Imprimeix en PDF

divendres, 29 de maig de 2015

ÀNGEL(A)

A l'abril vaig presentar aquest relat al V Concurs de Microrelats de l'ARC a la Ràdio. Aquest curs va del cicle de la vida, i a hores d'ara el concurs ja està acabat i a punt de saber-ne els últims set classificats, els del mes de maig.
Pel bloc n'he fet una revisió, espero que us agradi aquesta versió.

Territori literari d'àngel(a) (Llibreria Papers de Manresa)

Àngela
Es deu pensar que no me n'he adonat, potser perquè sóc vell i no puc alçar-me tot sol d'aquesta butaca d'orelles. Però sé que és ella, fa la mateixa cara i té el mateix somriure de quan ella tenia vuit anys, els havia fet poc abans de començar l'estiu, poc abans de conèixer-nos. Jo, que en tenia nou, els faig al vell mig de l'estiu. I va ser aleshores que me'n vaig enamorar, jugant a l'arena de la platja de Cabrenys de Mar, fa més de vuitanta anys. Em mira i somriu, diria que ronda els vint, aquesta Àngela d'ara, però la reconeixeria on fos, malgrat vagi vestida amb aquest uniforme d'infermera tan clàssic. Però és fa dir com ella, Àngela.
—Vols alguna cosa, Lluc?
Em coneix el nom, està clar, bé l'ha de saber. Però no li puc dir què és allò que vull en realitat. Vull tornar a la platja de Cabrenys, per jurar-li un altre cop amor etern i no deixar-la marxar. Mai més no ens vàrem tornar a veure, malgrat sempre ha viscut a prop meu, dins del cor. Els nostres pares no entenien que ens estimàvem, i aquell petó furtiu, a la porta de casa seva, aquella nit de finals d'estiu... ja tenia vuit anys ella! Però els nostres pares ens varen separar.
—Sí, Lluc, sóc jo mateixa, l'Àngela, aquella nena de l'últim estiu, i no ploris home! què dirà la família si observen que has plorat? Que et maltracto?
Es fa el silenci a la cambra poc il·luminada per la llar de foc mentre ella somriu, i escolto la seva diàfana veu dins el meu cap, clarament. I la seva càlida mà, en el meu avantbraç.
—Sí, Lluc, ja sé que et costa molt parlar i l'escriure fa temps que les mans no et responen com tu ho voldries. Però ja has dit prou de mi en els teus llibres, tota la teva obra en parla, que menys podia fer ara, sinó cuidar-te quan ja no et pots valdre!
Em cuida un àngel, i ja no ho puc explicar a ningú.
—I si pogueres explicar-ho... et dirien que ets un vell sonat. Gaudeix la companyia, poca cosa més em deixen oferir-te, ara que per fi, saben que no ho podràs explicar a ningú, qui sóc jo. Ets viu, estic amb tu. Què més vols?
Somric, en el fons té raó. Quan veus que sols et resta esperar, saps que a la vida s'ha de gaudir cada moment que vius. Els reals, i els somiats també. 


Ferran d'Armengol
Terrassa - Abril 2015