Avui toca un poema, inspirat entre els últims dies de fred, i les primeres calors de l'adolescència primaveral.
 |
| Petges diverses. Planes de Son - Foto: Empar Sáez |
No ens tornàrem a trobar
El sol s’esplaiava enjogassat,
sobre la catifa de neu freda,
a tocar del nas, el final de l’hivern.
De bon matí i en un ensurt va arribar,
qui volia creure que al vespre, entre els dits
i tot jugant, la podria
deixar escapar.
Com cadells juganers, entre misteris
de paraules vibrants, veus joves,
farcíem paranys vacil·lants.
Explorant càlides humitats,
a cau d’orella ens morien
promeses sibilants.
Volíem omplir de miratges
el buit que ens encerclava.
I ens sabíem eterns
però ignorants de la rutina.
Viure sols era evadir-se
i del bes robat, consentit? en gaudíem.
Fins que a la nit, certa i despullada,
la veritat no se’ns feu escàpola,
àvida d’un comiat trist, previst.
Un darrer mot moria fugitiu,
entre els meus llavis
i els seus dits.
Ferran d'Armengol
Terrassa - Maig 2012
I per fer companyia als mots, una mica de música.
***
La fi d'un amor que ha arribat, passat i mort el seu zènit, m'ha agradat, i la darrera imatge dels dits i el bes, és com el "érem hostes del bes i la insistència" del Fuster, m'ho ha recordat.
ResponEliminaVicent