PÈLAGS D'AMOR

Morir en parella quan ja no hi veus cap futur a la teva vida, no prenc part, sols explico un petit conte.

Xocolata per a dos - Foto: Ferran d'Armengol - Retocs amb Picassa

Pèlags d’amor

—Fa temps que hi penso.

—Sí? I en què penses?

—Tinc un dubte entre l’amor i la por.

—Són dos sentiments molt humans, un d’ells és irracional, l’altre, allò que ens diferencia de la barbàrie, del salvatgisme.

—Els lleons senten amor? Ells són salvatges, oi?

—Tens raó. Veiem massa reportatges d’Àfrica a la televisió.

—Això no crec que ens faci mal. Menys televisió fora desitjable, malgrat la veiem poc.

—L’amor ha de ser una altra cosa, els animals ens demostren que ells també estimen, i si fos a l’inrevés? Si estimar fos semblar-nos més a les bèsties?

—Saps com t’estimo, ho saps oi?

—Sí, però no has seguit el fil de la conversa.

—Cada dia em costa més. Tu dius que m’estimes, que sempre m’has estimat, però ara... ara no sé si ho tinc clar. I tu? ho saps?

—No serveix de res fustigar-se per banalitats.

—Què no ho és?

—Els fills...

—Has parlat amb els nens?

—L’Albert i la Júlia ja són prou grans, i tenen els seus problemes, avui anaven al cinema a veure una de salmons al Iemen.

—Els has convidat tu? Ells no tenen gaires recursos, i a sobre jo...

—No li donis tombs ara.

—Em segueixes?

—Amb tu, fins a la fi dels temps.

—No tenim un futur gaire galdós, doncs.

—Però és tot el que tenim, en vols un altre?

—I tant que sí! Però no tenim on escollir. Què fas ara?

—Em prenc la pastilla.

—N’has de prendre dos?

—Fes-me un petó.

—Com els d’abans?

—De tirabuixó... 

—M’has passat les dues pastilles!

—Ara en prenc jo dues més.

—Així, vols venir amb mi?

—Posem una cançó?

—Sí, aquella dels últims de la fila...

—La del mar?

—Mar antiguo... és bonica...

Sona una guitarra, i un timbal de fons li fa el retruc, fins que una veu trista comença el cant planyívol.

—Parla de l’amor...

—Sí, prou clarament...

—Adéu amor.

—T’estimo un mar.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Maig 2012 


Per si voleu escoltar la cançó.

 

Mar antiguo - Astronomia razonable - El Último de la Fila

Seguint un consell he volgut eliminar, però no del tot, el primer final que vaig escriure per aquest conte, i més veient el comentari del Vicent que sembla que el final l'ha despistat una mica. Trec el final en verd, però el deixo aquí a sota, per recordar-lo. 

El conte ara queda com està, fins el "T'estimo un mar".

I això d'aquí sota, és sols un record del passat que em diu que sempre podem millorar si sabem escoltar.

***

—Hola, Albert?

—Sí, digues?

—Sóc el Joan, el veí dels teus pares.

—Sí Joan, ja et conec, digues!

—Mira, els teus pares tenen la música molt alta i... fa dues hores que sona la mateixa cançó, “Mar antiguo...” me la sé i m’agrada, però mira noi, he picat la porta i no responen, escolta, podries passar per casa dels...? Albert...?

REALITAT no VIRTUAL

Imatge capturada a la televisió. Foto i retocs: Ferran d'Armengol

Realitat no virtual 

Aquesta vegada la sang era real. Incrèdul defallia sense comprendre res, tants cops com l’havien mort a la xarxa!

Ferran d'Armengol

Terrassa, Maig 2012

DESITJOS AMAGATS A L'ARENA BRUTA

Una imatge surrealista mereix un relat diferent.

