, sembla una cosa senzilla a primer cop d’ull, però la veritat, em faig gran i cada dia em costa més pujar-la, però jo sé que li agrada i per ella viatjaria a la Lluna.
La Laura va voler venir. Em va dir “—Amb les nostres pensions, podrem viure de meravella en una illa com aquesta.” Vivim lluny de qualsevol centre important de població, però estem connectats via satèl·lit amb la família que tenim a casa, a Cardona. Tants cops havíem pujat al castell. Fins que la malaltia la va començar a vèncer.
Els habitants de l’illa ens respecten. Ens han batejat amb un mot estrany que un xiquet del poble ens l’ha traduït a l’anglès, diu que l’estudia a l’escola que hi ha en l’única població que té una mica de vida, a quinze quilometres del nostre nucli a tocar del mar. “Àngels de la nit”, en diríem en Català, del nom que pronuncien en la seva llengua, jo els entenc alguna cosa semblant a “puputs”. Algun cop ens acompanyen, com aquesta nit, que els núvols no ens emprenyen.
Fa poc que hi som, i no crec que ens hi estem prou temps per arribar a entendre’ns.
Dalt la carena hi ha una esplanada sense arbres, un espai on hi aterren els helicòpters. De fet, és com nosaltres vàrem arribar. Era la millor opció.
Els indígenes s’estiren fent rotllana al nostre voltant i miren al cel, com ho fem nosaltres. Deixo la Laura estirada sobre una manta i la miro, el meu estel, l’únic que podia fer que jo em desplaces fins aquesta illa, tan lluny de casa.
La miro amb vivesa i, com totes les nits, li descobreixo una ganyota d’alegria. Fa cara de nena petita que ha assolit el seu somni.
Sé veure que s’apaga, com ho fa un astre d’aquests que omplen el firmament. Si deixo escapar una llàgrima, la netejo sense distreure’m, no vull que la vegi si per un moment deixa d’observar la Via Làctia i em cerca la mirada, sap que l’esguardo en silenci, si veu que la miro, em somriu.
La seva alegria m’ha fet viure fins avui, quan ella marxi... seguiré mirant els estels.
Aquesta setmana a la plana de Relats en Català he estat força més actiu que tot l'estiu junt, i he participat en algun dels reptes, el conte que avui penjo participava en el Repte anomenat Clàssic, era el 482 i ens proposava parlar d'aquesta admirable parella de ball cinematogràfica del segle passat.
Cartell de la pel·lícula TOP HAT, amb Ginger Rogers i Fred Astaire
Mai no ho diries
“Vol seduir-me, ho sé, amb aquella mirada... de peix bullit.”
—Per quanta estona en tenim, Mark?
—demana la Ginger.
—Trenta segons, hem de fer
l’últim tros del ball a la terrassa, anem amb retard i demà comencem a l’estudi
dos, hem allargat massa aquesta escena.
—Marky, ja saps quin és el meu problema...
—Mira “Giny”, aquests problemes
teus... ja saps com m’agraden, oi?
Mark amanyaga la Ginger abans de
deixar-la amb el següent retret a la boca. Ella li somriu, però quan sap que ja
no la veu posa cara de pocs amics, es gira en rodó cercant el camerino de
maquillatge, on l’assistenta l’espera, ociosa, mastegant un xiclet.
—Vine preciosa, la Barbie et farà
lluir aquesta carona apagada.
—T’hi va la feina, maquilla’m com
saps.
La Ginger tanca els ulls i refà
la coreografia on l’han deixada a l’últim tall. Se sent baldada, però recorda
que una colla d’amics l’espera en un bar del Sunset, a la fresca. Voldria
ser-hi ara mateix per no haver d’aguantar més aquell mamarratxo finolis que té per
parella... “el millor dansaire del cinema...” n’està farta. Li cal una dosi de
Jack Daniels, sense gel.
Tornant cap el plató, veu que el
Fred l’espera.
“Ja hi és. Va dient que no m’aguanta, jo sé que li cal a aquest figurí
cregut. Però al meu llit no s’hi ficarà pas.”
—Gin! Vens princesa? Ànims que
sols ens queden trenta segons de ball... i el petó, —li deixa amb un somriure a
cau d’orella.
—Ets una mica... porc, no et
sembla Freddy? –xiuxiueja ella simulant un afectuós petó a la galta.
