 |
| Aquesta imatge està presa de la Wikipèdia |
De pares i fills
La nit és fresca, la gent surt de la sala xiuxiuejant mots admirats, recordant notes, seguint encara els ritmes. Ràpidament s’ha buidat la Cava i la gent s’ha dispersat pels carrers de la ciutat, és tard i, potser, alguns dels amants del jazz demà treballaran. Malgrat tot, la seva passió no coneix horaris.
—Què t’ha semblat?
—Genial, com tocava el contrabaix aquest Carter.
—Ho porta a la sang, el seu pare ja el tocava.
—Ho porta a la sang, el seu pare ja el tocava.
—No m’estranya.
—El seu pare, i el del BB King, als anys vint tenien una banda, feien jazz, beboop, dixie... eren temps difícils per als negres, feien bona música, tocaven a sales per a blancs, però eren simples decorats, qui feia cas d’una gramola?, els negres feien el mateix efecte per als blancs.
—I avui els fills són uns grans personatges que gaudeixen del reconeixement general, sense que ens importi el color de la pell.
—Encara queda feina a fer...
—Però hem avançat molt en aquest camp.
—Si encara en parlem com un èxit, és per què encara ens queda camí. Són moltes les fòbies que encara ens toca lluitar, l’odi té moltes cares i moltes faccions, i no ens cal anar molt lluny per trobar-lo...
—Potser tens raó... pare. Saps que demà tinc audició, vindràs oi?
—Com em perdria la teva audició, au! Tira que és tard i demà he d’anar a la feina, i tu a l’institut.
Els carrers de Terrassa es buiden, encara ressonen en el cor dels qui han escoltat el concert les notes del contrabaix. I vibren revivint els sons dels instruments de vent, timbals, el piano o les cordes de la guitarra solista. Ressons musicals que invariablement han fet seguir el ritme a moltes generacions de pares i fills, sense importar-los el color de la pell ni en quin indret cultural del món se’ls escolta.
Ferran d'Armengol
Terrassa, Març 2012
Aquest vídeo també m'ha servit una mica de font d'inspiració.
Ron Carter va tocar a la Nova Jazz Cava en un únic concert al setembre del 2006. I res fa pensar que tingui res a veure amb el Carter de la foto de Relats conjunts.
Salta a la vista que ets un enamorat del jazz, ben aprofitats els teus coneixements per escriure el relat!
ResponEliminaHi ha molta ficció, de fet no tenen res a veure els dos Carters, tot i que el Ron Carter del vídeo sí que ha tocat amb el BB King en alguna ocasió.
EliminaMolt bon relat que uneix passat i present Houston i Terrassa ! així és Ron Carter em vaig deixar els ulls cercant informació i no tenia clar qui era i també dubtava amb the king... n'hi ha alguna que va ser anomenats així, gràcies pel relat i la informació!
ResponEliminaCom li deia al Xexu, hi ha molta ficció i afegiré que també són coincidències en el nom de dos mestres del Jazz, però qui ho sap! potser no vaig tan errat.
EliminaNo tothom pot fruir de la música hi ha de tot, el que sí és cert és que la música no conéix de races, de colors ni de credos, o potser de credos sí, bo és un dir.
ResponEliminaSalutacions de Vicent
Exacte, la música és incolora, malgrat alguns la volen fer de pura rasa, però amb el temps també van perdent el color.
EliminaUn relat tendre per aquesta vivència casolana.
ResponEliminaTenia el vespre tendre quan el vaig pensar, i en ser la meva ciutat dins del festival de Jazz, la inspiració ha vingut més rodada.
EliminaBon relat i a més ambientat a casa nostra.
ResponEliminaNo podia deixar passar la ocasió kweilan! era una feliç coincidència.
EliminaManífica la mùsica i el relat molt ben trobat.
ResponEliminaFelicitacions!
Si entres a la pàgina oficial del Ron Carter, pots passar una tarda de jazz magnífica, tot escoltant la seva música que ens ofereix lliurement.
ResponEliminaI gràcies per llegir-lo!
Ja està bé que la música ajudi a obrir portes i enderrocar tabús.
ResponElimina