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008

 Desitjos amagats a l’arena bruta

Estirat a l’arena veig com marxes. Camines per la sorra en un núvol de pols etèria, com si una boira menuda et fes companyia i t’amanyagués en les teves passes. De reüll t’he vist marxar, però sé que demà tornaràs, i serà en aquesta triomfant actitud, que et podré tornar les ulleres, i sentiràs agraïment per haver salvat els teus ulls.

Els núvols no hi seran, demà. Dracs mil·lenaris els empaitaran a terres llunyanes, i així podrem gaudir d’un matí radiant, amagats darrere dels nostres vidres de color fosc, senyorejant muntanyes altives que aturen l’aire que avui bufa de ponent...

—Vlad!

—Ostres, quin ensurt!

—Deixa de mirar aquell que marxa de la platja i passa’m la tovallola, que refresca i fora de l’aigua fa fred.

—Té Sumpta, i no facis més aquests crits, que un dia em faràs venir un esglai.

—Cada dia més delicat el noi... i no era un tió allò que marxa?

—Crec que sí...

—Mira que si ara em surts marieta!?

La lluna mostra el seu esguard retallat, com la menuda ungla d’un dit estel·lar. I en el seu pas allunya la possibilitat del retorn, de la recuperació de les ulleres, que ara em miren amb els seus ulls escrutadors sobre les muntanyes negres d’un horitzó quan comença a fer-se fosc.  Que els dracs dels núvols et guiïn les passes, i et retornin a la platja que hem compartit.

—Marxem Vlad, que em sembla que aquells núvols porten aigua.

El mar és més humit que tots els núvols d’aquest horitzó prenyat de colors contradictoris, surrealistes...

—Au!! Afanyat, que encara hauré de recollir tot jo, com sempre, està clar... quin home! I a aquesta platja solitària i abandonada jo demà no hi torno, entesos?

—Mira, unes ulleres, deuen ser d’aquella persona que marxava.

—Ni les toquis, ves a saber què hi tenia a la vista aquell mussol.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Maig 2012

NO HI HA MAL...

Que la imatge no us enganyi, no vull parlar de la persona que hi surt, vull parlar d'allò que la persona ens representa, poques paraules per un sentiment d'angoixa que ja durà massa.

Boqueria 2010 - contrast - Foto: Ferran d'Armengol

No hi ha mal

que cent anys duri

ni humà que els perduri...

No hi ha animal

que de la seva espècie permeti

que cap igual, gana i misèria passi,

però ho fem els humans...

Sols l'esperança ens resta,

que això, aviat s'acabi

i els miserables que tots coneixem

paguin ells els plats trencats

de la seva festa.

Ferran d'Armengol

Terrassa, maig 2012

NO ENS TORNÀREM A TROBAR

Avui toca un poema, inspirat entre els últims dies de fred, i les primeres calors de l'adolescència primaveral.

Petges diverses. Planes de Son - Foto: Empar Sáez

No ens tornàrem a trobar

El sol s’esplaiava enjogassat,

sobre la catifa de neu freda,

a tocar del nas, el final de l’hivern.

De bon matí i en un ensurt va arribar,

qui volia creure que al vespre, entre els dits

 i tot jugant, la podria deixar escapar.

Com cadells juganers, entre misteris

de paraules vibrants, veus joves,

farcíem paranys vacil·lants.

Explorant càlides humitats,

a cau d’orella ens morien

promeses sibilants.

Volíem omplir de miratges

el buit que ens encerclava.

I ens sabíem eterns

però ignorants de la rutina.

Viure sols era evadir-se

i del bes robat, consentit? en gaudíem.

Fins que a la nit, certa i despullada,

la veritat no se’ns feu escàpola,

àvida d’un comiat trist, previst.

Un darrer mot moria fugitiu,

entre els meus llavis

i els seus dits.

Ferran d'Armengol

Terrassa - Maig 2012

I per fer companyia als mots, una mica de música.

***

EL GRONXADOR - VELLA COMPANYIA

Els relats conjunts, un cop més, m'inspiren a participar-hi, aquest cop amb un  seguit de renglons curts, com si fos un poema. 

