Molts cops, les coses semblen no tenir tacte, no ser reals, i a la fi, potser és cert i cal una segona visió, o lectura, dels fets. Però és ben cert que París és la capital de l'amor! o potser no?
 |
| Pont de les Arts sobre el Sena - París 2004 - Foto: Ferran d'Armengol |
Sobre el pont de fusta, mirant el riu
Alta, fina, un xic esprimatxada potser, blanca de pell i amb milers de pigues per tot el cos, llarg el cabell, d’un roig com mai no l’he vist. Ens vàrem conèixer fa tres anys. Volent fugir, em vaig escapar a París, he oblidat el motiu. Estava travessant el pont de les Arts, camí del Louvre, un paper volava, ella corria encalçant-lo, unes amigues la seguien i Camille reia com sols ho sap fer ella. El meu escàs domini de l'idioma va ser suficient per entendre’ns només tocar-nos els dits, quan li tornava el full; era una poesia seva. Vàrem viure quatre nits d’amor que mai no he pogut oblidar, ni el seu íntim perfum, tan càlid. Vaig demanar-li el poema per traduir-lo. Jugant va donar-me tres anys per retornar-li allí on ens havíem conegut, i per satisfer aquesta voluble juguesca, avui estic aquí, en el mateix pont de les Arts.
Són gairebé les sis del vespre, setena farola venint del museu. Mirant el riu penso que tot plegat és una bogeria. Però això és París!, no hi perdo res estant aquí.
—Albert? Êtes-vous?
L’aire s’atura, un instant.
Ens agafem de les mans, apartant-nos per veure'ns millor durant dos segons.
Li reconec el riure, la miro i no m'ho puc creure, les mateixes pigues, més plena de cos, més voluptuosa dins d’un jersei negre, arrapat.
—Ont déjà fait la traduction?
—Oui... !
—Alors, vous avez quatre jours pour moi?
—Toute ma vie —li dic sense embuts.
Noto el seu càlid somriure cercant-me els llavis quan ens abracem, les llengües es cerquen recordant enyorats camins de fa tres anys. El pit m'esclata dins d'una estranya confusió de sentiments encaminats a l'eufòria, d'alegria.
Sé que l’estimo.
I de reüll veig el riu com s’escola rialler.
Ferran d'Armengol
Març/Abril 2012
.Hi ha una versió anterior d'aquest conte, amb un final diferent, si el voleu llegir seguiu l'enllaç fins a Relats en Català.
(Gràcies Sergi)
(Gràcies Sergi)
Quina joia de conta !!
ResponEliminaGràcies Gemma, és un somni això de poder crear espais intangibles que podries tocar sols de voler-ho.
EliminaAquest conte teu m'ha portat un munt de sensacions primerament dir-te que Mariló, la meua primera novieta, la "rogeta" com li dèiem era això pel-roja i que ací a València hi havia abans de la riuada un pont de fusta que anomenàvem així, que encara dóna nom a l'estació del metro del mateix nom.
ResponEliminaI segon l'efervescència de l'amor amb un ullet com el del riu a la part final que potser és un ullet com dient, el riu, el pare, la impotència estava allà o del tot positiu com dient el riu, el fal·lus, la potència de la vida, del desig ens aguardava uns moments o tota una vida càlida plegats.
La veritat és que a mi que m'agraden grossetes he vist les seues carns en el segon encontre amb eixe vestit negre que de veres m'ha colpsat.
Una forta abraçada
Vicent
Té moltes coses i en poques paraules, perquè agradi a un munt de gent, i a un altre munt els sembli banal o absurd, sense solta ni volta. Però no sempre les grans paraules viuen de retòriques narracions, a voltes petits quadres són grans treballs.
Eliminaja hi he anat, home fosc, i ja saps que la primera versió em va semblar molt autèntica, Ara després de llegir la segona puc dir que el final canviat encara fa el text més reeixit. Res, que m'agrada encara més!
ResponEliminaFelicitats.
Allan
Gràcies allan, ja saps que tinc en molta consideració les teves paraules.
EliminaJa em va agradar al Repte, però és cert que aquest final és més subtil, “més parisenc”. Petites variacions fan grans efectes.
ResponEliminaEnhorabona.
Carles
M'agrada que el canvi t'hagi agradat, jo sóc dels que creu que cal treballar molt abans de deixar-ho a la xarxa, però a voltes creus que ja has arribat, quan encara no has sortit del teu port.
EliminaAquest conte té un gran poder líric. Has aconseguit crear una atmosfera que transporta el lector cap al seu propi imaginari romàntic. I el final et deixa amb un somriure idiota als llavis.
ResponEliminaPD: Si el conte té un altre final, per què no poses aquí un enllaç cap a aquest final alternatiu?
I si ara et digués que aquest és un dels motius que cercava, la petita gota de baba que cau de la comissura dels llavis.
EliminaGràcies per seguir-me Sergi.
No sólo el asesino regresa siempre al lugar del crimen, como nos enseña el cine policíaco americano. A veces uno de los amantes vuelve al lugar en el que nació el amor con la esperanza de encontrar ahí al otro. ¿Quién no ha hecho eso alguna vez? Por desgracia, el final de esos "cuentos" de nuestra existencia no suele ser feliz. El tuyo, Ferrán, sí lo es. Y eso se agradece.
ResponEliminaHa estat una rebequeria meva, volia un final feliç, sols per canviar l'ambient que es respira a la nostra ciutat. I per contraposició, doncs París i el riu Sena, en una hora imprecisa.
EliminaGràcies Jorge!