Enfront ca la Marina

Un poema per obrir l'agost, que menys que dins d'un bany al capvespre.

Enfront ca la Marina / Platja del far de Sant Cristòfol - Vilanova i la Geltrú

Enfront ca la Marina,

poca estona més tard serà fosc,

i el mar encalmat

llepa l'arena humida.

Xirois ens endinsem

a fer un últim bany

que finirà el jorn.

Entre amistats properes,

fruint amb la jovenívola complaença

que dona l'experiència dels anys,

un mos de la vida.

Si vols gaudir de la mar,

en els dies de forta canícula,

espera la nit.

I fes-ho dins l'aigua.

1/8/2018

Ferran d'Armengol, imatge i poesia

Vilanova i la Geltrú, Juliol-Agost 2018

Per a la gent de Reversos

L'ESPERIT BOSCÀ

Aquesta és l'imatge d'un bosc, que malviu entre les Planes d'Hostoles i Sant Feliu de Pallerols. Podria ser qualsevol altre, però és aquest el de la fotografia. Encara queda natura, lleugerament malmesa per la degradació de l'home. Encara hi ha arbreda i amb ella s'omple el bosc, travessat per un riu, el Brugent, curull gràcies a les darreres pluges que ens han visitat amb una certa insistència. Això ha omplert de vida i esperança als seus habitants. I jo em demano, qui vigila el bosc? Qui deixa tota aquella brossa que no es degradarà mai? He assolit que no quedés reflectida en cap imatge, la feina ha estat meva. Si fos per nosaltres, els humans, no en quedaria ni el riu. 

Caminant entre gorgues i senders vorejant un riu crescut, he sentit la presència de l'esperit boscà, malferit, reclamant justícia a les sordes oïdes dels vilatans. I poca cosa més poden fer els esperits boscans, com no sigui que un altaveu humà, finalment, els escolti i en transmeti el seu missatge.

Llegiu.

El Riu Brugent baixava ple i un esquirol saltava de branca en branca. Encara hi ha vida!

L’esperit boscà

Bon dia, llenyataires! 

Sé que no em veieu, però sabeu que habito dins l’ànima dels arbres del bosc. La vigilància que us faig no és en va. Observo com trieu aquells arbres que us inspira l’ànim de l’esperit boscà. No em féssiu enfadar, que no cal. Prou que sóc raonable.

Malgrat que no podeu veure’m, heu vingut altres anys i coneixeu les condicions, el ritual. De res serveix voler espantar-me, ni a mi, ni als meus boscans amics i amigues. Taleu allò que us he proposat, i deixeu en pau allò que ja sabeu. És llei vital que els grans deixin espai als menuts que volen créixer. I no viuré de dispenses, la vostra tasca és important, sou una baula pràctica per fer créixer la boscúria. I jo sóc la molsosa, la guaridora de l’arbreda, la que us vigila.

No us cal fer xivarri. Sols fer-me feliç.

Ferran d'Armengol

Maig 2018

El fill del Pere, i la lloba

No tinc costum de fer parlar a les bèsties, però hi ha cops en que la justícia m'obliga a intervenir els meus pensaments i fer-los parlar, avui en boca d'una lloba.
Feu-ne la lectura que us sembli més adient, però sols n'hi ha una.

Torrent del Puig de les Àligues, camí de bosc de llops. Fotografia: Ferran d'Armengol

El fill del Pere, i la lloba

Estic encerclada i amb poques eixides possibles. M’heu estat encalçant tota la nit i estic cansada. No us entenc, jo sols he fet allò que l’instint m’ha dictat. No puc valorar que fos just o no, els menuts tenen gana, he vist una presa i he anat a cercar-la. Que fos el fill del Pere, el pastor del poble, no em feia ni més llàstima ni menys, i no crec que sigui important qui és la víctima. Tenim gana i llestos.

Justícia poètica, a la fi!

No entenc aquesta judicatura que obliga l’home a brandar armes contra la natura d’un ésser germà. Quantificar sols per una banda quina ha de ser la resposta davant d’una escomesa dels de la meva espècie a la vostra, no fa justa la mesura. He vist que tanqueu en gàbies a altres criatures, i les exposeu com si foren trofeus, o titelles de fira. I altres bèsties dòcils acaben a la taula dels vostres banquets, com aliment. Jo faig quelcom semblant, potser, però als meus no ens cal tancar-vos. Vosaltres volteu feliços i lliures, fins que ens trobem i aquell dia la llopada té fam.

No em sembla just.

En acabat, en el cul d’un congost per on no puc grimpar, us sento arribar. Sou tan sorollosos! Ja fa estona que he deixat anar pel camí aquell cos inert, aquell qui va ser el fill del pastor, l’àpat dels meus cadells, que tampoc no menjaran avui, ni jo ho faré mai més. No trigueu a tenir-me a tret d’escopeta, i no hi ha demora a escoltar-se la fresa sorda i seca d’un tir a curta distància. No és suficient proximitat per a poder defensar-me. En aquesta hora, m’heu vençut.

M’encomano als llobatons, quan sento el càlid regueró de sang escolar-se’m pit avall. Penjareu el meu cap en una paret a la vora d’una llar de foc? Que trist. Faig un últim udol, poc abans d’acabar dessagnada. La sentència s’ha dictat sense un judici equitatiu, i en un últim alè de consciència, em demano; aquesta és la vostra justícia?

(Podeu escoltar el relat en veu alta en aquest enllaç)


Ferran d'Armengol

Terrassa, desembre 2017 

Tot plegat m'ha dut a recordar una una cançó que vaig escoltar una nit de l'estiu passat, tot gaudint dels estels, al músic Roger Subirana, "the wolf song". 
Esper que us agradi.

VIURE LA CASA EN PAU

Un altre onze de setembre on tots volem caminar de la mà, però ens cal deixar les destrals pel camí i no sabem com fer-ho. Els mots grollers no ens han de vèncer, la raó sols té una sortida, camí de la llum.

 

Castellers a la diada 2015 - Foto: Empar-Ferran

Viure la casa en pau

Vull el parlar asserenat de la terra

i que no em retornin crits esvalotats,

fills del desassossec, mots esguerrats

per un odi que no sap captenir-se.

He decidit no fer-me’n mala sang,

ja que la sang raja sense restricció

quan no tenim l’ànim fixat en la llum.

I aclucaré les oïdes, miraré endavant,

ignorant els ulls i els llavis

d’aquells que no saben destriar els fets

més enllà de l’odi i la rancúnia.

Aquells mai no em seran cap far.

Amics atordits del seny,

igual que vosaltres,

vull viure en una realitat

feta de veritats mutables

com la desigual existència,

sense fronteres ni paranys.

Ho sabeu, és una banal utopia,

però que paga la pena lluitar-la, junts,

contra els tafurs del fal·laç dubte immutable.

Igual com ho voleu vosaltres,

vull que la nostra terra sigui lliure, sí,

i la vull viure amb tu també, que no parles

amb els mateixos mots,

destriant les objeccions que no ho són,

de les respostes dubtoses

que no sabem on rauen,

i que ens fan viure

xops de la mateixa nuesa.

I aleshores em demano,

per què no podem caminar

amarats per la mateixa pluja?

Res més lluny de tot plegat,

dius allò que jo dic,

i vols allò, que vull jo també.

(Tornar al títol)

Ferran d’Armengol

Setembre 2016