Imatge captada de la Viquipèdia

Vella companyia

Què hi veus?

Solitud i velles emocions.

Cops d'aire que alcen faldilles

i petons de sucre,

a la llum de la lluna.

Ignores el gronxador? Malviu en un record.

I malgrat l'aire, la pluja,

o qui sap què, el tenen quartejat,

ell segueix amatent,

concebent una càlida empenta,

esperant-te.

I tu...

en la distància, 

en un quarter de l'oblit,

somies recuperar, sense bellugar-te,

allò que sempre roman 

ingràvid.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Abril 2012


Imatge a la Viquipèdia

SOBRE EL PONT DE FUSTA, MIRANT EL RIU.

Molts cops, les coses semblen no tenir tacte, no ser reals, i a la fi, potser és cert i cal una segona visió, o lectura, dels fets. Però és ben cert que París és la capital de l'amor! o potser no?

Pont de les Arts sobre el Sena - París 2004 - Foto: Ferran d'Armengol

Sobre el pont de fusta, mirant el riu 

Alta, fina, un xic esprimatxada potser, blanca de pell i amb milers de pigues per tot el cos, llarg el cabell, d’un roig com mai no l’he vist. Ens vàrem conèixer fa tres anys. Volent fugir, em vaig escapar a París, he oblidat el motiu. Estava travessant el pont de les Arts, camí del Louvre, un paper volava, ella corria encalçant-lo, unes amigues la seguien i Camille reia com sols ho sap fer ella. El meu escàs domini de l'idioma va ser suficient per entendre’ns només tocar-nos els dits, quan li tornava el full; era una poesia seva. Vàrem viure quatre nits d’amor que mai no he pogut oblidar, ni el seu íntim perfum, tan càlid. Vaig demanar-li el poema per traduir-lo. Jugant va donar-me tres anys per retornar-li allí on ens havíem conegut, i per satisfer aquesta voluble juguesca, avui estic aquí, en el mateix pont de les Arts. Són gairebé les sis del vespre, setena farola venint del museu. Mirant el riu penso que tot plegat és una bogeria. Però això és París!, no hi perdo res estant aquí. 

—Albert? Êtes-vous? 

L’aire s’atura, un instant. 

Ens agafem de les mans, apartant-nos per veure'ns millor durant dos segons.

Li reconec el riure, la miro i no m'ho puc creure, les mateixes pigues, més plena de cos, més voluptuosa dins d’un jersei negre, arrapat. 

—Ont déjà fait la traduction? 

—Oui... ! 

—Alors, vous avez quatre jours pour moi? 

—Toute ma vie —li dic sense embuts.

Noto el seu càlid somriure cercant-me els llavis quan ens abracem, les llengües es cerquen recordant enyorats camins de fa tres anys. El pit m'esclata dins d'una estranya confusió de sentiments encaminats a l'eufòria, d'alegria.

Sé que l’estimo.

I de reüll veig el riu com s’escola rialler. 

Ferran d'Armengol

Març/Abril 2012 

.Hi ha una versió anterior d'aquest conte, amb un final diferent, si el voleu llegir seguiu l'enllaç fins a Relats en Català.
(Gràcies Sergi)

COM UNA ENDEVINALLA URBANA

Avui és el dia  mundial de la poesia, no? Doncs participaré!

Imatge extreta d'una web sobre l'Art Urbà

Com una endevinalla urbana

Jo no vaig triar ser esquerpa.

No volia ser façana,

ni cercar dins la runa.

Jo no sóc qui fa passar la gana.

No sóc lletja.

No sóc dolenta.

No sóc ni viva...

però em veus la petja.

No faig oblidar la misèria,

ni evito viure l’angunia

de remoure la ruïna

que s’acumula on jo visc.

Tu  pots valorar-me,

fent via no seràs el primer,

i alguns em diuen que sóc l’art, 

que dóna vida al carrer.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Març 2012

LA BANDA

Un altre cop els Relats conjunts em fan donar tombs a una història, i veient aquesta imatge de la Banda Texana dels anys 20 i tenint en compte que a la meva ciutat estem ara de festival, m'he empescat això.

