Imprimeix en PDF

dijous, 25 d’octubre de 2012

12 D'OCTUBRE, A L'ALBA

No puc amagar la meva fascinació pels pobles precolombins, una fascinació donada pel misteri en el que varen caure la majoria d'aquelles cultures després de la invasió soferta pels europeus, guerrers més avesats a batalles i estratègies molt més cruentes. I abans no acabi l'octubre, els deixo el meu record i homenatge.

Vitralls del Palau de la Música - Foto: Ferran d'Armengol

12 d’octubre, a l’alba

De l’alba llunyana que voldria ometre,
peus nus desfan velles sendes,
amb l’astre al zenit, fugint esverats,
de les feres que l’ignot mar vomita
a les càlides arenes d’una platja
altra hora verge i tranquil·la.

Sota la ferum de fusta vella i humida,
branden còrpores irreals, resplendents.
Atàviques tradicions bullen la sang del cos bru,
temorós observa trontollar l’horitzó,
de l’avenir inconegut, misteri que s’atansa.

No calia saber-ne res d’aquells déus caiguts,
emigrants de terra ignota, fugitius
de la fam i la misèria que els hi va dur.
Vinguts a fer-se incrèduls homes perduts,
com un mal vent pútrid, a la bella platja.

Estranya llum, fatalitat del temps,
estant a l’aguait d’un blanc mitològic,
la humiliació els va arribar fins l’òbit,
immolats en la roja sang pregona
d’aquells guerrers que ignoraren
la pietat i l’orgull dels homes senzills.



Ferran d'Armengol
Terrassa, Octubre 2012