Imprimeix en PDF

dimecres, 2 de febrer de 2011

DESEMBARCAMENT DE NORMANDIA - ALS HEROIS DE SEMPRE

La imatge d'aquest mes del blog "relats Conjunts" m'ha captivat només veure-la, no per ser el primer cop. Ha estat el com he rebut avui la seva visió, i m'ha sorgit així mateix el relat.

Foto : Desembarcament de Mormandia, 6 de Juny de 1944, de la Wikipedia

Als herois de sempre

Com una gran ona a l’horitzó, les tenebres amagaven el terror.
Els records em retornen a l’instant abans de sortir del vaixell de transport... a una aigua freda on no vaig arribar a saltar.

***---***

—No vull sortir d’aquí! —el crit esfereïdor no se sent, ningú el pot sentir.

Una puntada de peu en el cul em fa fer un bot endavant. Em giro i veig el Comandant que m’apunta amb la seva pistola reglamentaria. —Agafa el fusell —em crida, —i a caminar, el món parlarà sempre d’aquest dia i tu què fas, no vols formar-ne part?
La pregunta és absurda. Sempre en formaré part d’aquest dia. El que no vull és ser-hi ara i aquí. No entenc què m’ha dut a trobar-me en aquest mal pas.

Un xiulet esgarrifós em pentina el casc reglamentari i tot seguit la cara del Comandant salta en bocins. Metralla de qui sap on, li ha fet volar aquella mirada de badoc i la pistola li ha caigut de les mans, tot disparant-se en tocar terra. Em fereix la cama, i ara sagna abundantment.

—Tornem al vaixell —crido al conductor de la nau de transport, — el Comandant, crec que és mort!
M’ensenya el dit polze. Sembla que ho ha vist tot. Tornem al vaixell. La meva cama sagna abundantment!

***---***

D’això en fa seixanta anys, i ara, en aquesta platja Normanda, ens fan els honors. Anglesos i alemanys, amb francesos i els meus, signem el record de l’horror que no voldríem haver de repetir, l’horror de tants companys morts per l’absurditat d’una ment malaltissa. I sóc aquí, ara, també, gràcies a un tros de ferralla que va matar l’únic mort que he vist a la guerra; el meu Comandant.  Era jove i vaig perdre una cama, sí. Però avui puc recordar els meus companys que mai més van tornar al poble. Ells són els herois. Jo, un trist retirat que ha malviscut amb una menyspreable paga del govern, aquests seixanta anys de misèria i que es troba  amb unes vacances pagades al nord de França. Un miserable que ni tant sols va disparar un tret. No me’n penedeixo de no haver disparat, però a les nits encara em desperto escoltant el riure innocent dels meus companys desapareguts, la nit abans d’anar cap a la costa francesa.

I ara, l’horror està enllà de la platja on he viscut aquest seixanta anys, i du el nom d’un net de la meva germana, en un remot desert d’Àsia.  On no creia que hi tornaríem un altre cop, per cometre el mateix error de sempre. No ens en sortirem mai.

Sona l’himne del meu país... ara em toca a mi, i a l’altre coix que m’acompanya, posar el ram de flors en el monument de Normandia, als mateixos herois de sempre.


Ferran d'Armengol
Terrassa - Febrer 2011

Enllaç a la pàgina de la wiki on està la imatge