NO T'HE PERDUT

Aquesta nit passada vaig enviar a la plana de Relats en Català aquest poema, no el volia publicar al bloc fins el cap de setmana, tampoc falta tant, però el destí és juganer i malgrat el poema no el vaig escriure pensant en ell, ara li ho dedico de tot cor, va per tu, Georges! que tinguis un bon viatge a l'eternitat de l'amor.

Georges Moustaki - Alexandria 1943 - Niza 2013 (imatge captada a la xarxa)

No t’he perdut

Com podré dir adéu

sense que la gola s’ennuegui

en un guirigall de mots,

de sensacions contraries.

Han estat tants els anys

que hem compartit la vida,

tants els dies

que no ens hem vist...

Com podré dir-te adéu,

si no he volgut deixar-te marxar,

si no he volgut comprendre

que marxaves abans que no pas aviat.

No vull dir que t’he perdut,

Perquè no vull perdre res

I seré conscient de no voler (poder)

escoltar mai més la teva veu.

En el fons sé que no t’he perdut,

Sols deixaré d’escoltar-te,

i dins meu, per sempre

viurà la teva veu.

Ferran d'Armengol

Terrassa 23 de Maig de 2013 

I per no quedar-nos del tot sense la seva veu, "Le Métèque" per escoltar-lo un cop més. 

Sota el pomer, vora la mar

Aquest conte que avui us presento va ser escrit, en la seva versió integre, per participar en els premis ARC-Catarsi de Ciència Ficció, Fantasia i Terror de l'any 2011 i va quedar finalista del certamen, cosa que el duia a ser publicat dins de la revista Catarsi amb els altres relats finalistes i el guanyador.

 

Portada dels Catarsi 7 i 8

SOTA EL POMER, VORA LA MAR

PRIMERA TROBADA

Quan vaig baixar del cotxe que em va dur a la residència de la “Caseta” ja la vaig veure sota un pomer del jardí. Prenia notes en un estri que duia a les mans. Abans no vaig sortir al jardí sol i sense companyia, em varen tenir tota una setmana fent proves mèdiques i d’anàlisi diverses. Volien comprovar el meu grau de bogeria, i a mi em calia demostrar que sols sóc un inadaptat gens perillós per a la recta societat. Podria reconèixer que no estic bé del tot, però m’ha calgut convèncer-los, contant amb l’ajut familiar, que tant sols amb teràpia i una mínima atenció mèdica ja en tindria prou, que ja me’n sortiria. Els metges se sentien segurs, ja que les meves paranoies les tenien sota constant aguait. Ells m’escoltaven, m’observaven seriosos i acabaven per acceptar el meu joc. Després de la setmana de proves, vaig assolir un règim de moviments vigilats sota mínims i de lluny. Em varen dir que podria depassar aquella crisi. No sé si em va agradar la proposta, però em digueren que en tres mesos podria reintegrar-me a la societat.

Però jo no ho tenia gaire clar, és una tendència que tinc, penjar-me quan estic a gust, i a la Caseta em trobava de pel·lícula. Podia escriure els meus pensaments amb tota tranquil·litat i tenia temps per fer tot allò que m’agrada. Durant aquella primera setmana el regim d’horaris va ser espartà, però ho vaig assumir com si tot formés part d’un experiment que sols jo conec. Però si alguna cosa no m’esperava de cap manera, era l’atenta observació a què em tenia sotmès la desconeguda del pomer, que semblava no conèixer-la ningú, sempre que en parlava amb alguna infermera, em colpejava l’espatlla dient-me que potser em caldria una dosi extra de medicina. 

Aquella setmana va ser molt llarga.

... 

"El relat sencer va ser publicat en el número 7 de la Revista "Catarsi" i, enguany, ha estat nominat per a les votacions obertes, en primera ronda, dins dels premis Ictineu 2013, a la secció de "Relat Fantàstic escrit en Català".

Si algú de vosaltres creu que paga la pena votar-lo, sols us cal seguir l'enllaç dels premis. Si el voleu llegir sencer i no podeu trobar la revista, pugeu fins on diu "versió integre".

 

Signant exemplars del Catarsi 7 - Fotografia: Sergi G. Oset

Ferran d'Armengol
Terrassa 2012

CELSIUS 233

Aquest és el darrer mes dels pecats capitals a la pàgina de Relats en Català, i com els pecats són 7, i els mesos del concurs són 8, doncs s'han inventat el pecat de la escriptura, i d'això va el meu relat, del pecat de ser escriptor/a. I ja posats del miserable tractament que pot tenir el tema dels pecats.

Diari de viatge. Fotografia: Ferran d'Armengol

Celsius dos-cents trenta-tres.  (Ganduls i malfactors)

Aquell any en feia dos-cents que es va declarar pecat l’escriure. Pocs ho recorden.

Maddog no tenia costum de córrer i menys d’empaitar a una jove volàtil sota la pluja. Per descansar, va seure un segon en una roca molla.

Clara fugia cap el bosc, l’aigua li regalimava per tot i duia la roba xopa enganxada al cos. Es girà i el veié de reüll, ell alenava exhaust. Va somriure, però voldria plorar.

Maddog recordà quan la va conèixer. Abans d’escoltar-la, mai no hauria cregut possible sentir curiositat per una amant dels llibres, i escriptora. No entenia que encara en quedessin, després de dos segles de persecució. Però ara sabia que estava fart de cremar llibres, i no comprenia que escriure fos pecat.

Clara va travessar el petit riu, més enllà i dins del bosc tenia el seu cau, una cabana en un indret amagat. Si ell la trobava... ja se’n sortiria d’alguna manera.

Quan Maddog la veié entrant en el bosc va saber que havia d’anar-hi, però estava confús. Res el lligava a un món en què havia deixat de creure, aquella noia l’atreia i molt. Volia saber el seu límit, fins on podia arribar, entrar dins del bosc prohibit n’era un, i la va seguir.

Clara estenia la roba per eixugar-la quan ell va obrir la porta.

—Per què m’has seguit? —li demanà quan el veié dins.

—Vull comprendre.

—Ets més gran que no pas jo, hauries de saber coses que jo no sé, i insinues que sóc jo qui et pot ajudar?

—Els escriptors sou proscrits, i vull saber-ne el motiu.

—Mira’t, ets un agent del poder, quan tinguis el que vols, em denunciaràs?

—Vull aprendre a llegir-te, malgrat sigui pecat.

—Segons allò establert, el pecat és escriure.

—Tot arribarà. Hi ha res més temptador que contradir als qui dicten credos i es creuen poderosos? Ells sí que són pecaminosos.

Aquell home havia de tenir moltes històries per compartir. Mirant-lo bé, Clara pensà que potser ells serien els últims pecadors. Complaguda, cregué bo desvetllar-li els misteris de l'escriptor.

Ferran d'Armengol
Terrassa, Abril 2013


Amb tota la humilitat del món, vull dedicar aquest petit relat a la memòria de Ray Bradbury i el seu Farhenheit 451.

Relat que ha guanyat el 3er Premi dins del III Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio. A Barcelona Setembre de 2013.