Ha passat l'octubre, on hem tornat als caps de setmana de l'experiment que ja hem batejat i anomenem "Tuiteratura". Hem intentat cremar el "Twiter" amb els nostres "hastags" literaris. I aquest cop hem agafat els germans "Grimm" de base inicial.
Hem intentat fer un relat demoníac, de por; amb exorcistes, homes llops, morts vivents, pluja àcida... ho hem tocat gairebé tot, i ens ha sortit una mica llarg, però us puc ben assegurar que paga la pena arribar al final.
Esperant que haureu gaudit d'una bona castanyada, aqui comença el relat...!
Tanmateix, en la societat
digital, una cabra tenia poca importància. L'única manera per què li fessin cas
seria posseint un ordinador... havia sentit una certa picor en els seus òrgans
més sensibles i la paraula "Sincrotró" ressonava com a un bon
aspirant a ser posseït.
«Què volia dir tot allò?», es
preguntà en despertar. Per ara, aniria al servei a alleujar aquella picor
matinera. Després, ja decidiria, encara que tenia entès per les pelis que una
bona possessió necessitava d'una tia fleuma i amb pitrera escandalosa: On
trobaria una?
Després de pensar i pensar,
se'n va anar a la discoteca per parlar amb alguna gogó, tot i ser conscient que
es basava en tòpics. Però només entrar, succeí el de sempre: totes les dones
presents se sentiren atretes per la seva aura de sexualitat perversa. Així que
totes les dones presents se li van tirar al damunt. Allà començava la diversió.
Rés d’allò feia bona pinta.
L’antre s’anomenava “Mia Farrow”. Les noies ballaven a la barra al ritme
eixordador de “Helter Skelter”. “Flipava”. Era la primera vegada a la
seva vida que havia d'anar apartant dones com si fossin mosques. Una d'elles,
però, se'l mirava diferent... allò l'atreia i l'espantava alhora. Ja havia
tingut problemes amb exorcistes abans quan posseïa a humans però no es pogué
resistir a fer-ho. Aquella seria el seu objectiu.
—Com et dius? —Ella no
respongué. Obrí uns ulls... especials. Tenien alguna cosa d'animal, aquells
ulls. Espantaven! L'exorcista el mirà amb curiositat, era un tipus mesquí i
sense gaire interès, i en canvi tothom en aquell bar se sentia atret. Per si de
cas, obrí la bossa per tenir ben a mà l’aigua beneïda i la seva arma secreta
contra els dimonis.
—Et reconec, no pots enganyar-me. Ets l’àngel
caigut —va dir tremolosa.
—I tu? Ets la Santa entre les
pecadores? —vaig etzibar-li.
Al moment que digué això
espetegà els dits bo i fent aparèixer una pistola làser en les seves mans.
Satanàs també s'havia modernitzat. Aquell intens duel va quedar en un
(aparentment amistós) empat. Satanàs i la xica anaren a la barra a fer-se un
gintònic. Però ella respongué amb una foto a l'Instagram que tornà a piular al
Twitter i penjà al mur de Facebook. Satanàs quedà ben retratat. Llavors Satanàs
va veure les fotos que li havien fet i va esclatar: —Com t'atreveixes?, has
agafat el meu perfil dolent!
Ella se'l mira xarrupant el
seu dry martini, (no entén aquella
moda dels gintònics) i li respon: —Per ser dimoni, no tens gaire caràcter.
—Tu ho has volgut —,
respongué Satanàs mentre començava a posseir el cos de la noia, tot i que ella
contraatacà: va treure l’iPhone i el hackejà. Ara cadascú dominava l’anima de l’altre.
Contra la seva voluntat, Satanàs s'atansà a un dels segurates més catxes de la
porta i li va fer proposicions deshonestes.
Els dimonis sortiren de
l'infern. S'havien mantingut silenciosos fins ara, però Satanàs estava sent
massa bo. Eren pocs i buscaven sarau. Estaven farts, així que van decidir
fer-ne alguna de grossa (per molestar més, que una altra cosa).
Un paio vestit d'una manera
estrafolària no el deixava d'observar des de la barra. «Què volia aquell
penjat?», va pensar. Satanàs no els deixava fer res. Mentre ell piulava a
Twitter, es fotia rosses descomunals i bevia un bon bourbon, era tota una
revolta! I entre glop i glop es demanava: —No sé per què he promès al de la
porta que l'esperaria al final de la feina, estic petat!
