Imprimeix en PDF

dijous, 2 d’agost del 2012

DE VACANCES, O NO!

Peschici - Punta Gargano (Itàlia)


Vacances, sembla que sí, que ja han arribat. 

A l'agost l'èxode sembla general. La ciutat queda més buida i el veïns del barri troben on aparcar el cotxe. Les platges s'omplen de gent de tots els colors, sí, de tots els colors, n'hi han que ja duen uns dies allí i el sol els ha colrat amb saviesa, mesurant si el factor protector s'ha usat amb moderació i coneixement. Altres acaben d'arribar i la crema emblanquina la pàl·lida pell novella.

Els hotels i apartaments veuen més moviment que altres dies. Des de les ombres guaridores de la canícula, la dansa de cossos exposats al sol fascina als iaios que s'ho miren des de la terrassa del bar, a tocar de la platja, o de la piscina del poble que dominen els prats muntanyencs o vallesans.

Cigales, grills i cigalons. I també arròs caldós de llamàntol, per dinar.

Quina calor que fa!

Bones vacances amics! per aquells que encara les gaudiu. Carregueu bé les piles, que aquest setembre ve farcit de noves sensacions, emocions que se'ns preparen. 
Potser viurem alguna revolució, el setembre ja ho té això!

Carreguem bé la bateria i que el sol no deixi mai de brillar, ni que sigui més enllà dels núvols ploraners de finals d'agost, que ens recorden que més d'hora que tard, arriba la tardor.

Bones vacances, per aquells que encara les poden gaudir, i als altres una forta abraçada de coratge, que els aires els hem de canviar nosaltres i si no ens posem en moviment, el proper estiu ja veurem qui en farà.

De vacances.

Hotel PIazza Bellini -- Nàpols  (Itàlia)


Catalunya.
Agost 2012

Les fotos són del Ferran.

PS

No sé si aquest agost penjaré alguna cosa més, però de moment ho deixem així i ja veurem què passa.

dijous, 12 de juliol del 2012

DE BROMES AMB GRÀCIA...

Keith Haring

Artista i activista social, 1958-1990, Estats Units



De bromes amb gràcia... i de bromes que ja cansen

Era una vegada, en un reialme molt bonic...

—Estanislau!!!  Ai! ui!!
—Digui’m, Mauri...? ai! ui!
—Com siguis tu el graciós que ha tirat les xinxetes per tota la sala, prepara’t!... ai!!
—Que jo també me’n sento i em punxo els peus!  ui!!
—Els peus!? I la Remei? La pobra ha caigut de cul!!  Ai!!
—Em sap greu per ella... ui!!
—Si, i allò de la mel en els arxivadors, també va ser un accident?  ui!!
—Eren altres dies, tot era més senzill aleshores, però ara no he estat jo...  ai!!
—Tu fes bondat, que aquesta broma et costarà cara.
—Ja m’has jutjat, i encara no saps ni tan sols si ha estat un accident...
—Si no es demostra el contrari, per a mi, tu en tens la culpa.
—Jo faig bromes, i això de les xinxetes... és com la prima de risc, no fa cap gràcia... tots anem de cairell, i mentre ningú sap com s’arregla els xoriços van fent l’agost, això sí, la culpa també pot ser meva, per això ens has retallat el sou a tots... ui!!
—Si el teu pare no fos el principal accionista... ai!! Ja t’hauria despatxat fa dies!  ui!!

I tot esperant que algú hi poses aturador, les tisores anaven fent de les seves... o digues-li xinxetes, o com et sembli bé. Però un bon dia va succeir un fet inesperat mentre el llum dels fluorescents feia pampallugues....

Aquest és l’últim retall capturat d’una gravació en la rudimentària tecnologia del segle XXI anterior a la nostra era. El retall és d’abans de l’aturada tecnològica de fa uns tres mil anys i tot sembla indicar que fa referència al fet final. Hem trigat moltes dècades a desentrellar els misteris d’aquella civilització que va arribar una mica més enllà dels romans i grecs de fa cinc mil anys, i que després d’una sobtada crisi provocada pels especuladors, va fer trontollar els pilars de la societat occidental, quedant anorreada per nous imperis emergents com els xinesos i els musulmans radicals que varen anar destruint tot referent d’aquella societat suposadament tan avançada.


Ferran d'Armengol
Terrassa, Juliol 2012

dilluns, 9 de juliol del 2012

BLA BLA

Cartell anunci del 4rt Festival de Narrativa Oral de Vallfogona de Riucorb
Avui no us escric un relat, ni un poema. 

