 |
| L'estrany carrer d'Elisabets - Barcelona a la tardor - Fotografia: Ferran d'Armengol |
Estranys
Un dia vaig decidir no sentir-me’n.
Però ho era, aleshores era jove i ara, els anys han passat.
Estrany és una persona o cosa
diferent, és qui pot donar-te informació de temes que no coneixes, idees
diverses que mai has tastat, ni per aproximació. Has provat mai de ser diferent
al teu entorn? I viure en plena felicitat, malgrat tot?
He viscut molts anys envoltat de
gent que no vivia la meva realitat, refugiats dins la seva cuirassa, amagats
per la lluentor d’un sol que irradiava sols per a ells, i el meu no era una
nota a peu de pàgina que feia la feina que altres no volien fer, però jo era
feliç, sempre ho he estat, potser perquè en el fons sempre m’he sentit
estrany, i no em pesa dir-ho ara, la pena seria que vosaltres no en tinguéreu
noticia, que la ignorància oneges al vostre vaixell. Em sentiria sols si fos
així. Però sé que ho acceptareu sense rancúnia. Fins i tot tu, que un bon dia
vas decidir viure amb mi, per tota la teva vida, ignorant quantes vides podia
viure jo, si aquell que tu tenies present, que veies cada dia de la teva vida,
era sempre el mateix i no era cap estrany qui es ficava amb tu en el llit. Sóc
actor de la vida, i faig un paper important per a tu, ser diferent té un preu,
i ser l’estrany de la teva vida, malgrat hem viscut quaranta anys junts... crec
que em fa sentir felicitat, sí. M’agrada aquest paper. Així sé que encara puc
oferir-te coses que tu desconeixes, que encara puc sorprendre la teva imaginació
amb propostes que no esperes. Però tinc un dubte, si a mida que hem vist passar
els anys, de ben segur que el temps ens ha creat una crosta que ens fa
inseparables, aleshores em demano com podrem mostrar la ferida que amaguem?
He decidit no sentir-me’n.
Tornaré a ser estrany i
callaré. Faré el meu paper de persona vital i divertida, o apagada i
observador, segons qui em coneix, per a tu... sóc l’home brillant que no té mai
temps per triomfar fora de casa, i que entre els amics és admirat i temut, i
per altres, envejat. Quin avorriment malgrat tot. Faré el paper de diari, de
bata blanca i quiròfan polit, de polític compromès, d’empleat col·laborador, de
confiança. Puc fer de botiguer que sempre t’ofereix el millor a tu, i els
altres s’han d’endur allò que tu deixes. No et sembla estrany?
Agafaré la ploma d’estruç per escriure
sonets inventats, mai escoltats ni imaginats, tinc la ploma desada en l’armari
dels secrets, aquell racó de la cambra que ni coneixes, malgrat el tens a casa,
no l’has vist mai, perquè de ben segur que sols veus allò que t’agrada, i ja
faig prou bé el paper. Saps que t’estimo, i això t’omple.
Seguiré vivint d’amagat a la
realitat, se’m fa estrany, però fa massa temps que visc així.
Ferran d'Armengol
Terrassa, Febrer 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Et volíem comentar que...