Imprimeix en PDF

divendres, 18 de març de 2011

ALICE B. SWAN

 ¿Qui ha vist la pel·lícula "El cigne negre"? o qui no l'ha vista? La meva percepció va ser la de dos contes units en un, penso que ben clar l'un; El llac dels cignes, però he vist també tocs de l'Alicia, amb "A l'altre costat del mirall". Bé, potser és una cosa personal i ningú més ho ha vist, però en  l'últim repte clàssic de relats en català plantejàvem el tema dels "dejà vu", em va semblar interessant acostar-me a aquesta visió en el relat, influït per les dues històries comentades abans.
A banda de tot això, una cosa ben diferent és que el relat no tingui res a veure amb tot plegat...

Foto: Empar Saez amb retocs de Ferran d'Armengol - LLac dels jardins de Lednice -Moravia- Txequia


Alice B. Swan

Havia viscut altres cops aquella impressió tan punyent d’esborronar-se’m la pell, era un altre “déjà vu” per afegir-lo a la llista personal. Sol passar-me a la nit, just abans d’anar a dormir.
No som gens conscients de què passa en un instant d’aquests. Jo ho vaig descobrir un vespre, després de sentir aquella esgarrifança, mirant-me en el reflex del mirall de casa. Veia la meva imatge, fèiem els mateixos gestos, però la mirada era diferent; aquells ulls no eren meus, vaig apagar el llum i vaig escoltar una queixa en el vidre. Un dissabte plujós d’hivern que estava amb uns amics fent una calçotada, la imatge va estar a punt de sortir del mirall dels lavabos del restaurant, clarament intentava llançar-se’m al coll. Vaig esquivar-la àgilment, escapolint-me per poc. Era clar que volia el meu lloc, que lluitaria per canviar-me’l. Entenguí que si no em tocava, no tenia res a fer. Vaig fugir dels miralls, sabia que s’esperava una distracció per desempallegar-se de mi, quedar-se’m la vida. Un altre dia ens vàrem creuar en l’aparador d’una botiga, em va mirar desafiant, però allí no podia fer res, en mig del carrer no tenia prou valor ni coratge, va ensenyar-me la seva mà en un puny, semblava que sortís del vidre...
Ara ja no li calia dissimular disfressant-se de mi. Anava vestida amb roba farcida de brocats estridents, de gust dubtós. Tenia clar que no compartíem el mateix criteri per vestir-nos i era un bon motiu per robar-me la personalitat. Per alguna raó s’obsessionava amb aquest costat. Per què ens atrau allò que ens és desconegut? Vaig decidir posar-li obstacles en els miralls, pensant que es cansaria de l’encalç.
A tota la casa vaig col•locar tapets que amaguessin els miralls; no volia que pogués fer-me res quan estes distreta. Un diumenge al tard vaig sentir-li la veu, era de súplica, planyívola, volia parlar amb mi, estava dolguda perquè li havia tapat totes les finestres a la meva realitat, si no em veia, els miralls del seu costat eren simples miralls, sense cap atracció possible. Em va parlar del món on viu, tan semblant al nostre, però tan diferent. Vaig comprendre moltes situacions viscudes en el passat, quan cap de les dues érem conscients d’aquest fet, i vàrem arribar a la conclusió que no som les úniques persones que vivim aquesta sensació de desdoblament físic quan ens sembla repetir un fet viscut dècimes de segon abans. Sols estem fent el mateix que fan els de l’altre costat, però un instant més tard. Les ments es comuniquen per algun motiu estrany que no he esbrinat, ni ho faré mai. He decidit ignorar la connexió entre nosaltres, no vull parar boja.
Ara ja fa temps que ella no em molesta. Si algun cop, estant amb els amics, surt a la conversa la qüestió del “déjà vu”, canvio de tema. La gent no saben de què parlen, ni els ho puc explicar.

Terrassa, 18 de març de 2011

Berenguer, gràcies pels teus apunts.