Imprimeix en PDF

diumenge, 13 de març de 2016

FORATS DE CUC


Al març, dins del VIè Concurs ARC de Micro relats a la Ràdio, toca comunicar-se per carta.

Una carta - fotografia; Ferran d'Armengol


Forats de cuc

Feia temps que no en rebia cap, i per això se m'ha fet estrany veure una carta dins la bústia. De fet, en agafar-la m'ha encuriosit més el color esgrogueït del paper i que el nom i l'adreça estigués tot escrit a mà, i amb ploma estilogràfica.

He entrat a casa amb l'ai al cor. Als vuitanta i tants anys les sorpreses em fan patir més que no pas m'alegren. En guaitar el remitent sols hi he vist unes inicials, que d'entrada no em diuen res; M.A.R.

Assegut a la butaca d'orelles i mirant el sobre em revenen imatges al cap; ones, sorra, sal. I torno als quinze anys, a l'últim estiu que retinc de la platja on estiuejava, de quan em vaig acomiadar d'aquella noia, es deia Mar. Però no hauria de ser possible.
Era una noia curiosa i m'agradava quan em parlava dels misteris de l'univers, volia estudiar la física dels astres. Jo era molt poruc aleshores, i ni somnis de quins estudis triar. Però em va marcar el camí, per on mai no varem coincidir. Totes aquelles converses varen acabar marxant per un forat, de cuc potser. Recordo que un dia vàrem parlar dels anys i que tot plegat, quan passéssim dels vuitanta, tot hauria estat un instant.

Érem joves! Perquè ho voldria ella? parlar de la vellesa en plena explosió jovenívola.

Mar Amorós i Renom. Encara em fa gràcia aquesta curiositat del seu nom, jugant amb les inicials. La carta, també escrita amb ploma, és un comiat. Em diu que s'ha de morir un dia d'aquest, i que li agradaria veure'm. Afirma que mai no m'ha oblidat, que sóc el millor record de la seva joventut i que li hauria agradat mantenir la nostra amistat en el temps. Calia que ho dubtés? sempre hem estat amics.

Miro el mata-segells, és de fa cinquanta anys. Em roda el cap i la carta em cau de les mans. Tanco els ulls, la veig i li concebo el mirar de la Mar jove. Em fa que la segueixi, que no tingui por. Tot és fosc i tan sols m'afiguro la llum del seu somriure, al final d'un forat de cuc.


Ferran d'Armengol
Terrassa, Març 2016