Imprimeix en PDF

divendres, 12 d’octubre de 2012

MENTS PRIVILEGIADES

Avui, aprofitant un centenari de fa poc i molt nostrat, miro d'aproximar-me al món del Pere Calders i les seves cròniques de la veritat oculta. Sí, ja sé que és una tasca difícil, però sols vull fer un homenatge, el nivell del relat serà un altre tema.

Gat a Castell de Cabres - Castelló - Foto: Roger d'Armengol


Ments privilegiades 

L’Amorós Caparrut acostuma a fer el vermut els diumenges al migdia quan baixa al bar del parc, a tocar de l’estany, on els pollancres fan bona ombra. 
Corre un ventet molt agradable quan sent una veu suau que el saluda. —Bon dia Amorós! 
Alça la vista de la lectura i més enllà del seu vermut sobre la taula, no veu ningú. Aprofita per fer-ne un glop i segueix llegint. 
—Pst! Aquí, als teus peus! 
L’Amorós, enutjat, no entén que s’hagin d’ajupir tant per saludar-lo. Mira als quatre cantons, però sols veu un gat preciós que altres cops ha vist en companyia del senyor Carabàs, un veí del mateix bloc de pisos. 
—Tu ets en Melcior, el gat del Conrad Carabàs! 
—Jo mateix. Puc seure amb tu? Et volia comentar una cosa. 
—No sé si he de parlar amb tu, l’altre dia ens vàrem discutir en el replà i... 
—D’això et volia parlar. De l'altre dia que té l’ànim girat, està desconegut. Sense anar més lluny, avui m’he menjat allò que cuinava per a ell, i ell s’ha cruspit part del meu pinso sense fer escarafalls. 
—Això no té ni cap ni peus! 
—I que et parli jo, sí? 
—Bé.... jo... —L’Amorós paga al cambrer i agafa el gat en braços per tornar-li al Conrad. 

—Conrad? —saluda l’Amorós quan aquell obra la porta. —No pot ser que m’enviïs el Melcior a estroncar-me el vermut amb històries tristes. 
—Gràcies per dur-me’l, Amorós, s’havia escapolit i no el trobava —diu el Conrad agafant l’animal i després renyant-lo, —Melcior! Et tinc dit que no emprenyis, però tu, res! 
—Què! Ara no parles Melcior? —s’exclama l’Amorós. 
—Ja que hi som, vols passar i prenem alguna cosa a la terrassa? —Ofereix el Conrad. —Hauríem de parlar, no et sembla? 
L’Amorós accepta i entra mirant de reüll el gat, que ara no bada boca, pareix reconèixer-li un somriure curiós i intrigant. 
—Per cert Amorós, m’ha semblat que volies fer parlar al gat? 
L’Amorós prefereix no respondre, simula com si no l’hauria escoltat. —És per aquí la terrassa? 


Ferran d'Armengol
Terrassa, Octubre 2012