Imprimeix en PDF

dissabte, 9 d’abril de 2011

Classes de tango

El mes de març, el concurs de micro relats demanava secrets al geriàtric, i remenant per la closca imaginativa vaig trobar una parella ben galdosa, i dansaire... dansa...aire, bé, m'ha costat trobar una imatge, tenia més candidates, però aquesta s'acosta a allò que volia. I el relat, ja em direu què us sembla.

Dansa a la façana /Foto: Ferran d'Armengol

Classes de tango





Arribats a la vellesa i amb ella a una possible enyorança, la Residència s’ha convertit en el nostre exili feliç, on l’única certesa admesa, per tots dos, és el joc pel plaer del joc. Com que hi estem d’acord i tenim poca cosa a fer, ens passem els dies empaitant-nos pels corredors com dos cadells. Dos cadells, sí, però amb una inesgotable experiència acumulada.
I a la nit ballem el tango.

Si els nostres fills sabessin que en el seu casament, i en aquell tango que ens animaren a ballar plegats, vàrem començar una nova vida!. Aquells ulls clavats en els meus i el contacte dels cossos arrapats amb força, van despertar-nos sensacions oblidades. Va ser el ball més desastrós mai viscut. Però amb l’excusa de millorar la tècnica de la dansa portenya i l’ajut d’una escola allunyada del centre, començaren les trobades secretes per veure’ns sense amagar-nos de ningú. L’estil encara avui el polim. Voluntari o inconscient no importa, però vaig caure a la tendra xarxa del seu amor. Sembla curiós i difícil de creure, però els consogres hem estat amants, i ho som encara. I no hauria de fer-se estrany a ningú, també el meu fill va quedar enamorat de la filla d’ella. Compartim discerniments similars, si més no, familiars.

I ara que, per coses del destí, ens hem quedat vidus i com és evident que ens avenim força, els fills, confonent el nostre capteniment, ens han fet el favor de cercar-nos aquest casalot per a gent gran. Una residència als afores de la capital, on vivim el nostre plàcid amor envoltats de vells decrèpits, ignorants del nostre secret.

Qualsevol els hi diu res als fills i nets, se’ls veu tan contents cada volta que venen de visita. Com podríem manllevar-los l’alegria que senten quan ens veuen tan tranquils, llegint o xerrant i amb aquella mirada de felicitat, clara mostra que gaudim de l’enganyosa calma del casalot.

I quan la família marxi al vespre, al tard sonarà un cop més el tango... encara hem de millorar alguna figura.

Terrassa, Març 2011