Imprimeix en PDF

dimecres, 28 d’agost de 2013

#DL3F - "LA CANDIDATURA" "McFly's 3 - (diversos autors)

Aquest és el tercer i últim relat dels McFly's en el duel del twiter, perpetrat per l'Alícia, l'Edgar i jo. L'altre equip eren els doc's i estava format per la Miri, el Sergi, l'Hugo i el Mark. La referència #DL3F, el hastag, demanava jugar amb el DeLorian de la pel·licula dels vuitanta; "Retorn al Futur". Cada dia alternatiu un equip creava una història al voltant del vehicle, i avui llegireu: "Scandal - capítol 905 - la candidatura".

La candidatura - Imatge: Ferran d'Armengol

Espero que ho passeu bé!



#DL3F La candidatura


En llegir els documents comprengué com persones tant ineptes havien arribat a presidents... amb currículums impecables. La llista era llarga: Rajoy, Putin, George Bush pare, George Bush JR, Zapatero, Zarkosy. Olivia no ho podia permetre. No només pel seu candidat, sinó pel seu país. No podia permetre que guanyés les eleccions un candidat inútil que havia millorat el seu currículum gràcies al DeLorean, havia de trobar-lo i si calia, destruir-lo. En realitat, cap d'aquells líders mundials tenia un nivell intel·lectual que arribés a la mitjana, no volia seguir veient aquells caretos ridículs ni a la TV. Per tant decidí que utilitzaria el DeLorean per esborrar del mapa a aquella gentussa. Inclús, potser aconseguiria eradicar la crisi.
Però primer el tindria que robar al candidat trampós, i per això comptava amb un equip: Rule el mercenari, Hika la hakker, i Jet el lladre, amb tots ells traçarien un pla.
El candidat trampós guardava el cotxe en el lloc més protegit del país. Com penetrarien les seves defenses? Olivia havia de pensar. Ella sabia que el malnom "mercenari" no era gratuït. Rule tenia l'arsenal d'armes més modern i sofisticat del mercat. I els seus contactes secrets. Podia semblar exagerat, però un parell de tancs no els anirien pas malament... La cosa era entrar, no entrar dissimuladament... Però Olivia volia discreció, per la qual cosa li feu agafar el simulador magnètic que els permetria obrir una via al perímetre.
Entraren en un enorme pàrquing i s'adonaren per què els havia costat tan poc entrar-hi. Estava ple de DeLoreans, completament iguals. Olivia sospirà, tots serien màquines del temps? O només un entre tots funcionaria? Hika clicà sobre la seva tàblet.
—Estic dins —digué Olivia.
I Hika contestà —Perfecte! Veus el DeLorean?
Olivia no pogué evitar riure. Tot seguit li explicà la situació.
—Només un és el de veritat. Endevines quin?
En Jet amb cara de facinerós intervingué. —Tu senyala-me’l i jo l'obro.
Però no tots podien ser iguals! Aleshores, una esquadra de militars entrava al pàrquing i amb rapidesa es col·locaren fent rotllana a un dels DeLoreans.
Estaven de sort, no els havien vist.
Observant aquells mercenaris Olivia empal·lidí, allò era missió impossible.
—Tranquil·la, —digué Rule mostrant un dels seus joguets, —T’agrada el bazuca?
—Què ets idiota?! —exclamà Olívia
—Ens descobriran! —afegí Jet.
—S'ha acabat la discreció —replicà Rule, —acabem amb aquests malparits!
Fent cas omís dels seus companys disparà l’Obús. Els mercenaris saltaren pels aires, i el DeLorean gairebé també. Olivia sospirà. La cosa positiva era que tenien via lliure. Arrencaren el cotxe i sortiren del pàrquing per la porta principal on els esperava la Hika.
—On anem? —Demanà Hika.
Podien robar un banc, guanyar la loteria o que es nombressin ells mateixos presidents; controlaven el temps! Però el sentit de la justícia els acompanyava. Havien de lluitar contra la corrupció! Evitarien que la crisi comences. Per això no només havien de tornar enrere, sinó que havien de saber amb certesa quins malparits havien provocat aquell daltabaix. Havien de començar des del principi de tot. Marcaren la data: 20 de novembre de 1975.
Olivia no tenia clar què fer, però sabia que si volien canviar quelcom havien de canviar la constitució! I treure poder als bancs i... als polítics. Però, com ho podrien aconseguir? La Constitució no era una cosa que es pogués canviar així com així. Només hi havia una persona que podia fer-ho. Calia segrestar al rei, abduir-lo per la causa. Era un xic curt l’home, però potser funcionaria!
Amb el sarau que s'havia format per la mort del dictador, seria complicat segrestar al rei. Com ho aconseguirien?
Hika, el DeLorean pot aparcar al dormitori del rei? —ella assentí començant a programar diverses variables d’actuació.
—Potser no està al seu llit —digué mofeta Rule.
Hika va dir que tenia una sortida, calia dur el iot "Bribon" fins el triangle d'Eivissa, allí els camps electromagnètics els ajudarien. I viatjaren fins al triangle. Però el que no s'esperaven era trobar-se un esbudellador de l’espai.
Jet va sortir a la finestra del DeLorean i va cridar la bèstia  —Li vaig robar l'enteniment, fa tot allò que li mano i roba per a mi.
—Fantàstic! Tu Rule, algun dels teus aparells pot servir? —Preguntà Olivia.
—Home tinc un programador neuronal i encara que el rei té poques neurones.
—Sempre podem treure-li algunes parts del cervell que tingui útils i donar-les a la ciència. —va afegir Hika sense deixar de mirar el teclat.
Així doncs, només faltava una cosa per a fer: segrestar el rei. Tanmateix, malgrat haver pentinat del tot les illes, no el trobaren.
—Deixeu-me a mi, —digué Jet robant del quiosc una revista del cor. —Aquí segur que el trobem.
Rule posà els ulls en blanc!!!
—Està clar! —va exclamar la Olivia. —Hem programat al Novembre, i el iot sols surt a l'estiu, ja pots anar buscant a les revistes tu!!
I llavors ho llegiren. El rei es trobava a Madrid. Havien de tornar. S'emportaren amb ells l'esbudellador, amb ell tot seria més fàcil
—No caldrà anar a Madrid ara mateix, —Hika programà el mateix lloc a l'Agost.
La foto del futur rei al “Lecturas” amb tanga de pell d'elefant, recorregué el món sencer. I en veure-la, el dictador va palmar tres mesos abans del previst per culpa d'un atac de banyes "Li encantava el tanga!!!" La mort inesperada del Generalíssim creà la confusió i el pànic al país. Amb l'escàndol de l’encara no rei, ningú acceptà que Joan Carles I prengués possessió del poder.
—Rule! —cridà la Olivia. —Tu tenies amics Andorrans? aprofitant el caos, perquè no els dius que s'annexionin Catalunya? Duran tremola!!
I així ho feren entre el Caos.
Catalunya aconseguí annexionar Andorra. El català començava a parlar-se un altre cop, ocupant el lloc que li pertocava de veritat.