Avui us convido, amb el permís de la gent del BlaBla, a una festa que es celebrarà aquest cap de setmana, els dies 13, 14 i 15, a Vallfogona de Riucorb, a la Conca de Barberà.

Durant tot aquest cap de setmana hi ha activitats per tota la Vila, en aquest enllaç podeu observar quines activitats i quins artistes hi participaran.

La gent del Bla Bla organitzen un Festival de Narració Oral, que també és un festival de contes, i també un concurs de micro relats que s'ha realitzat a traves del facebook entre els mesos de Maig i de Juny.

I per què tota aquesta propaganda?

Doncs perquè el guanyador del concurs de microrelats d'aquest any he estat jo, amb un micro sobre els malsons infantils, i que penjaré al bloc més endavant, passat vacances, i ho faré amb un dibuix que la meva neboda Xènia ha creat expressament. Però qui vulgui llegir el relat ara, sols ha d'anar a l'enllaç d'abans del facebook, i allí el trobarà.


Si podeu anar-hi, no deixeu passar aquesta festa de la literatura.




***



dijous, 5 de juliol del 2012

MAI NO PODRÉ

Muntatge d'una foto de Antonio Morales


Mai no podré


Mai no podré,
oblidar la teva llum.
No ho faré mai,
si no és en la foscor,
quan l'eterna nit ignorada,
m'apagui la mirada.





Ferran d'Armengol
Terrassa, juliol 2012

dimarts, 19 de juny del 2012

NO ÉS PER DEMANAR

Avinguda Rio de Janeiro - Barcelona - Foto: Ferran d'Armengol


No és per demanar

"Vull alentir les hores,
respirar els dies,
viure les setmanes. 

S'escolen com l'aigua
els instants, les emocions.
El viure subtil em marxa.

No vull viure en l'angoixa
dels fets que no puc abastar,
per manca d'aire, de l'espai natural.

Vull tornar a riure amb tu,
que no et veig fa temps,
i amb aquells que em teniu dia a dia.

Vull ser tan gran,
com els més petits,
i viure lliure a la meva llar."



Ferran d'Armengol
Terrassa, juny 2012

dimecres, 30 de maig del 2012

PÈLAGS D'AMOR

Morir en parella quan ja no hi veus cap futur a la teva vida, no prenc part, sols explico un petit conte.
Xocolata per a dos - Foto: Ferran d'Armengol - Retocs amb Picassa







Pèlags d’amor


—Fa temps que hi penso.
—Sí? I en què penses?
—Tinc un dubte entre l’amor i la por.
—Són dos sentiments molt humans, un d’ells és irracional, l’altre, allò que ens diferencia de la barbàrie, del salvatgisme.
—Els lleons senten amor? Ells són salvatges, oi?
—Tens raó. Veiem massa reportatges d’Àfrica a la televisió.
—Això no crec que ens faci mal. Menys televisió fora desitjable, malgrat la veiem poc.
—L’amor ha de ser una altra cosa, els animals ens demostren que ells també estimen, i si fos a l’inrevés? Si estimar fos semblar-nos més a les bèsties?
—Saps com t’estimo, ho saps oi?
—Sí, però no has seguit el fil de la conversa.
—Cada dia em costa més. Tu dius que m’estimes, que sempre m’has estimat, però ara... ara no sé si ho tinc clar. I tu? ho saps?
—No serveix de res fustigar-se per banalitats.
—Què no ho és?
—Els fills...
—Has parlat amb els nens?
—L’Albert i la Júlia ja són prou grans, i tenen els seus problemes, avui anaven al cinema a veure una de salmons al Iemen.
—Els has convidat tu? Ells no tenen gaires recursos, i a sobre jo...
—No li donis tombs ara.
—Em segueixes?
—Amb tu, fins a la fi dels temps.
—No tenim un futur gaire galdós, doncs.
—Però és tot el que tenim, en vols un altre?
—I tant que sí! Però no tenim on escollir. Què fas ara?
—Em prenc la pastilla.
—N’has de prendre dos?
—Fes-me un petó.
—Com els d’abans?
—De tirabuixó... 
—M’has passat les dues pastilles!
—Ara en prenc jo dues més.
—Així, vols venir amb mi?
—Posem una cançó?
—Sí, aquella dels últims de la fila...
—La del mar?
—Mar antiguo... és bonica...
Sona una guitarra, i un timbal de fons li fa el retruc, fins que una veu trista comença el cant planyívol.
—Parla de l’amor...
—Sí, prou clarament...
—Adéu amor.
—T’estimo un mar.



