Els relats conjunts, un cop més, m'inspiren a participar-hi, aquest cop amb un seguit de renglons curts, com si fos un poema.
 | ||
| Imatge captada de la Viquipèdia |
Vella companyia
|
Què hi veus?
Solitud i
velles emocions.
Cops d'aire que
alcen faldilles
i petons de
sucre,
a la llum de la
lluna.
Ignores el
gronxador? Malviu en un record.
I malgrat
l'aire, la pluja,
o qui sap què, el
tenen quartejat,
ell segueix
amatent,
concebent una càlida
empenta,
esperant-te.
I tu...
en la
distància,
en un quarter
de l'oblit,
somies
recuperar, sense bellugar-te,
allò que sempre
roman
ingràvid.
Ferran d'Armengol
Preciós poema, m'ha recordat aquella vella cançò del Georges Brassens "Les amants des bancs publics" que sempre hi tinc en la memòria, els bancs, les gronxadores, tant se val, estan allà esperant un amor nou, o unes cendres d'un vell amor ja perdut, o un amor en la rutina que s'asseu per prendre una mica l'aire, o el cansament dels ventripotents com diu la cançò, tot i que desmenteix que només siguen per aquests.
ResponEliminaMolt bo, m'ha agradat, senzill i poètic alhora.
Vicent
Ja es veu que aquest gronxador ha tingut molta vida, hauria de poder explicar tot el que ha vist, i no sé si acabaríem.
ResponEliminaTots es decanten per la melangia (vull dir els que he llegit), és molt bonic, Ferran!
ResponEliminaHi han mobles a vegades que si poguessin parlar.....m'ha agradat molt!
ResponEliminaFelicitats, per aquest relat ple d'emoció poètica.
ResponEliminaUn gronxador que pot explicar moltes coses fet metàfora melangiosa.
ResponEliminaPreciós poema!
ResponEliminamoltes coses per explicar i encara moltes per viure
ResponEliminaGràcies a totes i a tots per les vostres paraules, i per llegir-me i deixar la vostra aportació en forma de comentari. Ja ho sabeu, sense comentaris un bloc no té raó de ser. Pasaré pels vostres aquesta setmana, us ho prometo.
ResponEliminaIngràvid! aconsegueixes transmetre aquesta sensació a través del teu poema bellíssim.
ResponEliminaMolts petons!
:-)