—Això és el que vull!! — brama el
Mark amb l’amplificador de veu, —amor, petons, bellesa, dansa, sols això xicots.
Posicions!
“Trenta segons eterns per ballar com els àngels. I per poc que es passi
al final, li mossego els llavis, guaita que és cregut l’estaquirot aquest amb el
tema del petó. Sort que per contracte he assolit que no tregui la llengua fora
de la boca.”
—Talleu! És bona! – brama el Mark
dos segons abans d’hora. —Ho veieu parella? La gent sempre xerra més del
compte, ho feu de meravella! Au, fins demà.
“Quina ràbia, ha tallat just quan començava a aproximar-se’m. Fora
mossegada, esperaré a la propera, segur qui ha un altre ball amb petó, ho tornaré
a intentar, encara en farem tres més... llàstima, avui que em veia amb cor!”
—Què penses Giny? —demana el
Fred.
—Has de pagar per saber que passa
pel meu cap. Fins demà Fred, —el talla.
—Sigues puntual, aquest cop, —li
pica l’ull.
—Sempre ho sóc, ja ho saps,
—somriu ella.
“T’odio, però no aconseguiràs fer-me quedar malament, sóc millor que
tu, això també ho saps.”
El Fred encén una cigarreta,
somriu mentre veu marxar la diva.
—M’agrada que no us porteu bé
—diu el Mark, venint pel darrere, —ja m’ho deia un vell mestre, els pitjors
enemics posa'ls de parella.
—Potser tenia raó, —deixa
pensarós en Fred, tot alenant un fil de fum.
Entre d'altres coses, a Relats en Català seguim proposant els nostres Reptes Poètics, del Visual en portem gairebé dos-cents, i aquesta és la meva aportació, si en voleu veure d'altres, entreu a Relats.
Aquesta és una causa a la que, si es pot, cal participar. Escriure o descriure poemes. Si en voleu saber més, sols us cal clicar l'enllaç al final del poema i anireu al bloc que s'ha obert per recollir-los. Si podeu, no us ho penseu.
Aquest dissabte dia 10 de Setembre, entrega de premis.
Durant el passat curs, de l'Octubre 2010 fins el Juny 2011, l'associació de Relataires en Català (ARC) i el programa de ràdio Argentona
“Històries” presentat per la Sílvia Cantos, van dur a terme el concurs mensual de microrelats “ARC a la ràdio”. Com és possible que hàgiu vist, he anat penjant al bloc tots els relats que vaig presentar, no va ser tots els mesos, però sí la majoria, i és ara quan ha
arribat el moment de saber-ne els guanyadors. Jo en tinc tres de finalistes.
- Com anit
- Classes de tango
- Preguntes indiscretes
El lliurament de premis es celebrarà
el proper dissabte i queda clar que tots hi esteu convidats.
Com podeu observar més amunt, us faig a mans la targeta-invitació a l'acte.
Tipos de viajeros en el metro
-
Hay tres tipos de viajero en el metro. Lo sé porque cada día viajo en
metro. Este metro atiborrado de la metropolitana de Barcelona. De esta
sociedad que...
Anhel del cercle
-
Carlingford. Fotografia: Empar Sáez
*Anhel del cercle*
L'aire encalmat com una vall.
Unes mans florides com la vall sota el sol,
remotes com la vall ...
Dia d'estiu
-
"Dia d'estiu" (Berthe Morisot - 1879) Què us suggereix aquesta pintura? Què
ha suggerit a... ( 8 propostes)ChicaRoselia
BezerraPaulaMcAbeuArturCarmeNúria d...
Wendell Berry, d.e.p.
-
En Wendell Berry ha mort. Era poeta, novel·lista i ecologista. Era un home
que escrivia sobre ocells, herba, paisatge. Aquest poema, molt conegut als
E...
Primer Premi Cryptshow + Catarsi. Els finalistes
-
Xavier Fenosa, Mariló Àlvarez, Eulàlia Pagès i Josep Maria Prió, finalistes
del primer Premi Literari Cryptshow + SCCFF Cinc relats opten al primer
premi l...
Ristretto
-
Està dempeus a la barra. Ha demanat un ristretto i observa com el mosso
potineja el cafè sense cap mena de respecte. Li planta la tassa al davant
dels m...
Indiana Jones a la recerca de l'amor veritable.
-
En aquest blog ja havíem parlat un cop d'Indiana Jones i la Darrera Croada
(sens dubte la millor pel·lícula de la trilogia. Sí: trilogia). Recentment
em...
