VIRTUTS, VUIT ANYS D'UN PREMI

Aquest any en farà nou que un grapat d'amics es varen aplegar per crear un concurs de micro relats. Fa vuit anys, gairebé ningú sabia què era un microrelat, i ja eren uns quants, a casa nostra, que posaven en pràctica l'art de la concreció literària, gent com Sergi G. Oset, Jordi Masó, Joan Pinyol i ara també Edgar Cotes. Tots ells són hereus de grans escriptors com Calders, Pedrolo, Perucho... perquè tots ells havien escrit micro relats en els seus reculls de contes, i molta gent ni ho sabia.

Aquest passat 20 d'octubre del 2018 es varen lliurar els vuitens premis del Concurs ARC de micro relats, una aposta de dues amigues, la Sílvia Cantos i la Sílvia Romero, que hem anat engrandint. Aquest serà el novè curs, i esperem arribar al desè, i a l'onzè i més enllà. Però això, qui ho sap?

Ara us animo a llegir l'acta de la jornada, i un altre dia us transcriuré el pròleg, que he escrit jo.

És llarga potser, però paga la pena llegir-la.

Toni Arencon segon premi, Joana Luna tercer premi, E.Viladoms guanyadora del concurs i Rafael Mirabet creador de la portada del llibre.

Crònica del lliurament de guardons del VIII concurs ARC de microrelats

Són gairebé les sis del vespre i la sala polivalent de la biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès, es va omplint. Després d’una intensa jornada on s’han impartit tallers de micro relats, xerrades sobre l’escriptura del conte, i on s’han fet presentacions de llibres i lectures dramatitzades de relats, després de tot això, sols falta trencar el secret del guanyador de la vuitena convocatòria del Concurs ARC de microrelats. 

Hi ha cares noves, i molt jovent, cosa que fa feliços als més veterans de l’associació. I també hi ha cares conegudes, amics que feia dies que no vèiem, i un d’ells és el Ramon Navarro, el RNBonet de la pàgina de relats. Un relataire de tota la vida a la plana de Relats en Català, i que encara està en actiu dins del fòrum, però també fent créixer el seu llegat poètic dins de la pàgina.

Laura Ropero i Montse Assens

A les sis en punt comença l’acte, la Montse Assens ens fa seure a tots i convida al president de l’ARC, el Ferran Planell, perquè ens dirigeixi algunes paraules de benvinguda. Així ho fa i sense gaires derivacions retòriques, li passa el testimoni al nostre conductor de capçalera, el Toni Arencon.

D’entrada, el Toni fa una breu presentació del llibre ajudat amb la lectura de detallats apunts del pròleg. Comenta i ens presenta al guanyador del concurs de portades, l’únic secret poc amagat, ja que la votació per triar la portada entre els membres de la junta feia que el seu nom ja fos conegut per uns quants.

Comença l’acte amb l’entrega de guardons als autors que cada mes han estat triats, un total de vint-i-sis autors. La Laura Ropero, la secretària de l’ARC, els va cridant i la Montse fa les entregues. Si cal algun petó extra, la Laura se suma a la foto. Dels autors premiats finalistes hi són la majoria, i van desfilant pel faristol a recollir els seus llibres de regal i els diplomes.

El moment emotiu l’ha proporcionat qui ens ha vingut de Sueca per estar entre nosaltres, el Ramon Navarro Bonet. 

Continua la festa i segueix la Laura llegint noms. Ara es fa entrega dels diplomes als finalistes del concurs d’il·lustradors, fet que dóna pas al lliurament del guardó que acredita a Rafael Mirabet com a  guanyador del concurs de portades. L’autor ens explica com va pensar que la seva fotografia podria ser la imatge d’una de les virtuts, la força, i que ha acabat sent la coberta. I tot lliga, ja que aquesta imatge són les politges que sustenten les barques de salvament d’un vaixell on ell havia fet un creuer. El varen captivar els colors, ens comenta. I aquestes barques van a la coberta del vaixell, i han acabat sent la coberta d’un llibre, i com deia; tot lliga. L’autor ens ha lliurat una imatge fotogràfica emmarcada i signada. La Montse Assens ha comentat que presidiria un lloc principal a la seu de l’Associació.

Rafael Mirabet, creador de la portada

Seguint amb el programa, el següent pas és entregar els guardons especials als relataires que han assolit més nominacions mensuals, que aquest any han estat quatre ex-aequo, cosa poc freqüent. Són en Joan Gausachs, Celestí Casòliva, Jordi Masó, i Lluís Servé. Els tres primers estan presents, en Lluís no pot assistir per motius laborals, cosa que ja sabem per altres anys. Els tres autors ens llegeixen, en el mateix ordre que els ha anomenat la Laura, un dels seus relats finalistes.

