 |
| Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008 |
Desitjos amagats a l’arena bruta
Estirat a l’arena veig com marxes.
Camines per la sorra en un núvol de pols etèria, com si una boira menuda et fes
companyia i t’amanyagués en les teves passes. De reüll t’he vist marxar, però
sé que demà tornaràs, i serà en aquesta triomfant actitud, que et podré tornar
les ulleres, i sentiràs agraïment per haver salvat els teus ulls.
Els núvols no hi seran, demà. Dracs
mil·lenaris els empaitaran a terres llunyanes, i així podrem gaudir d’un matí
radiant, amagats darrere dels nostres vidres de color fosc, senyorejant
muntanyes altives que aturen l’aire que avui bufa de ponent...
—Vlad!
—Ostres, quin ensurt!
—Deixa de mirar aquell que marxa
de la platja i passa’m la tovallola, que refresca i fora de l’aigua fa fred.
—Té Sumpta, i no facis més
aquests crits, que un dia em faràs venir un esglai.
—Cada dia més delicat el noi... i
no era un tió allò que marxa?
—Crec que sí...
—Mira que si ara em surts
marieta!?
La lluna mostra el seu esguard retallat,
com la menuda ungla d’un dit estel·lar. I en el seu pas allunya la possibilitat
del retorn, de la recuperació de les ulleres, que ara em miren amb els seus
ulls escrutadors sobre les muntanyes negres d’un horitzó quan comença a fer-se
fosc. Que els dracs dels núvols et guiïn
les passes, i et retornin a la platja que hem compartit.
—Marxem Vlad, que em sembla que
aquells núvols porten aigua.
El mar és més humit que tots els
núvols d’aquest horitzó prenyat de colors contradictoris, surrealistes...
—Au!! Afanyat, que encara hauré
de recollir tot jo, com sempre, està clar... quin home! I a aquesta platja solitària
i abandonada jo demà no hi torno, entesos?
—Mira, unes ulleres, deuen ser d’aquella
persona que marxava.
—Ni les toquis, ves a saber què hi
tenia a la vista aquell mussol.
Ferran d'Armengol
Terrassa, Maig 2012
Un relat surrealista en el que una parella viu la cotidianeïtat de llur vida, la dona que pensa que ho fa tot i el marit que com un mussol vol agafar les ulleres sent recriminat per la dona.
ResponEliminaSaps que ací a València tenir una inflamació a la parpella es diu tenir un mussol? Casualitats de la vida o potser allà també l'anomeneu així?
Sí, un mussol també es diu per aquí pel nord. Mira, m'ha fet gràcia el joc de paraules, quan un fa el mussol, també vol dir que bada i està fent l'estaquirot.
EliminaMolt bo, un relat que combina imaginació i present.
ResponEliminaHola Ferran! M'encanta l'ambientació del relat, és acurada i detallada.
ResponEliminaM'ha agradat moltíssim aquesta visió del quadre de Kush!
Petonassos a cabassos!
mariona
Bon relat i molt visual mentre llegeixes el veus perfectament!
ResponEliminaDe nou ens trobem, Ferran! He trobat curiós aquests dos registres tan diferenciats amb els que has anat formant la història... ara un, ara l'altre..., poètica i realitat; i, entremig, la referència a uns éssers que a mi tan m'agraden: els dracs. Em quedo amb un frase preciosa que has escrit: "Que els dracs dels núvol et guiïn les passes..."
ResponEliminaM.Pilar Martínez Herrero
Vist des de dues realitats diferents.
ResponEliminaMolt bon relat, si senyor!
De nou ens trobem, Ferran! He trobat curiós aquests dos registres tan diferenciats amb els que has anat formant la història... ara un, ara l'altre..., poètica i realitat; i, entremig, la referència a uns éssers que a mi tan m'agraden: els dracs. Em quedo amb un frase preciosa que has escrit: "Que els dracs dels núvol et guiïn les passes..."
ResponEliminaM.Pilar Martínez Herrero
Montse, és més introspecció la part del Vlad, ell està creant en el seu imaginari, abans de pintar ja imagina, estirat a la platja, és qui surt dins de les ulleres, imaginant la pintura.
ResponEliminaGràcies gitana per les teves paraules, tu sí que vals un potosí amb els teus poemes i pensaments.
I gràcies també Elfreelang, venint d'un narrador com tu, és tot un orgull.
Sa lluna, venint de tan poètic indret, t'agraeixo sols ja que em llegeixis.
Maria Pilar! ens anem perseguint, i ja veus, fins faig referències a éssers que a tu t'agraden tant, gràcies per les teves paraules.
M'agrada la contundència de les interrupcions prosaiques de la Sumpta al pensament poètic d'en Vlad.
ResponElimina