Imprimeix en PDF

dimecres, 12 d’octubre de 2011

MIRANT ELS ESTELS

Un altre cop tenim els micro relats del concurs de l'ARC a la ràdio, aquest curs parlarem de sentiments, i aquest més d'octubre toca "alegria".
No ho deixeu passar, participeu-hi!
Com més serem, més riurem.
Perseid Meteor
Via Làctia amb les Perseids
Mirant els estels

Hem pujat la carena, sembla una cosa senzilla a primer cop d’ull, però la veritat, em faig gran i cada dia em costa més pujar-la, però jo sé que li agrada i per ella viatjaria a la Lluna.
La Laura va voler venir. Em va dir “—Amb les nostres pensions, podrem viure de meravella en una illa com aquesta.” Vivim lluny de qualsevol centre important de població, però estem connectats via satèl·lit amb la família que tenim a casa, a Cardona. Tants cops havíem pujat al castell. Fins que la malaltia la va començar a vèncer.
Els habitants de l’illa ens respecten. Ens han batejat amb un mot estrany que un xiquet del poble ens l’ha traduït a l’anglès, diu que l’estudia a l’escola que hi ha en l’única població que té una mica de vida, a quinze quilometres del nostre nucli a tocar del mar. “Àngels de la nit”, en diríem en Català, del nom que pronuncien en la seva llengua, jo els entenc alguna cosa semblant a “puputs”. Algun cop ens acompanyen, com aquesta nit, que els núvols no ens emprenyen.
Fa poc que hi som, i no crec que ens hi estem prou temps per arribar a entendre’ns.
Dalt la carena hi ha una esplanada sense arbres, un espai on hi aterren els helicòpters. De fet, és com nosaltres vàrem arribar. Era la millor opció.
Els indígenes s’estiren fent rotllana al nostre voltant i miren al cel, com ho fem nosaltres. Deixo la Laura estirada sobre una manta i la miro, el meu estel, l’únic que podia fer que jo em desplaces fins aquesta illa, tan lluny de casa.
La miro amb vivesa i, com totes les nits, li descobreixo una ganyota d’alegria. Fa cara de nena petita que ha assolit el seu somni.
Sé veure que s’apaga, com ho fa un astre d’aquests que omplen el firmament. Si deixo escapar una llàgrima, la netejo sense distreure’m, no vull que la vegi si per un moment deixa d’observar la Via Làctia i em cerca la mirada, sap que l’esguardo en silenci, si veu que la miro, em somriu.
La seva alegria m’ha fet viure fins avui, quan ella marxi... seguiré mirant els estels.

Ferran d'Armengol
Octubre 2011