Ferran d'Armengol
Terrassa, Maig 2012 


Per si voleu escoltar la cançó.


 

Mar antiguo - Astronomia razonable - El Último de la Fila

Seguint un consell he volgut eliminar, però no del tot, el primer final que vaig escriure per aquest conte, i més veient el comentari del Vicent que sembla que el final l'ha despistat una mica. Trec el final en verd, però el deixo aquí a sota, per recordar-lo. 
El conte ara queda com està, fins el "T'estimo un mar".
I això d'aquí sota, és sols un record del passat que em diu que sempre podem millorar si sabem escoltar.


***

—Hola, Albert?
—Sí, digues?
—Sóc el Joan, el veí dels teus pares.
—Sí Joan, ja et conec, digues!
—Mira, els teus pares tenen la música molt alta i... fa dues hores que sona la mateixa cançó, “Mar antiguo...” me la sé i m’agrada, però mira noi, he picat la porta i no responen, escolta, podries passar per casa dels...? Albert...?




diumenge, 27 de maig del 2012

REALITAT no VIRTUAL

Imatge capturada a la televisió. Foto i retocs: Ferran d'Armengol



Realitat no virtual 

Aquesta vegada la sang era real. Incrèdul defallia sense comprendre res, tants cops com l’havien mort a la xarxa!


Ferran d'Armengol
Terrassa, Maig 2012



dimecres, 23 de maig del 2012

DESITJOS AMAGATS A L'ARENA BRUTA

Una imatge surrealista mereix un relat diferent.

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008

 Desitjos amagats a l’arena bruta
Estirat a l’arena veig com marxes. Camines per la sorra en un núvol de pols etèria, com si una boira menuda et fes companyia i t’amanyagués en les teves passes. De reüll t’he vist marxar, però sé que demà tornaràs, i serà en aquesta triomfant actitud, que et podré tornar les ulleres, i sentiràs agraïment per haver salvat els teus ulls.
Els núvols no hi seran, demà. Dracs mil·lenaris els empaitaran a terres llunyanes, i així podrem gaudir d’un matí radiant, amagats darrere dels nostres vidres de color fosc, senyorejant muntanyes altives que aturen l’aire que avui bufa de ponent...

—Vlad!
—Ostres, quin ensurt!
—Deixa de mirar aquell que marxa de la platja i passa’m la tovallola, que refresca i fora de l’aigua fa fred.
—Té Sumpta, i no facis més aquests crits, que un dia em faràs venir un esglai.
—Cada dia més delicat el noi... i no era un tió allò que marxa?
—Crec que sí...
—Mira que si ara em surts marieta!?

La lluna mostra el seu esguard retallat, com la menuda ungla d’un dit estel·lar. I en el seu pas allunya la possibilitat del retorn, de la recuperació de les ulleres, que ara em miren amb els seus ulls escrutadors sobre les muntanyes negres d’un horitzó quan comença a fer-se fosc.  Que els dracs dels núvols et guiïn les passes, i et retornin a la platja que hem compartit.

—Marxem Vlad, que em sembla que aquells núvols porten aigua.

El mar és més humit que tots els núvols d’aquest horitzó prenyat de colors contradictoris, surrealistes...

—Au!! Afanyat, que encara hauré de recollir tot jo, com sempre, està clar... quin home! I a aquesta platja solitària i abandonada jo demà no hi torno, entesos?
—Mira, unes ulleres, deuen ser d’aquella persona que marxava.
—Ni les toquis, ves a saber què hi tenia a la vista aquell mussol.



Ferran d'Armengol
Terrassa, Maig 2012

dilluns, 21 de maig del 2012

NO HI HA MAL...

Que la imatge no us enganyi, no vull parlar de la persona que hi surt, vull parlar d'allò que la persona ens representa, poques paraules per un sentiment d'angoixa que ja durà massa.

Boqueria 2010 - contrast - Foto: Ferran d'Armengol

No hi ha mal
que cent anys duri
ni humà que els perduri...
No hi ha animal
que de la seva espècie permeti
que cap igual, gana i misèria passi,
però ho fem els humans...
Sols l'esperança ens resta,
que això, aviat s'acabi
i els miserables que tots coneixem
paguin ells els plats trencats
de la seva festa.



Ferran d'Armengol
Terrassa, maig 2012

dijous, 17 de maig del 2012

NO ENS TORNÀREM A TROBAR

Avui toca un poema, inspirat entre els últims dies de fred, i les primeres calors de l'adolescència primaveral.

Petges diverses. Planes de Son - Foto: Empar Sáez


No ens tornàrem a trobar

El sol s’esplaiava enjogassat,
sobre la catifa de neu freda,
a tocar del nas, el final de l’hivern.