 

Jordi Masó, Celestí Casòliva i Joan Gausachs

Arribats a aquest punt, sols ens falta l’últim pas. Un cop més la Laura ens llegeix, aquest cop és l’acta lliurada pels membres del jurat, i fa lectura, un per un per i en ordre invers, dels tres finalistes. Primer crida a la Joana Luna, tercera classificada amb el relat “Postguerra” i ens el llegeix. Després i en segon lloc crida al Toni Arencon, que llegeix el seu relat “Indoles, escatols i sulfhídrics”. I arriba el moment culminant, sols queda una persona que no ha recollit cap guardó, i és l’Enriqueta Hernández, també coneguda amb el nom de ploma E.Viladoms. És ella qui, amb el relat “La sega”, obté el VIII premi del Concurs ARC de microrelats. Ella fa que no s’ho creu, però no queda ningú més, has de ser tu! Recull el guardó i ens llegeix el seu relat amb lenta i ponderada parsimònia, com demana la història que amaga.

E.Viladoms (Enriqueta Hernández) anant a recollir el primer premi del concurs

Es disparen les obligades fotografies dels quatre guanyadors de la nit, i encara abans d’acabar, es donen uns petits obsequis d’agraïment, un detall, a alguns dels associats que han col·laborat d’una manera lúdica i desinteressada en l’organització del concurs i en les diverses tasques que cal realitzar. El Toni Llena i el Nicolau Poncell, són els primers a sortir, un altre cop l’Enriqueta, i per finalitzar a Ramon Navarro amb l’afegitó de tots aquests anys de complicitats relataires.

Nicolau Poncell i Toni Llena recollint els regals de l'Associació

Bé, m’oblidava de l’autor del pròleg, ni l’he esmentat però és el mateix que ha escrit aquesta crònica, i que també ha rebut en el seu moment, l’obsequi d’un exemplar del llibre.

Acaba la festa amb les fotos de família de rigor, on tots els qui han volgut sortir s’han col·locat davant les càmeres de fotografiar per deixar-ne un record en colors. No hi són tots, però tots hi sou (hi som), d’alguna manera.

Tancant la festa, s’anuncia que ara donem pas al IX Concurs ARC de microrelats, que sota l’epígraf de “Les Arts”, comença el proper primer de novembre.

El número nou, que no és poca cosa, i és on us espero llegir a tots!

Fotografia de família

 Si voleu veure més fotografies, aneu fins a aquest enllaç

I aquí la portada... que me n'oblidava!! 

Ferran d’Armengol

Terrassa, dilluns 22 d’octubre de 2018

El fill del Pere, i la lloba

No tinc costum de fer parlar a les bèsties, però hi ha cops en que la justícia m'obliga a intervenir els meus pensaments i fer-los parlar, avui en boca d'una lloba.
Feu-ne la lectura que us sembli més adient, però sols n'hi ha una.

Torrent del Puig de les Àligues, camí de bosc de llops. Fotografia: Ferran d'Armengol

El fill del Pere, i la lloba

Estic encerclada i amb poques eixides possibles. M’heu estat encalçant tota la nit i estic cansada. No us entenc, jo sols he fet allò que l’instint m’ha dictat. No puc valorar que fos just o no, els menuts tenen gana, he vist una presa i he anat a cercar-la. Que fos el fill del Pere, el pastor del poble, no em feia ni més llàstima ni menys, i no crec que sigui important qui és la víctima. Tenim gana i llestos.

Justícia poètica, a la fi!

No entenc aquesta judicatura que obliga l’home a brandar armes contra la natura d’un ésser germà. Quantificar sols per una banda quina ha de ser la resposta davant d’una escomesa dels de la meva espècie a la vostra, no fa justa la mesura. He vist que tanqueu en gàbies a altres criatures, i les exposeu com si foren trofeus, o titelles de fira. I altres bèsties dòcils acaben a la taula dels vostres banquets, com aliment. Jo faig quelcom semblant, potser, però als meus no ens cal tancar-vos. Vosaltres volteu feliços i lliures, fins que ens trobem i aquell dia la llopada té fam.

No em sembla just.

En acabat, en el cul d’un congost per on no puc grimpar, us sento arribar. Sou tan sorollosos! Ja fa estona que he deixat anar pel camí aquell cos inert, aquell qui va ser el fill del pastor, l’àpat dels meus cadells, que tampoc no menjaran avui, ni jo ho faré mai més. No trigueu a tenir-me a tret d’escopeta, i no hi ha demora a escoltar-se la fresa sorda i seca d’un tir a curta distància. No és suficient proximitat per a poder defensar-me. En aquesta hora, m’heu vençut.

M’encomano als llobatons, quan sento el càlid regueró de sang escolar-se’m pit avall. Penjareu el meu cap en una paret a la vora d’una llar de foc? Que trist. Faig un últim udol, poc abans d’acabar dessagnada. La sentència s’ha dictat sense un judici equitatiu, i en un últim alè de consciència, em demano; aquesta és la vostra justícia?

(Podeu escoltar el relat en veu alta en aquest enllaç)


Ferran d'Armengol

Terrassa, desembre 2017 

Tot plegat m'ha dut a recordar una una cançó que vaig escoltar una nit de l'estiu passat, tot gaudint dels estels, al músic Roger Subirana, "the wolf song". 
Esper que us agradi.