Imprimeix en PDF

dilluns, 7 de gener de 2013

DE COM SÓN D'IMPORTANTS ELS BONS AMICS

Relat escrit per participar en el concurs de la pàgina de Relats en Català; ARC a la Ràdio. Aquest mes de Gener toca el tema de la Peresa dins del genèric de pecats capitals.
Barri del Raval de Barcelona - Fotografia: Ferran d'Armengol



De com són d’importants els bons amics

De menut  m’alliçonava l’avi; Nét! Tria bé els amics! no hem vingut al món per tacar-nos les mans! Residíem a la part alta de la ciutat, on la família sempre havia gaudit d’un prestigi notable. Per llinatge, moltes generacions havíem viscut de rendes. Últimament controlàvem alguns negocis.

L’avi va morir quan l’última guerra. Per dissort no érem de la corda dels guanyadors i les condicions imposades pels vencedors eren complicades per sobreviure amb dignitat. Els ingressos anaven minvant i el pare es va veure obligat a vendre les propietats per traslladar-nos a un àtic de planta noble en el centre. El nostre ritme de vida seguia sent de rics; distesos i xerraires, fèiem gràcia als nous Senyors.
Un mal dia el pare va morir a causa d’una pneumònia i la mare va embogir, la internàrem en una casa de salut.
Malvenguérem els negocis i els nous amos em donaren un despatx amb càrrec. Tenia molts projectes, moltes idees... però als sis mesos m’acomiadaven per poca productivitat. Vaig voler mantenir un cert estatus social, però no estava preparat per començar de zero. Ningú mai no m’havia parlat de què volia dir treballar. Em va venir un ensopiment fatigós sols de pensar-hi.

Els meus recursos eren fum. Havia venut l’àtic, i els diners no em varen durar. Fugir de la ciutat va ser un recurs fàcil, en aquell estat no em podia deixar veure pels amics, i això de cercar un treball... ca!

Pidolar va ser allò menys semblant a una feina. Vaig viure en el pis d’una puta jove i riallera, però un mal jorn, farta de la meva eterna peresa per a tot, em va deixar en el carrer, dient-me que mai la tocava.

Havia intentat novel·lar els meus records, prenia notes en un quadern pensant que seria senzill, però costava posar-s’hi i ara malvisc ignorat per aquells que volen que doblegui l’espinada; ningú ha sabut valorar els meus ocults talents.
Cap cot, mà estesa, no paro d’estossegar tremolant com un possés, més d’hora que tard moriré com el pare, i ho faré dubtant si no he sabut triar els amics.



Ferran d'Armengol
Terrassa, Gener 2013