 |
| Pla de la Font - Fotografia: Ferran d'Armengol |
Solitud
Sóc com l’arbre retallat en l’horitzó, nu,
que la neu blanca fa més imponent.
Estàtic, com un ocell clavat en una estàtua,
vivint amb el fred record
de qui vaig ser, en un altre temps,
en un altre lloc.
Em sento colgat d’aigua,
avarat en el moll inexistent,
d’un mar que no passa de llac
d’un riu que somia ser estany.
I em veig solitari,
caminant sobre la meva imatge
davant d’ella,
darrera d’ella.
Solitàriament acompanyat
enyoro el caliu que reclama un infant,
per una absència tan llarga,
pel neguit de no estar amb tu.
Ferran d'Armengol
Terrassa, Desembre 2012
excel.lent poema Ferran, si senyor
ResponEliminaVaig a visitar la pàgina, fa dies que no hi passo.
ResponEliminaPreciosa la poesia.
Un bon poema que em fa reflexionar. Gràcies.
ResponEliminaLa solitud té un no sé què d'hivern, oi?
ResponEliminaGràcies a tots, Enric, Roser, benvingut Xavi i Pilar, tens raó potser amb aquest aire de solitud de l'hivern.
ResponEliminaGràcies a tots.