Sixtus havia estat legionari
romà, almogàver i oberleutnant de les SS. No s’acostumava a ser un dimoni
súcube, però la feina és la feina. Satanàs es veié seduït per una noia tremenda,
la més bella que mai hagués vist. Decidí endur-se-la i oblidar al segurata i
l'exorcista. Però Sixtus era el guardaespatlles de Satanàs i havia d'evitar que
aquells dimoniets el molestessin. Va decidir començar a carregar-se els altres
dimonis. Realment n'estava fart d'ells. Engrapà un pel coll i li esclafà el
cap.
Karl, un home-llop-policia
berlinès que anava d'incògnit per allí va decidir ajudar a Sixtus clavant urpes
i mossegades a tort i dret. Havia arribat el seu moment de glòria, l'observador
estrafolari s'aixecà, es llevà les ulleres. Tenia les conquès dels ulls
buides...
Sixtus pensà: exorcistes,
homes llop, súcubes, i ara un tipus sense ulls? Ah! i la rosa i el porter! Això
és una peli de Robert Rodríguez? I empunyà el fuet de vuit cues, tot cantant: —Els
corns retronaran quan arribi l’Amo. Llavors pidolareu la mort i plorareu amb
bogeria.
Va caure pluja àcida de núvols negres i
marrons, els carrers s'ompliren d'aigua verda i de fosques cavernes sortiren
caminants freds. Va ser llavors quan Satanàs va sentir que el seu cos li
demanava ballar alguna cosa. Així que va decidir-se per La Macarena. Començava
l'Apocalipsi. Els morts vivents repartien mossegades a tot el qui es creuava
pel seu camí. I llavors, els genets arribaren. Els espectadors es regiraren a
les seves butaques. Al festival de Sitges hi passaven coses, i no només a la
pantalla! Quasi tota la població estava endimoniada. Es tractava d'una mena de
virus o assistíem a la revelació de la crua realitat? Un crit esfereïdor els va
glaçar la sang, començà a ploure dins la sala, i tot es tenyí d'un líquid
vermell, espès i pudent. Llavors se sentí un crit per la megafonia: —Talleu! És
bona!
Els focus s'encengueren i el
públic es descobrí protagonista d'un film. Tothom va alenar alleugerit, i va
començar a aplaudir fins que, sobtadament, del sostre van caure bocins d'un cos
esquarterat. La gent observà, bocabadada, el cadàver. El més sorprenent era que
tenia banyes i peülles de cabra: era un dimoni. Encara no havien reaccionat,
que començaren a caure, com sortits del no res, més cadàvers. Alguns estaven
sencers, altres a trossos, i mentre tot allò passava, en un altre punt del planeta,
un xiquet jugava a un videojoc on havia d'esquivar aquella pluja de cadàvers.
Encara que qui sap si allò tenia alguna connexió? Potser no. En qualsevol cas
el noi es va cansar i va apagar la consola; massa complex.
L'exorcista havia aconseguit
la seva fita, havia hackejat l'anima del dimoni, l'havia tancada al joc, i Game Over, dimoni liquidat! No podia ser
tan senzill...
Algú es va connectar a la
xarxa per jugar al nou SatanicWorld i una munió de zombis sorgí del no-res.
Cada un dels cadàvers que queia a la sala, era l'ànima d'un jugador capturat
pel joc satànic. Salomé, l'exorcista, cercava una solució, però sabia que
aquesta solució passava per connectar-se al joc. I ella odiava aquella merda de
videojocs. A l’altar va dipositar una memòria USB que va regar amb la sang del
cor encara palpitant d’un cabrit negre. Creava vincles. Satanàs, preparava
l'exèrcit no-mort de nou. SatanicWorld només era una trampa per a estúpids: era
impossible guanyar, estava hackejat.
La banda sonora comença a sonar, per
a incrèduls i realistes fora de joc. La música surava en una cataracta dissonat
i harmoniosa que s’introduïa dins el programa de l’USB. 10.000 lacrimals
esclataven alhora. I tot aquest aiguabarreig es convertí en un forat negre que
la xuclà talment com si fos de paper. Se l'enduia dins el videojoc.