Aquesta imatge està presa de la Wikipèdia

De pares i fills 

La nit és fresca, la gent surt de la sala xiuxiuejant mots admirats, recordant notes, seguint encara els ritmes. Ràpidament s’ha buidat la Cava i la gent s’ha dispersat pels carrers de la ciutat, és tard i, potser, alguns dels amants del jazz demà treballaran. Malgrat tot, la seva passió no coneix horaris. 

—Què t’ha semblat? 

—Genial, com tocava el contrabaix aquest Carter.
—Ho porta a la sang, el seu pare ja el tocava. 

—No m’estranya. 

—El seu pare, i el del BB King, als anys vint tenien una banda, feien jazz, beboop, dixie... eren temps difícils per als negres, feien bona música, tocaven a sales per a blancs, però eren simples decorats, qui feia cas d’una gramola?, els negres feien el mateix efecte per als blancs. 

—I avui els fills són uns grans personatges que gaudeixen del reconeixement general, sense que ens importi el color de la pell. 

—Encara queda feina a fer... 

—Però hem avançat molt en aquest camp. 

—Si encara en parlem com un èxit, és per què encara ens queda camí. Són moltes les fòbies que encara ens toca lluitar, l’odi té moltes cares i moltes faccions, i no ens cal anar molt lluny per trobar-lo... 

—Potser tens raó... pare. Saps que demà tinc audició, vindràs oi? 

—Com em perdria la teva audició, au! Tira que és tard i demà he d’anar a la feina, i tu a l’institut. 

Els carrers de Terrassa es buiden, encara ressonen en el cor dels qui han escoltat el concert les notes del contrabaix. I vibren revivint els sons dels instruments de vent, timbals, el piano o les cordes de la guitarra solista. Ressons musicals que invariablement han fet seguir el ritme a moltes generacions de pares i fills, sense importar-los el color de la pell ni en quin indret cultural del món se’ls escolta.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Març 2012

 

Aquest vídeo també m'ha servit una mica de font d'inspiració.

Ron Carter va tocar a la Nova Jazz Cava en un únic concert al setembre del 2006. I res fa pensar que tingui res a veure amb el Carter de la foto de Relats conjunts.

TEMPS ERA TEMPS - PRESENTACIÓ DEL LLIBRE A BARCELONA

La Associació de Relataires en Català, coneguts com l'ARC, promou els darrers anys concursos per als seus afiliats, i per als participants de la plana de Relats en Català. El premi és la publicació dels relats que són triats en un recull que va engreixant la col·lecció que la Editorial Meteora ha obert per als relataires.

Com es pot veure en aquesta targeta que rau sota aquestes paraules, la portada del llibre és molt impactant i amb força atractiu.

Esteu convidats, no cal imprimir la targeta, però si us fa gràcia, sou lliures.

El dissabte dia 10 de Març es farà la presentació del recull proposat en el concurs de l'any 2011 i sota el títol genèric de "TEMPS ERA TEMPS".

No us podeu deixar passar un acte com aquest que es celebrarà a la Biblioteca Sagrada Família, en el Carrer de Provença, 480 de Barcelona. 

Començarà a les dotze del migdia i us recomano que no arribeu tard, hi ha alguna sorpresa, sempre agradable.

INFLUÈNCIES

Una visió particular a la proposta del bloc Relats Conjunts, amb una imatge de Kandinsky a la portada.

Composition X, (W. Kandinsky, 1939)

Influències

—Pensava que seria fàcil, però no ha estat possible.

—I què et pensaves?

—Doncs que els podríem assimilar amb molta facilitat per mostrar-los la nostra cultura i els nostres coneixements.

—Portem dos-cents anys dels seus en aquest planeta. Els hem observat del tort i del dret, i no tenen solució.

