 |
| Una escletxa de llum - Fotografia: Ferran d'Armengol |
Darrera
la porta
Obro
els ulls. Estic assegut en una cadira, amb els peus lligats a les potes i les
mans al darrere. Miro de desfer-me’n. Res, el llaç és ferm i fort, no s’escorre
el nus.
Veig l'escletxa de llum que dibuixa una porta. Escolto
l’'arrossegar de peus més enllà. He dit que estic a les fosques? I
que acabo d’obrir els ulls? Tot és com un malson, repetit i fatigós, però sé
que estic ben despert. M’agradaria que fos un somni i obrir els ulls a la llum,
per deixar de banda aquesta remor dels peus arrossegant-se, cada cop més a
tocar de la porta. Sé que venen a cercar-me i sé que quan obrin el pestell i el
batent cedeixi, no m’agradarà veure qui, o què, s’acosta.
L’olor
de podriment m'omple els narius. Tinc mal de cap. Noto un petit fil de sang
lliscant pel front. Sembla que m’han colpejat amb algun estri contundent. No comprenc perquè
m’han lligat, no retinc cap episodi on algú m’hagués atacat.
Una
boira obscura m’encalça l’enteniment, no ho entenc. Sols sé que estic lligat en
aquest seient, de fusta vella i bruta. I que sagno d’una manera lenta, com el
temps que s’escola en aquesta foscor.
S’han
aturat les passes just a l’altre costat de la paret, a tocar de la porta. Una
respiració entretallada, dues, tres. Hi ha més d’una persona, o animal. Diria
que no saben com obrir, sento que toquen el pany, que l’apamen, però no poden obrir.
A de ser una broma, no entenc com em poden tenir aquí lligat, gent que no sap
badar una porta, glaçant-me d’inquietud tot el cos. No goso cridar, seria
pitjor, segur. Però igual els faig patir un ensurt i surten en una altra direcció,
i no tornen més. No semblen intel·ligents.
Se
senten trets d’escopeta; disparen! Els de fora grunyen aterrits, cauen al terra.
Tot queda en silenci dins la fosquedat, fins que se senten noves passes, més decidides,
s’aturen quan la porta cedeix; ara sí. Lentament, entra algú darrere d’una
escopeta carregant-se, el contrallum amaga la persona que m’apunta al cap.
Veig
el flaix del tret, un cop sec. M’ha disparat!
—Ho sento Pau, tu no seràs
un altre mort vivent.
Ferran d'Armengol
Terrassa - Novembre 2013
Déu n'hi do!!!, la violència que transpua. Bon ritme, enganxa...
ResponEliminaMaria Teresa
Gràcies Maria Teresa, volia que fes sentir una mica d'angoixa, si tu l'has viscuda, ja era això.
EliminaLo desconocido, cuando presumimos que lo desconocido es horrible; la impotencia ante lo inexorable, cuando lo inexorable no es nada bueno; y el tiempo a punto de agotarse ante todo lo anterior... ahí está la clave del terror, que tú has sabido captar tan bien.
ResponEliminaGràcies Jorge per seguir llegint els meus relats. Els teus comentaris són molts cops petits contes i font d'ànim i inspiració per a seguir treballant en aquest món imaginari de les lletres.
EliminaOstres, el que menys m'esperava és aquest final. Realment hi ha tota una intriga que sembla que hagi de porta al pobre home lligat a ser alliberat i res d'això. Una tensió molt ben aconseguida.
ResponEliminaBé aquesta era la gràcia, el terror final. La por és sempre a allò desconegut i en aquest conte hi ha dosis de coses desconegudes, fins al final. Això pretenia, entre altres detalls, i si a tu t'ha sorprès, ja m'agrada. Gràcies per comentar Mercè!
Elimina