I ara calia tornar a casa i veure com havia evolucionat la història. Potser els caldria fer algun retoc a les files polítiques del principat. La sorpresa fou quan descobriren que entre les files polítiques s'hi trobava Olívia. De fet, ella era la presidenta! i un tal Pujol era el seu segon. Va patir un esglai, no podia ser! i si era l'Oriol? I si encara es pagaven peatges? I si el Palau...
Olívia temé que ella mateixa s'hagués convertit en allò que més havia odiat. Havia de comprovar que no fos així. El primer que féu en arribar a casa fou revisar el currículum. Horroritzada llegí: Doctora en Ciències Polítiques... Tornà al DeLorean i el conduí fins dalt de les Costes de Garraf i el llençà penya-segat avall.
Ningú no podia saber mai que el seu currículum era falç!


Edgar, Alícia i Ferran
23 d'Agost de 2013


 Aquí es pot enllaçar als blocs dels companys de viatge.


Edgar Cotes

Com hi ha 50 piulades, en aquest altre enllaç les podreu veure en ordre invertit:  AQUÍ. 


I amb aquest post tanco la setmana del duel de piulades en companyia literària, i us aviso que aviat hi tornarem. Aquest cop amb un sentit més poètic, no us ho perdeu! 

També podeu llegir els relats de l'altre equip, els "Doc's", en els seus blocs que tot seguit us enllaço.


Mark

Miri

Sergi

Hugo



Agost 2013