En el concurs de micro relats de l'ARC, aquest curs es parla de sentiments, i en el mes de Gener toca la por. I aquesta és una de les més ancestrals.
 |
| Cementiri en els Jardins de Santa Katerina . Stockholm . Suècia - Fotografia: Ferran d'Armengol |
Un fil de sang
“—No tens necessitat...
—Però ho vull.”
Fa dies que hi rumio i no me’n
surto, em sento garratibat i fred. Reconec la vella sensació d’estar immers en
una etapa de depressió creativa, feia temps que no em sentia tan emmurriat. Odio
les anades i vingudes de la inspiració i el vegetar dins d’un defalliment vital
dominat per l’angoixa. En aquest estat, prefereixo seguir dormint, i mirar
endins, on hi sento olor de terra humida, records d’estius de la infantesa quan,
tot seguint una ferum peculiar, vaig trobar un gat mig enterrat a tocar d’un
arbre, es barrejaven la fortor de la mort animal i la humitat del terreny remogut.
I ara sento l’olor en els narius de la memòria, i no puc concebre com es fa
això de flairar dins dels records olfactius, no ho entenc, però em passa. Com
em passa el sentir aquell xiulet persistent que no deixa de sonar dins del meu
cervell, entre timpà i timpà, constantment, sense defallir en cap moment, i
sols falta que jo hi pensi, perquè soni amb més estridència. Curiós, ara no
l’escolto.
I persegueixo imatges, que com
somnis reviscuts passen per davant de la meva còrnia però mai fora dels ulls. Reflexos
inconnexos, records sense sentit.
Obro els ulls i la fosca
m’envolta, una sensació angoixant m’oprimeix l’estèrnum. Bellugo les mans i
palpo una tela suau que m’encaixa tot el cos. Puc percebre un so apagat, música
de violins potser. El cor es dispara quan puc admetre on sóc. Em sento
defallir, respirar es fa feixuc, no m’ho puc creure. Escolto veus, una és de l’Alba,
la reconec. Tinc els ulls oberts com plats, però no veig res... no em pot vèncer
la por! m’he de mantenir despert, però com?
Ara sí, una escletxa de llum,
podré moure’m.
Estic cansat. Seguiré fent força,
fins l’últim alè.
Fins quan el cor ha dit prou.
“—Els ulls! —acompanyant un xiscle esgarrifós, l’Alba es tapa la cara.
Volia afrontar el rostre seré i apagat del seu pare, però no esperava trobar-lo
mossegant-se la llengua i amb un càlid fil de sang llepant-li els llavis.”
Ferran d'Armengol
Terrassa - Gener 2012