—I el millor de tot és que són originals, per separat.

—I fan coses molt diverses i personals.

—Vas conèixer en Kandinsky, oi?

—Sí, vaig estar amb ell en el seu taller.

—Ara entenc la seva obra.

—Potser li vaig influir massa.

—Potser sí, però escolta, per què no fem un últim clau abans d’anar a dormir, tenim un viatge de tres anys llum cap a casa, i amb una mica de sarau pel cos, es descansa millor.

—Està bé, fem-ho, però em sembla que, en el teu cas, has estat tu qui s’ha deixat influir una mica per aquesta gent de la Terra.

—Sí, vaig rodar quatre pel·lícules porno amb un actor que vivia a Sitges.

—Ho fem en forma humana?

—Sí, que t’ensenyaré un parell de coses.

—Ja en tinc ganes...

—Ja veuràs, et mostraré la meva visió de la Composition X, i després a dormir.

—Ja ho veurem, si m’agrada, potser ho allarguem una mica...

Ferran d'Armengol

Terrassa, Febrer 2012

ESTRANYS

És un repte no sentir-se estrany, a la plana de relats encara ho és més, visita-la i ja em diràs.

L'estrany carrer d'Elisabets - Barcelona a la tardor - Fotografia: Ferran d'Armengol

Estranys

Un dia vaig decidir no sentir-me’n. Però ho era, aleshores era jove i ara, els anys han passat.

Estrany és una persona o cosa diferent, és qui pot donar-te informació de temes que no coneixes, idees diverses que mai has tastat, ni per aproximació. Has provat mai de ser diferent al teu entorn? I viure en plena felicitat, malgrat tot?

He viscut molts anys envoltat de gent que no vivia la meva realitat, refugiats dins la seva cuirassa, amagats per la lluentor d’un sol que irradiava sols per a ells, i el meu no era una nota a peu de pàgina que feia la feina que altres no volien fer, però jo era feliç, sempre ho he estat, potser perquè en el fons sempre m’he sentit estrany, i no em pesa dir-ho ara, la pena seria que vosaltres no en tinguéreu noticia, que la ignorància oneges al vostre vaixell. Em sentiria sols si fos així. Però sé que ho acceptareu sense rancúnia. Fins i tot tu, que un bon dia vas decidir viure amb mi, per tota la teva vida, ignorant quantes vides podia viure jo, si aquell que tu tenies present, que veies cada dia de la teva vida, era sempre el mateix i no era cap estrany qui es ficava amb tu en el llit. Sóc actor de la vida, i faig un paper important per a tu, ser diferent té un preu, i ser l’estrany de la teva vida, malgrat hem viscut quaranta anys junts... crec que em fa sentir felicitat, sí. M’agrada aquest paper. Així sé que encara puc oferir-te coses que tu desconeixes, que encara puc sorprendre la teva imaginació amb propostes que no esperes. Però tinc un dubte, si a mida que hem vist passar els anys, de ben segur que el temps ens ha creat una crosta que ens fa inseparables, aleshores em demano com podrem mostrar la ferida que amaguem?

He decidit no sentir-me’n.

Tornaré a ser estrany i callaré. Faré el meu paper de persona vital i divertida, o apagada i observador, segons qui em coneix, per a tu... sóc l’home brillant que no té mai temps per triomfar fora de casa, i que entre els amics és admirat i temut, i per altres, envejat. Quin avorriment malgrat tot. Faré el paper de diari, de bata blanca i quiròfan polit, de polític compromès, d’empleat col·laborador, de confiança. Puc fer de botiguer que sempre t’ofereix el millor a tu, i els altres s’han d’endur allò que tu deixes. No et sembla estrany?

Agafaré la ploma d’estruç per escriure sonets inventats, mai escoltats ni imaginats, tinc la ploma desada en l’armari dels secrets, aquell racó de la cambra que ni coneixes, malgrat el tens a casa, no l’has vist mai, perquè de ben segur que sols veus allò que t’agrada, i ja faig prou bé el paper. Saps que t’estimo, i això t’omple.

