JA SAPS QUI SÓC?

Fins a quin punt som capaços de controlar la realitat dels nostres actes, fins a quin punt assimilem amb correcció les noves maneres de comunicar-se, de jugar, de viure. Fins a quin punt coneixem els límits de la nostra ment, per destriar realitat o ficció.

Foto: Ferran d'Armengol

Ja saps qui sóc?

Truquen a la porta, però no obrirà pas, també hi pot anar el seu germanet, —pensa ell— no sap què hi fa a la seva cambra; mirant pàgines marranes per Internet, segur! Ara no pot obrir, ara no, just quan està a punt de fer el conjur que obligarà Gardalt a quedar-se tancat en aquella cova obscura i humida, i on el deixarà fins que s’avingui a ser el seu fidel servent. “—Tinc els punts i el poder per fer-ho, i ho faré ara mateix...”

Ja ho ha fet, i respira, complagut, tirant el cos enrere a la cadira; mira per la finestra per apaivagar els nervis del combat. Encara no és de nit, però ja fosqueja i es comença a veure alguna lluminària encesa en diversos pisos dels altres blocs.

Un timbre el retorna a la seva habitació.

“—Quins pebrots! Un altre cop truquen. No deixa de martiritzar-me aquest telèfon, perquè no l’agafa ningú? M’hauré d’aixecar per desconnectar-lo, i no puc despistar-me, ara que domino la partida; tinc la victòria al meu abast. Tot Internet al·lucinarà per la meva audàcia, no és cap enemic fàcil aquest màgic, el misteriós Gardalt. Feia tres setmanes que el perseguia, m’ha fet passar mals moments, però ara és meu per sempre, no el deixaré lliure fins que no em demani ser el meu esclau”.

Rep un missatge a la finestra del joc, mou els dits amb destresa i clica les tecles adients per obrir-lo i respondre, si cal.

És ell, en Gardalt; li deu demanar clemència...!!!

Darkness:

—Pateix Gardalt, no podràs sortir de la teva llodriguera, has errat la jugada, ho has de reconèixer, sóc millor que tu.

Gardalt:

—Estic esperant el teu darrer atac, jo no em crec la teva innocència ni espero clemència, sé que vols destruir-me.

Darkness:

—Doncs posa’t a jeure, que avui et deixo penjat, hauré de marxar, l’impertinent del telèfon no deixa de sonar, i hauré de baixar al carrer una estona.

Gardalt:

—Tens un gos?

Darkness:

—Els meus progenitors volen que el tregui a passejar... i tu què saps si tinc un gos, o no?

Gardalt:

—No em demanis com ho faig, sàpigues que ho sé... sóc un mag i sacerdot, ho recordes? I no sé qui està en una llodriguera, potser t’enduràs una sorpresa, m’he aliat amb el malgirbat del Turnodor, i ve a cercar-te. Vigila on pixa el gos... jajajaja!

Darkness:

—No pots fer-ho això!

Turnodor:

—Encara no he sortit al carrer, puc esperar... i després seràs abduït... o destruït fora de línia, fora de la xarxa.

Darkness:

—No t’havia convidat, jo...

Turnodor:

—En Gardalt m’ha donat l’accés.

Darkness:

—Això està prohibit pel moderador... jo t’havia encerclat correctament Gardalt, traïdor, no podies demanar ajut, ara que estaves tancat sense alternativa dins la teva cova.

Gardalt:

—On parla d’aquest punt la norma del joc?

Darkness:

—Al capítol vint-i-sis, en el tercer paràgraf ho diu taxativament, no dóna opció per dubtes ni interpretacions forassenyades, esteu contradient les normes. I ho sabeu.

Turnodor:

—Sembla que no has llegit el capítol setanta-set... allí queda ben clara la nostra situació, estem dins de la norma, i em penso que ja ho saps, et veig la cara de cagat pel Messenger.

Darkness:

—Però si el tinc apagat...

Gardalt:

—No ho saps tot, Darkness... o t’he de dir Jaume? Perquè et dius Jaume, oi estaquirot perdedor? Ja pots aixecar la barrera que em té tancat dins de la cova, o et prometo que Turnodor gaudirà llepant els teus ossos blanquinosos. Tu tens la paraula, ara.

El Turnodor li feia molta por al Jaume, altres cops s’havien disputat algun punt estratègic i n’havia sortit malparat, però mai havia calgut lluitar en un “cara a cara” i no ho volia fer ara. Abans que enfrontar-se amb ell preferia morir, i deixar Gardalt penjat a la cova, maleït Gardalt...

Darkness:

—Esteu sonats, em sentiu? Sonats com una regadora! Però a mi no em feu por, i ara oblida’m Gardalt, et quedaràs aquí per sempre, mai més en sortiràs, perquè tan sols jo tinc la clau per fer-te sortir de la cova, i la clau marxarà amb mi a l’altre món, adéu...

Gardalt:

—Què fas boig?  No ho facis...!!!!!

La porta de la cambra del Jaume s’obra d’una revolada, qui hi entra panteixa angoixat, no hi és a temps... veu al Jaume volant, enllà de la finestra d’un sisè pis.

Gardalt:

—... no ho facis!!!! Que sóc jo, el Lluís, el teu germà....