Imprimeix en PDF

dimarts, 15 de novembre de 2011

MALGRAT LA PLUJA

Sembla que m'he abonat als relats conjunts, i res més. Serà la tardor que ho fa? 

  


Malgrat la pluja


No és tan difícil, sols és qüestió de sortir de casa. Sí, avui plou i fa aire. El migdia fa estona que ha passat, però he sortit de casa. Els carrers negats de gent atrafegada amb ganes de tornar al seu domicili familiar. I jo? tan sols vaig de visita, sense presses.
Com no tenia ganes de fer-me el dinar he anat al restaurant d’uns amics, feia temps que no els visitava, res no els ha canviat el bon humor, diuen estar cansats de tanta feina, però se’ls dibuixa un discret somriure; els ha fet molta il·lusió veure’m. Primera victòria del dia. Després he anat a una llibreria de vell a la Barceloneta per cercar un llibre de poemes del Quasimodo, el llibreter feia dies que m’esperava, el tenia dins d’un paquet per a mi. M’ha preparat un cafè amb la seva vella italiana, no vol ni sentir-ne a parlar d’aquestes modernes que van amb càpsules. Hem rigut abraçats i ens hem acomiadat després de fer-li dos nous encàrrecs i amb la promesa de quedar un dissabte per menjar-nos uns musclos a la marinera, tot mirant el mar. He agafat el metro i m’he encasquetat els auriculars a les orelles, volia intimitat i tendresa, m’he posat unes cançons velles, o no tant, de la Chantal Kreviazuk, he començat amb “Eve”, i després tot ha seguit rutllant de meravella. He arribat a la meva estació; Hospital Clínic. El meu germà gran m’esperava, feliç i jovial. Hem xerrat, hem rigut una estona, allò que ens permetia la cambra i el veí. Ha caigut la promesa d’un dinar de pel·lícula tan aviat com es trobi bé per caminar, abans del Nadal ens hem assegurat; ho farem! Ha vingut la seva dona, ens hem rigut també amb ella, i ja era tard, he fet camí cap a la llar.
Un cop dins la solitària llar, m’he ficat de dret a la cuina on m’esperava aquella litografia de la tardor d’Arcimboldo, la vaig comprar a París, un dia de pluja. Molts cops me la miro, com quan tinc gana fora d’hores. La miro amb insistència i la gana desapareix.
I crec que he viscut un dia, sense exagerar, desbordant. És curiosa la tardor d’aquest retrat del senyor amb la cara plena de fruites i hortalisses. Quines coses em passen pel cap, i penso que he viscut amb majúscules, un dia meravellós, que malgrat la pluja m’anega el cor, avui li he fet veure el sol.

Ferran d'Armengol
Novembre 2011


 

Avui us he afegit una mostra de la banda sonora que m'ha fet companyia tot escrivint el relat.