De petita, s'imaginava en un
palau persa o lluitant amb insults en una aventura pirata. Mai, en el joc
macabre que ara protagonitzava. I per això va fer el què creia hauria
d'haver fet des d'un principi: desconnectar la consola i obrir un llibre. Però
va ser una altra mala opció: el llibre que va obrir era "De Vermis
Misteriis" i cobrà vida amb el tacte dels seus dits. Ho tenia clar: es
quedava amb l'iPhone i el Twitter. No sap que els artilugis electrònics els carrega el Senyor i els twiteja el
Dimoni.
Mentre es prenia un cafè rere
l’altre, anava teclejant totes les possibles combinacions per finalitzar
aquella incidència. Buscava una solució, era l'informàtic responsable d'aquell
joc maleït que se li havia escapat de les mans, li calia actuar! Espera! potser
amb un "reset" n’hi hauria prou. Tanmateix, la curiositat el va
vèncer i Satanàs eixí dels píxels.
Era lliure! Havia d'acabar
amb l'exorcista d'una vegada per totes, encara que trobar-te amb una Màgnum
carregada amb projectils ungits en aigua beneïda davant la cara, et fa pensar
dos cops les coses. Començava a estar fart. Ell era el Príncep de les Tenebres
i anava sent hora de posar les seves satàniques pilotes a sobre la taula. Però
a Satanàs se li va glaçar la sang quan va sentir dir a la Salomé:
—Saty xato, hem de parlar.
Satanàs va intentar
escapolir-se com va poder: —Ara mateix no puc, tinc coses a fer.
—No fugis de mi. —Deia la
Salomé, mentre es mullava tota amb l’aigua beneïda que duia en una ampolla de
vidre. Estava protegida. Satanàs se la mirava divertit.
—Escolta’m, nena, l'aigua
beneïda m'excita, que vols un bon polvo? Perquè jo ja estic una mica avorrit!
Però a cada passa que feia la Salomé, el diable retrocedia. La Salomé li va fer
botifarra mentre es feia amb la Màgnum, entaforada a la pitrera. El que no s’esperava
ella era l’arribada dels morts vivents. El dimoni rigué amb una riallada malèfica.
—Ja ets meva, petitona!
Ara es repensava la proposta
del sexe, tenia una bala a la recambra i deu morts afamats. Li hagués agradat
jugar més estona al “Resident Evil”! Ella anava molt ben equipada, però la mirada penetrant d'ell la va fer
dubtar. Pensà que el seu rival també tenia bones armes. Decidí recórrer a les
seves armes de tota la vida. Tragué paper i tinta i començà a escriure un conjur en
vers, però les musses li jugaren una mala passada. L’alexandrí ditiràmbic
assonant era el preferit dels éssers de la foscor i amb ell excel·lien.
Tanmateix, Satanàs oferí un blanc a Salomé en quedar-se durant uns segons en
estat d'èxtasi. No tenia més opcions. Els segons es feien eternitat en un
moviment lent i pausat, apuntà al diable i disparà la bala de llum que impactà
al cap del dimoni. Estabornit i foll de dolor va rodolar per terra. Cremava
tant!... com... com només ho feia a casa!
Satanàs, gruant de plaer no sabia si havia d'odiar aquella noia o
desitjar-la, però l’ajudant li recordà les seves obligacions, encara que Ell
l'ignorà. Aquella exorcista no sabia amb qui s'havia ficat. Es venjaria tard o
d'hora. No estava al corrent que Satanàs era immortal? Per ara es lleparia les
ferides, però la venjança seria terrible. I cruel, molt cruel.
I fins aquí el relat
I us encoratjo per a que visiteu els twiters de tota la companyia de col·laboradors, que són aquests:
Edgar Cotes i Argelich
Mark Olsson
Miri Quatre
Montse Medalla
Glòria Tudela Galbis
Vicent Terol
Tere Essa Ema
Josep Maria Vidal Illanés
i des d'allí podreu visitar els seus llocs i blogs personals, on podreu trobar altres visions de la trobada de tuiteratura.
També podeu anar directes al twiter i clicant aquest enllaç - hastag
#T04G, trobareu tots els twits penjats en ordre invers.
Bon profit!
Ferran d'Armengol (i companyia)
Terrassa, Octubre 2013