Seguiré vivint d’amagat a la realitat, se’m fa estrany, però fa massa temps que visc així.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Febrer 2012

CHOP SUEY

Un cop més, el bloc de Relats Conjunts m'ha cridat l'atenció, i aquesta és la meva visió dels fets.

Chop Suey - Edward Hopper - 1929

Velles companyes d'escola prenent un chop suey

—Estic molt contenta d’haver dinat amb tu, feia tant que no ens veiem. I per cert, m’encanta el teu barret blau, és molt modern.

—Me l’ha comprat en Ron, al Ricky’s de la 57, entre Basleys Park i l’edifici del Hearst Magazine, em va dir.

—A tocar del Hudson Hotel! Molt murri en Ron, i què hi feia per allà?

—No havia caigut que estava a tocar del Hudson...

—De l’Hotel Hudson, ja saps que si va a fer per allí, oi?

—No m’enganyaria ell, mai, i encara menys em compraria un barret a tocar de l'hipotètic lloc per a les seves cites amagades. No em facis voltar el cap!

—Jo sols volia ajudar.

—Mira Rita, no sé pas que hi fem prenent-nos un Chop Suey en el barri xinès, tu i jo, que mai ens havíem portat bé a l’escola. Precisament, ahir en parlava amb la Glenda, diu que tens una vida una mica llibertina, que si quedàvem, hauria de vigilar amb tu, que no ets aigua clara.

—Dory, filla meva, feia molt que no ens veiem i de la Glenda t’he de dir que li vaig pispar un xicot a la universitat, i no m’ho ha perdonat mai, coses de jovenetes. Ara ja no tenim edat per baralles de pantalons.

—Mira, marxem, que el mansoi del teu darrere està a punt d’encendre un cigarret, si el Ron sent que faig olor de tabac...

—Et té molt collada el teu Ron...

—Marxem?

—Està bé, ja pagaré jo, aquest cop et convido.

—No sé si tindrem un altre cop.

—Sí, dona, pels vells temps, hem de fer una copa plegades una nit d’aquestes.

—Si vens amb un acompanyant...

—No, el meu xicot no vindrà... ho tinc difícil per fer-lo anar a festes... és casat.

—Mira Rita, millor ho deixem aquí, em fas patir i el Ron no sap que ens hem vist, tal com vas demanar que fes.

—Ets un encant Dora, ja ens telefonarem.

—Adéu Rita, no em tornis a telefonar, mai més. No vull sentir-ne a parlar més de tu, i del Ron, ja me n’encarregaré jo d’ell. De moment encara em fa regals, i pel que he entès de la teva trobada, faré per no deixar-li temps a perdre amb altres activitats que no siguin familiars, estic embarassada i ell encara no ho sap, espero que no m’esguerris la noticia. I per cert, ja he pagat abans, quan he anat al tocador. És l’última cosa que en treus de casa meva, si no ho he entès malament, ja t’he pagat massa coses, i sense saber-ho.

—Com a mínim, et diré que el chop suey estava molt bo.

—Doncs escura bé el plat, que en això d’escurar ets una artista. La Glenda també em va comentar que ho feies molt bé, en tots els sentits. Adéu-siau Rita.

 

 

 

Ferran d'Armengol
Terrassa, Gener 2012

Edward Hopper - selfportrait (1925-1930)

EDWARD HOPPER a la wikipèdia

Chop Suey EL DIBUIX A LA WIKIPÈDIA

UN FIL DE SANG

En el concurs de micro relats de l'ARC, aquest curs es parla de sentiments, i en el mes de Gener toca la por. I aquesta és una de les més ancestrals.




Cementiri en els Jardins de Santa Katerina . Stockholm . Suècia - Fotografia: Ferran d'Armengol

Un fil de sang

“—No tens necessitat...

—Però ho vull.”