MORIR (Un microrelat de Núria Martí Constans)
-
Només d’entrar a casa, el pare t’engega el discurs de sempre. Que ja resa,
ell, però que allà dalt no li fan cas. Que és massa vell, que no hi fa res
en ...
“El camí d’Ainesderion”, de Carles Vilar
-
A la fi ha arribat. Dos anys després de la publicació de la primera part de
la trilogia de fantasia èpica de l’escriptor Carles Vilar, *La pedra de la
l...
Últimes opcions
-
Després de la discussió, ella ix per la porta i baixa corrent l'escala de
l'edifici. Ell la segueix, s'atura a la barana i observa com s'allunya.
Ella e...
El qüestionari: David Gómez Simó
-
David Gómez Simó va col·laborar amb Inèdits el juliol de 2017, en el número
12 de la revista, amb la publicació del conte Història de M. Més
recentment, el...
Jungle Nest
-
Assistir Jungle Nest 720p Dublado/Legendado Online Jungle Nest conta a
história de Julio, um jovem aventureiro de 17 anos que depois de muito
tempo sem v...
> "Visions del Purgatori" a Ràdio 4
-
Dimarts passat, el programa Territori Clandestí de Ràdio 4, presentat per
Consol Sàenz i Irene Desumbila ens va convidar a presentar Visions del
purgatori,...
Màrius Sampere en el record
-
*Com tots els grans autors, Màrius Sampere es desmarca de l'ortodòxia i
trenca amb la tradició per arribar a la singularitat. Diu que la poesia ha
de ser ...
PER DIGNITAT, LA LLIBERTAT
-
Enfront els esdeveniments que s'estan succeint els darrers dies, i que
amenacen en repetir-se i agreujar-se, els Setze Petges ens solidaritzem amb
les f...
BESTIARI (Edicions SECC) 2017
-
Què dir-vos d'aquest llibre? Doncs que fan falta més editorials que
mostrin interès pel fabulari català. I no sols això, sinó que per tota la
literatura f...
Aquella vella sensació
-
El director es desplaça mentre tot de pensaments funestos se li
arremolinen dins del cervell. Quan el conserge l'ha fet sortir de classe,
ja ha intuït els...
Finalistes al premi Ictineu 2016
-
Aquests són els finalistes, per ordre alfabètic, dels Premi Ictineu 2016
per a cada categoria. En el cas de millor novel·la traduïda i millor conte
en cata...
La màgia de les lletres es trasllada!
-
La màgia de les lletres és trasllada a la següent
adreça: https://lamagiadeleslletres.wordpress.com
Disculpeu les molèsties.
Ritmo cardíaco
-
Siempre quise sentir el aleteo de las alas de una mariposa dentro del
estómago. O de varias. Pero nunca llegué a notarlo. Ni tan solo el de una
mosca. N...
#C14W: Barcelona està morta
-
Barcelona està morta. I té gana.
El colom picoteja l'ull del gos que remena la cua, indiferent. Ella camina
lentament, no pot córrer, però té gana, molta g...
google-site-verification: googleebb06c6090a4a099.html. Amb la tecnologia de Blogger.
sobre les galetes
Ús de Galetes
El lloc web del prestador pot utilitzar galetes (petits arxius de text que el servidor envia a l'ordinador de qui accedeix a la pàgina). Es tracta d'una tècnica usada de manera habitual a Internet per dur a terme determinades funcions que són considerades imprescindibles per al correcte funcionament i visualització del lloc. Les galetes utilitzades en el lloc web tenen, en tot cas, caràcter temporal amb l'única finalitat de fer més eficaç la seva transmissió ulterior i desapareixen en acabar la sessió de l'usuari. En cap cas s'utilitzaran les galetes per recollir informació de caràcter personal.
Des del lloc web del client és possible que es redirigeixi a continguts de tercers llocs web. Atès que el prestador no pot controlar sempre els continguts introduïts pels tercers en els seus llocs web, aquest no assumeix cap tipus de responsabilitat respecte a aquests continguts. En tot cas, el prestador es compromet a la retirada immediata de qualsevol contingut que pogués contravenir la legislació nacional o internacional, la moral o l'ordre públic, procedint a la retirada immediata de la redirecció a aquest lloc web, posant en coneixement de les autoritats competents el contingut en qüestió.
