Imprimeix en PDF

dissabte, 5 de juny de 2010

CAMPIÓ


Imatge capturada a internet

Campió

“—Para noi! Què no veus que molestes...?”
Paraules que es repeteixen en el silenci dels seus records cada volta que la seva espinada es doblega, quan les seves mans cerquen la punta dels dits dels peus. Segons escadussers, el cos en tensió esperant el senyal que tibarà tots els seus muscles. Una última dècima de lucidesa, el rostre de la seva mare amb aquell etern somriure de la seva infantesa, abans del triomf, molt abans de fer-se campió.

—Per què ho has trencat això? —demanava la mare amb ulls esbatanats... el cor encongit. Però mai li ho demostrarà, és el seu secret amagat darrere d’un somriure.
Ella sabia que havia de créixer, que era —i ho és encara,— un xic dispers, a la vida i en els estudis, n’esperava molt més d’ell, però li costa concentrar-se en un sol punt. Ho vol tocar tot, anar a tot arreu, mai s’està quiet. I els propis límits el fan parar boig, però no ho entén, segueix corrent per anar més enllà, sense moure’s del lloc. Tot demana la seva atenció, i les rutines d’altri el cansen, res pot dominar-li el neguit. Si en algun instant s’atura, observa la mare, i el seu somriure etern.
—El seu fill té aptituds... —li digué l’entrenador, —llarg, lleuger, té nervi! Bones qualitats per arribar abans que cap altre.
—Natació? —ella havia pensat en el basquet...
Alguna cosa havia de fer reaccionar en Michael; l’aigua l’esgotava, per primer cop es veia obligat a parar per respirar. Veié un ocàs de prop, i va sentir que allò era bo.

A la piscina olímpica criden el seu nom, però ell no escolta res, sols els batecs del propi cor, concentrat en el xiulet de sortida, del salt a l’èxit, o al fracàs.
Sona la sirena, en poc més d’un minut revolucionarà totes les partícules d’aigua que li llisquen pel cos. Un esforç que pel seu nervi no ho és tant. Un cop més arriba el primer.
Es treu les ulleres i la gorra d’una revolada, alça un puny ple de felicitat i mira enllà les grades, mentre els llavis li graven en silenci, i amb els ulls negats, l’orgullós; “Gràcies mare!”

Ferran d'Armengol



Publicat a 365 contes