Fa dies que hi rumio i no me’n surto, em sento garratibat i fred. Reconec la vella sensació d’estar immers en una etapa de depressió creativa, feia temps que no em sentia tan emmurriat. Odio les anades i vingudes de la inspiració i el vegetar dins d’un defalliment vital dominat per l’angoixa. En aquest estat, prefereixo seguir dormint, i mirar endins, on hi sento olor de terra humida, records d’estius de la infantesa quan, tot seguint una ferum peculiar, vaig trobar un gat mig enterrat a tocar d’un arbre, es barrejaven la fortor de la mort animal i la humitat del terreny remogut. I ara sento l’olor en els narius de la memòria, i no puc concebre com es fa això de flairar dins dels records olfactius, no ho entenc, però em passa. Com em passa el sentir aquell xiulet persistent que no deixa de sonar dins del meu cervell, entre timpà i timpà, constantment, sense defallir en cap moment, i sols falta que jo hi pensi, perquè soni amb més estridència. Curiós, ara no l’escolto.

I persegueixo imatges, que com somnis reviscuts passen per davant de la meva còrnia però mai fora dels ulls. Reflexos inconnexos, records sense sentit.
Obro els ulls i la fosca m’envolta, una sensació angoixant m’oprimeix l’estèrnum. Bellugo les mans i palpo una tela suau que m’encaixa tot el cos. Puc percebre un so apagat, música de violins potser. El cor es dispara quan puc admetre on sóc. Em sento defallir, respirar es fa feixuc, no m’ho puc creure. Escolto veus, una és de l’Alba, la reconec. Tinc els ulls oberts com plats, però no veig res... no em pot vèncer la por! m’he de mantenir despert, però com?
Ara sí, una escletxa de llum, podré moure’m.  
Estic cansat. Seguiré fent força, fins l’últim alè.
Fins quan el cor ha dit prou.

“—Els ulls! —acompanyant un xiscle esgarrifós, l’Alba es tapa la cara. Volia afrontar el rostre seré i apagat del seu pare, però no esperava trobar-lo mossegant-se la llengua i amb un càlid fil de sang llepant-li els llavis.”

Ferran d'Armengol
Terrassa - Gener 2012

HAIKU - BANALITAT I DESTÍ

Veient una imatge, crea un haiku o tanka, entra a Relats en Català i participa en el seu repte japonès. 

Camí - imatge cedida per Angie de RC

Banalitat i destí

Trémer pel dubte,

polsegós incert destí  

d’un horitzó pla.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Gener 2012

VIURE SENSE TU

Aquest dies de Nadal hi ha gent que sent d'una manera més punyent la manca dels absents, aquells amics o familiars que ja no hi són. Jo procuro pensar-hi tot l'any, i així, aquest dies no es fa tan feixucs.

Sagrada Família, el naixement. Foto: Ferran d'Armengol

Viure sense tu

Viure sense tu en aquest món

és fer el camí amb la pruïja

dels records que no ho són,

és viure en un plany que confon.

Volen els teus instants,

com gotes de fina pluja

que de l’abast del teu entorn

l’aire les fa ser emigrants.

Et cercaré amb els ulls quiets

amb les mans i amb les dents,

amb el seny hieràtic

de qui sap que ja no hi ets.

Sobreviuré amb l’orgull estàtic

de qui convoca tan melangiosa absència.

I abstrauré la teva presència

evocant testimoniatges, no del tot absents.

Ferran d'Armengol
Nadal 2011





Agrair a la Sílvia que m'ha descobert aquesta cançó. No, no és una nadala, però m'ha inspirat el poema que heu llegit abans.

ESPERARÉ EN EL LLIT - (ORACIÓ)

 A la plana dels Relats en Català, aquest mes segueixen amb el premi de micro relats a la rádio, i dins dels sentiments, tema central d'aquest curs, a Desembre li toca "Desig". I jo us presento un desig de saber coses, tan importants com la que demana la meva protagonista.

