 |
| Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008 |
Desitjos amagats a l’arena bruta
Estirat a l’arena veig com marxes.
Camines per la sorra en un núvol de pols etèria, com si una boira menuda et fes
companyia i t’amanyagués en les teves passes. De reüll t’he vist marxar, però
sé que demà tornaràs, i serà en aquesta triomfant actitud, que et podré tornar
les ulleres, i sentiràs agraïment per haver salvat els teus ulls.
Els núvols no hi seran, demà. Dracs
mil·lenaris els empaitaran a terres llunyanes, i així podrem gaudir d’un matí
radiant, amagats darrere dels nostres vidres de color fosc, senyorejant
muntanyes altives que aturen l’aire que avui bufa de ponent...
—Vlad!
—Ostres, quin ensurt!
—Deixa de mirar aquell que marxa
de la platja i passa’m la tovallola, que refresca i fora de l’aigua fa fred.
—Té Sumpta, i no facis més
aquests crits, que un dia em faràs venir un esglai.
—Cada dia més delicat el noi... i
no era un tió allò que marxa?
—Crec que sí...
—Mira que si ara em surts
marieta!?
La lluna mostra el seu esguard retallat,
com la menuda ungla d’un dit estel·lar. I en el seu pas allunya la possibilitat
del retorn, de la recuperació de les ulleres, que ara em miren amb els seus
ulls escrutadors sobre les muntanyes negres d’un horitzó quan comença a fer-se
fosc. Que els dracs dels núvols et guiïn
les passes, i et retornin a la platja que hem compartit.
—Marxem Vlad, que em sembla que
aquells núvols porten aigua.
El mar és més humit que tots els
núvols d’aquest horitzó prenyat de colors contradictoris, surrealistes...
—Au!! Afanyat, que encara hauré
de recollir tot jo, com sempre, està clar... quin home! I a aquesta platja solitària
i abandonada jo demà no hi torno, entesos?
—Mira, unes ulleres, deuen ser d’aquella
persona que marxava.
—Ni les toquis, ves a saber què hi
tenia a la vista aquell mussol.
Ferran d'Armengol
Terrassa, Maig 2012
