Imprimeix en PDF

dissabte, 30 d’octubre de 2010

ÚLTIMA NIT A BARCELONA

Partint d'una idea dolça, com és la xocolata, s'ambienta un relat gairebé victorià, amb un final no gaire esperat. És aquest un relat entre (un xic) eròtic i gore, si hi ha alguna ànima sensible, millor no el llegeixi, hi ha una mica de sang. I no sé si cal dir que és tot pura ficció.


Foto: Ferran d'Armengol (Fira Modernista 2009)

Última nit a Barcelona


No sempre em surt tan bona, ho he de reconèixer, i tu en el teu silenci, saps que m’excita encara més, veure que te l’has acabada amb golafreria. Tu, que en altres dies ja havies tastat la meva creació, la beguda sagrada dels déus. Gens grumollosa, amb la quantitat justa de llet i remenada amb tot l’amor que un hi pot abocar, i ben calenta, pura delícia. El teu silenci és una afirmació que em plau, no ho saps prou, tot i que... ara ja no t’ha d’importar gens.

Ja ho sabies que tot podria esdevenir com ha estat. Estaves avisada, i en observar-te callada, per fi, em sento feliç. Podré jugar amb tu una estona, ara que ja no tens res a dir. Estirada ara en el nostre vell llit, escenari de tantes festes, quan ens banyàvem la pell amb el càlid cacau, líquid. Recordo el plaer que t’oferia quan et xuclava ara una parpella, ara una sina, ara el clot del melic.

Però abans, deixa'm acabar d’assaborir tan dolça beguda, amb aquella amargor que tant ens havia agradat als dos... ho recordes? Aquelles tardes al carrer de Petritxol, amb la pluja amarant els carrers estrets del Gòtic. Quines nits, en sortir i cercar aixopluc sota de balconades exigües, gairebé inexistents. Aquells dies el teu riure em tornava boig, foll de plaer, i amb el regust encara dins la nostra gola, d’aquella xocolata que poc abans ens havíem empassat, i que tot seguit compartíem, cercant amb la llengua dins la boca de l’altre, aquella dolçor, amagats dins d’un portal d’algun carreró fosc. I després tu deies que havies de marxar, no sabia jo que la teva fugida era per anar a fer l’amor amb altres homes, a bon preu. Avui ho he sabut... tot allò, queda ara tan lluny, han passat els anys, apartats l’un de l’altre...! perdona, no voldria avorrir-te, tot i que ara, potser faig tard.
He volgut esborrar-te aquest absurd somriure de nina bona,  i tu m’has dit que no sabies de què et parlava, que m’hauria de fer mirar aquesta mania, de veure coses que els altres no veuen. Deies que m’estimaves, m’ho havies dit tants cops, en aquells dies.

Nus tots dos, estirats en aquest llit, plens de xocolata els nostres cossos, per últim cop. Un ritual de plaer foll, la pena és... la pena és que tu no ho volies, i he hagut de forçar-te a venir, amb enganys. La pena és que no has comprès res de res, i t’has enfadat amb mi. La pena és que t’he hagut de fer engolir la teva última xocolata, i ara el ritual sols el gaudiré jo.

No ho puc deixar per més tard, freda, la xocolata, no val res. Espero que ho entenguis, és trist fer-ho sol, abans el rigor mortis no em deixi gaudir-te plenament, abans no et refredis.
Després, t’hauré d’esbudellar i fugir, a Londres potser, on treballaré d’ajudant de forense si cal, en tinc traça com podries haver observat.


Terrassa/ Octubre 2010