Masia a la ruta Les Preses-Girona - Foto: Ferran d'Armengol


Esperaré en el llit – (Oració)

Ha succeït just quan m’acabava el got de llet calentona, asseguda a la taula de la cuina, i no puc res més que donar-te les gràcies, Sant Jeroni, per escoltar els meus precs demanant-te saber-ne l’hora, un afany senzill, sempre ho he pensat. He telefonat a la meva filla i li he explicat; m’ha dit que venia volant, jo li he dit no corris, faràs tard igualment. El cansament em colpeix, viure en aquest casal solitari em fa venir basarda, però és casa meva. El poble no està lluny, vint minuts a peu, set o vuit en cotxe per un camí intransitable quan plou, com avui. No hi ha temps. Per això vaig demanar-te de saber el moment, i quan fos l’hora, m’avisessis amb dos trucs a la porta. Com els que ara mateix han repicat amb força. Me’n vaig al llit, clouré els ulls i esperaré, pacient, aquesta angoixa no em deixa respirar, i ja conec el destí. No és la primera vegada que sento aquest neguit estrany que em corseca, però n’és la primera que em piquen dos cops a la porta, i a fora no he vist ningú.

Ferran d'Armengol

Terrassa - Desembre 2011

MALGRAT LA PLUJA

Sembla que m'he abonat als relats conjunts, i res més. Serà la tardor que ho fa? 

  

Malgrat la pluja

No és tan difícil, sols és qüestió de sortir de casa. Sí, avui plou i fa aire. El migdia fa estona que ha passat, però he sortit de casa. Els carrers negats de gent atrafegada amb ganes de tornar al seu domicili familiar. I jo? tan sols vaig de visita, sense presses.

Com no tenia ganes de fer-me el dinar he anat al restaurant d’uns amics, feia temps que no els visitava, res no els ha canviat el bon humor, diuen estar cansats de tanta feina, però se’ls dibuixa un discret somriure; els ha fet molta il·lusió veure’m. Primera victòria del dia. Després he anat a una llibreria de vell a la Barceloneta per cercar un llibre de poemes del Quasimodo, el llibreter feia dies que m’esperava, el tenia dins d’un paquet per a mi. M’ha preparat un cafè amb la seva vella italiana, no vol ni sentir-ne a parlar d’aquestes modernes que van amb càpsules. Hem rigut abraçats i ens hem acomiadat després de fer-li dos nous encàrrecs i amb la promesa de quedar un dissabte per menjar-nos uns musclos a la marinera, tot mirant el mar. He agafat el metro i m’he encasquetat els auriculars a les orelles, volia intimitat i tendresa, m’he posat unes cançons velles, o no tant, de la Chantal Kreviazuk, he començat amb “Eve”, i després tot ha seguit rutllant de meravella. He arribat a la meva estació; Hospital Clínic. El meu germà gran m’esperava, feliç i jovial. Hem xerrat, hem rigut una estona, allò que ens permetia la cambra i el veí. Ha caigut la promesa d’un dinar de pel·lícula tan aviat com es trobi bé per caminar, abans del Nadal ens hem assegurat; ho farem! Ha vingut la seva dona, ens hem rigut també amb ella, i ja era tard, he fet camí cap a la llar.

Un cop dins la solitària llar, m’he ficat de dret a la cuina on m’esperava aquella litografia de la tardor d’Arcimboldo, la vaig comprar a París, un dia de pluja. Molts cops me la miro, com quan tinc gana fora d’hores. La miro amb insistència i la gana desapareix.

I crec que he viscut un dia, sense exagerar, desbordant. És curiosa la tardor d’aquest retrat del senyor amb la cara plena de fruites i hortalisses. Quines coses em passen pel cap, i penso que he viscut amb majúscules, un dia meravellós, que malgrat la pluja m’anega el cor, avui li he fet veure el sol.

Ferran d'Armengol
Novembre 2011

 

Avui us he afegit una mostra de la banda sonora que m'ha fet companyia tot escrivint el relat.