LA BELLA OMBRA

No el llegiu aquesta nit, espereu a demà.
Un relat per tancar l'any, un inèdit de terror fantàstic, que preferireu llegir en obrir l'any.
Bon any 2019.

Reflex selènic en el vidre

La bella ombra

«Evita-li la mirada i marxarà.»

Com despertant d'un mal son, no vaig entendre l'avís. Recordar avui la conversa amb aquella amiga, aleshores un xic estranya, m’ha obert els ulls per fer-los tancar. Ella sempre va tenir fama de mística, va ser qui em va parlar del futur camí professional que m’esperava i qui em va demanar de no seguir-lo. Ara ho veig clar, ja que la tinc davant recordant-me aquella advertència.

«El món oníric és una altra dimensió de la nostra realitat i mentre dormim en transitem la seva tangibilitat. En la frontera de desvetllar-nos, alguns cops coincideixen els dos mons, aleshores recordem detalls que són com ombres del subconscient. Per a la nostra salut mental, és millor viure’ls per separat.»

He dedicat la vida a l'estudi genèric dels trastorns del son. L’experiència m’ha dotat d’un cert prestigi que m’ha dut a fer força conferències i signar un parell d’estudis que m’han editat amb èxit. En privat he fet recerca sobre el trànsit nocturn. Com i de quina manera es pot fer venir a la realitat que coneixem, els actors de la dimensió onírica. Sempre amb fracassos repetits, que m’haurien d’haver fet avorrir el tema. Però ho entenc com una distracció de la feina rutinària.

Fins fa dues nits.

Una ombra furtiva m'ha seguit a la foscor. Sóc conscient que m’evitava la mirada, si per casualitat l'he vista de cua d’ull. Quan la insistència i l’esperit de recerca m’ha dut victoriós a enfrontar-la, massa tard he entès que no hauria d’haver insistit i que també és tard per voler ignorar els resultats del meu estudi. Ara ja no puc evitar mirar-la, tot i sentir que m’absorbeix l’enteniment.

«Et vaig avisar que ho deixessis, oi que ho recordes? Sabíem quin seria el teu camí. Durant anys hem estat vigilant, mantenint-te al marge de la nostra realitat i deixant que estudiessis lluny de l’èxit. Però t’has fet veure massa a l’altre costat. No marxaré sense tu, he vingut per guiar-te en l’últim viatge a l’oníric. Resistir-se’ns és banal. Vols escollir?, que et tanquin per boig serà millor? Tanca els ulls i dorm. No pateixis, sols és un canvi d’estat, la vida no és tota carnal, t’agradarà ser una bella ombra, no hi pensis més.»

Em fa por adormir-me, sé que quan ho faci la rendició serà forçosa i sé que esdevindré com ella. Em reconec aterrit i no goso demanar què se’n farà del meu cos físic, però amb tot i el dubte, procuro evitar el pànic. De poc em servirà no voler tancar els ulls, l’esperit de la recerca m’hi obliga.

Ferran d'Armengol

Terrassa - desembre 2018

P.R.O.U.

Calen més mots que facin la teranyina encara tan enganxosa?
Hi dic prou.

Enfront del salt d'aigua hi brolla la vegetació (Ferran d'Armengol)

Parar el soroll estrident del riu és possible

Resistir-se al dolor dels mots és factible

Organitzar-se la ment en positiu és necessari

Un acte vital, sa i necessari

Ferran d'Armengol, Terrassa, agost 2017

UN FIL DE SANG

En el concurs de micro relats de l'ARC, aquest curs es parla de sentiments, i en el mes de Gener toca la por. I aquesta és una de les més ancestrals.




Cementiri en els Jardins de Santa Katerina . Stockholm . Suècia - Fotografia: Ferran d'Armengol

Un fil de sang

“—No tens necessitat...

—Però ho vull.”

Fa dies que hi rumio i no me’n surto, em sento garratibat i fred. Reconec la vella sensació d’estar immers en una etapa de depressió creativa, feia temps que no em sentia tan emmurriat. Odio les anades i vingudes de la inspiració i el vegetar dins d’un defalliment vital dominat per l’angoixa. En aquest estat, prefereixo seguir dormint, i mirar endins, on hi sento olor de terra humida, records d’estius de la infantesa quan, tot seguint una ferum peculiar, vaig trobar un gat mig enterrat a tocar d’un arbre, es barrejaven la fortor de la mort animal i la humitat del terreny remogut. I ara sento l’olor en els narius de la memòria, i no puc concebre com es fa això de flairar dins dels records olfactius, no ho entenc, però em passa. Com em passa el sentir aquell xiulet persistent que no deixa de sonar dins del meu cervell, entre timpà i timpà, constantment, sense defallir en cap moment, i sols falta que jo hi pensi, perquè soni amb més estridència. Curiós, ara no l’escolto.

I persegueixo imatges, que com somnis reviscuts passen per davant de la meva còrnia però mai fora dels ulls. Reflexos inconnexos, records sense sentit.
Obro els ulls i la fosca m’envolta, una sensació angoixant m’oprimeix l’estèrnum. Bellugo les mans i palpo una tela suau que m’encaixa tot el cos. Puc percebre un so apagat, música de violins potser. El cor es dispara quan puc admetre on sóc. Em sento defallir, respirar es fa feixuc, no m’ho puc creure. Escolto veus, una és de l’Alba, la reconec. Tinc els ulls oberts com plats, però no veig res... no em pot vèncer la por! m’he de mantenir despert, però com?
Ara sí, una escletxa de llum, podré moure’m.  
Estic cansat. Seguiré fent força, fins l’últim alè.
Fins quan el cor ha dit prou.

“—Els ulls! —acompanyant un xiscle esgarrifós, l’Alba es tapa la cara. Volia afrontar el rostre seré i apagat del seu pare, però no esperava trobar-lo mossegant-se la llengua i amb un càlid fil de sang llepant-li els llavis.”

Ferran d'Armengol
Terrassa - Gener 2012