Imprimeix en PDF

dimecres, 11 de gener de 2012

UN FIL DE SANG

En el concurs de micro relats de l'ARC, aquest curs es parla de sentiments, i en el mes de Gener toca la por. I aquesta és una de les més ancestrals.



Cementiri en els Jardins de Santa Katerina . Stockholm . Suècia - Fotografia: Ferran d'Armengol


Un fil de sang

“—No tens necessitat...
—Però ho vull.”

Fa dies que hi rumio i no me’n surto, em sento garratibat i fred. Reconec la vella sensació d’estar immers en una etapa de depressió creativa, feia temps que no em sentia tan emmurriat. Odio les anades i vingudes de la inspiració i el vegetar dins d’un defalliment vital dominat per l’angoixa. En aquest estat, prefereixo seguir dormint, i mirar endins, on hi sento olor de terra humida, records d’estius de la infantesa quan, tot seguint una ferum peculiar, vaig trobar un gat mig enterrat a tocar d’un arbre, es barrejaven la fortor de la mort animal i la humitat del terreny remogut. I ara sento l’olor en els narius de la memòria, i no puc concebre com es fa això de flairar dins dels records olfactius, no ho entenc, però em passa. Com em passa el sentir aquell xiulet persistent que no deixa de sonar dins del meu cervell, entre timpà i timpà, constantment, sense defallir en cap moment, i sols falta que jo hi pensi, perquè soni amb més estridència. Curiós, ara no l’escolto.
I persegueixo imatges, que com somnis reviscuts passen per davant de la meva còrnia però mai fora dels ulls. Reflexos inconnexos, records sense sentit.
Obro els ulls i la fosca m’envolta, una sensació angoixant m’oprimeix l’estèrnum. Bellugo les mans i palpo una tela suau que m’encaixa tot el cos. Puc percebre un so apagat, música de violins potser. El cor es dispara quan puc admetre on sóc. Em sento defallir, respirar es fa feixuc, no m’ho puc creure. Escolto veus, una és de l’Alba, la reconec. Tinc els ulls oberts com plats, però no veig res... no em pot vèncer la por! m’he de mantenir despert, però com?
Ara sí, una escletxa de llum, podré moure’m.  
Estic cansat. Seguiré fent força, fins l’últim alè.
Fins quan el cor ha dit prou.


“—Els ulls! —acompanyant un xiscle esgarrifós, l’Alba es tapa la cara. Volia afrontar el rostre seré i apagat del seu pare, però no esperava trobar-lo mossegant-se la llengua i amb un càlid fil de sang llepant-li els llavis.”



Ferran d'Armengol
Terrassa - Gener 2012