Imprimeix en PDF

dilluns, 18 de novembre de 2013

DARRERA LA PORTA

Un cop més, aquest curs hi ha el concurs de micro relats ARC a la Ràdio, és el quart any, cosa que el consolida com un premi estable i ben dotat, tenint en compte allò que hom es pot trobar. Té la cosa que és un concurs de set mesos, però que et permet presentar un relat cada mes, seguint els temes proposats, i el meu d'aquest, que va de terror, és el següent que podeu llegir. 



Una escletxa de llum - Fotografia: Ferran d'Armengol


Darrera la porta


Obro els ulls. Estic assegut en una cadira, amb els peus lligats a les potes i les mans al darrere. Miro de desfer-me’n. Res, el llaç és ferm i fort, no s’escorre el  nus.

Veig l'escletxa de llum que dibuixa una porta. Escolto l’'arrossegar de peus més enllà. He dit que estic a les fosques? I que acabo d’obrir els ulls? Tot és com un malson, repetit i fatigós, però sé que estic ben despert. M’agradaria que fos un somni i obrir els ulls a la llum, per deixar de banda aquesta remor dels peus arrossegant-se, cada cop més a tocar de la porta. Sé que venen a cercar-me i sé que quan obrin el pestell i el batent cedeixi, no m’agradarà veure qui, o què, s’acosta. 

L’olor de podriment m'omple els narius. Tinc mal de cap. Noto un petit fil de sang lliscant pel front. Sembla que m’han colpejat amb algun estri contundent. No comprenc perquè m’han lligat, no retinc cap episodi on algú m’hagués atacat. 

Una boira obscura m’encalça l’enteniment, no ho entenc. Sols sé que estic lligat en aquest seient, de fusta vella i bruta. I que sagno d’una manera lenta, com el temps que s’escola en aquesta foscor. 

S’han aturat les passes just a l’altre costat de la paret, a tocar de la porta. Una respiració entretallada, dues, tres. Hi ha més d’una persona, o animal. Diria que no saben com obrir, sento que toquen el pany, que l’apamen, però no poden obrir. A de ser una broma, no entenc com em poden tenir aquí lligat, gent que no sap badar una porta, glaçant-me d’inquietud tot el cos. No goso cridar, seria pitjor, segur. Però igual els faig patir un ensurt i surten en una altra direcció, i no tornen més. No semblen intel·ligents.

Se senten trets d’escopeta; disparen! Els de fora grunyen aterrits, cauen al terra. Tot queda en silenci dins la fosquedat, fins que se senten noves passes, més decidides, s’aturen quan la porta cedeix; ara sí. Lentament, entra algú darrere d’una escopeta carregant-se, el contrallum amaga la persona que m’apunta al cap.

Veig el flaix del tret, un cop sec. M’ha disparat!

—Ho sento Pau, tu no seràs un altre mort vivent.



Ferran d'Armengol
Terrassa - Novembre 2013



 Imprimir i PDF