De bon matí i en un ensurt va arribar,
qui volia creure que al vespre, entre els dits
 i tot jugant, la podria deixar escapar.

Com cadells juganers, entre misteris
de paraules vibrants, veus joves,
farcíem paranys vacil·lants.
Explorant càlides humitats,
a cau d’orella ens morien
promeses sibilants.

Volíem omplir de miratges
el buit que ens encerclava.
I ens sabíem eterns
però ignorants de la rutina.
Viure sols era evadir-se
i del bes robat, consentit? en gaudíem.

Fins que a la nit, certa i despullada,
la veritat no se’ns feu escàpola,
àvida d’un comiat trist, previst.

Un darrer mot moria fugitiu,
entre els meus llavis
i els seus dits.

Ferran d'Armengol
Terrassa - Maig 2012

I per fer companyia als mots, una mica de música.







***

dimarts, 17 d’abril del 2012

EL GRONXADOR - VELLA COMPANYIA


Els relats conjunts, un cop més, m'inspiren a participar-hi, aquest cop amb un  seguit de renglons curts, com si fos un poema. 
Imatge captada de la Viquipèdia


Vella companyia



Què hi veus?
Solitud i velles emocions.
Cops d'aire que alcen faldilles
i petons de sucre,
a la llum de la lluna.

Ignores el gronxador? Malviu en un record.
I malgrat l'aire, la pluja,
o qui sap què, el tenen quartejat,
ell segueix amatent,
concebent una càlida empenta,
esperant-te.

I tu...
en la distància, 
en un quarter de l'oblit,
somies recuperar, sense bellugar-te,
allò que sempre roman 
ingràvid.


Ferran d'Armengol
Terrassa, Abril 2012


Imatge a la Viquipèdia

diumenge, 1 d’abril del 2012

SOBRE EL PONT DE FUSTA, MIRANT EL RIU.

Molts cops, les coses semblen no tenir tacte, no ser reals, i a la fi, potser és cert i cal una segona visió, o lectura, dels fets. Però és ben cert que París és la capital de l'amor! o potser no?

Pont de les Arts sobre el Sena - París 2004 - Foto: Ferran d'Armengol

Sobre el pont de fusta, mirant el riu 

Alta, fina, un xic esprimatxada potser, blanca de pell i amb milers de pigues per tot el cos, llarg el cabell, d’un roig com mai no l’he vist. Ens vàrem conèixer fa tres anys. Volent fugir, em vaig escapar a París, he oblidat el motiu. Estava travessant el pont de les Arts, camí del Louvre, un paper volava, ella corria encalçant-lo, unes amigues la seguien i Camille reia com sols ho sap fer ella. El meu escàs domini de l'idioma va ser suficient per entendre’ns només tocar-nos els dits, quan li tornava el full; era una poesia seva. Vàrem viure quatre nits d’amor que mai no he pogut oblidar, ni el seu íntim perfum, tan càlid. Vaig demanar-li el poema per traduir-lo. Jugant va donar-me tres anys per retornar-li allí on ens havíem conegut, i per satisfer aquesta voluble juguesca, avui estic aquí, en el mateix pont de les Arts. Són gairebé les sis del vespre, setena farola venint del museu. Mirant el riu penso que tot plegat és una bogeria. Però això és París!, no hi perdo res estant aquí. 
—Albert? Êtes-vous? 
L’aire s’atura, un instant. 
Ens agafem de les mans, apartant-nos per veure'ns millor durant dos segons.
Li reconec el riure, la miro i no m'ho puc creure, les mateixes pigues, més plena de cos, més voluptuosa dins d’un jersei negre, arrapat. 
—Ont déjà fait la traduction? 
—Oui... ! 
—Alors, vous avez quatre jours pour moi? 
—Toute ma vie —li dic sense embuts.
Noto el seu càlid somriure cercant-me els llavis quan ens abracem, les llengües es cerquen recordant enyorats camins de fa tres anys. El pit m'esclata dins d'una estranya confusió de sentiments encaminats a l'eufòria, d'alegria.
Sé que l’estimo.
I de reüll veig el riu com s’escola rialler. 


Ferran d'Armengol
Març/Abril 2012 

.Hi ha una versió anterior d'aquest conte, amb un final diferent, si el voleu llegir seguiu l'enllaç fins a Relats en Català.
(Gràcies Sergi)

dimecres, 21 de març del 2012

COM UNA ENDEVINALLA URBANA

Avui és el dia  mundial de la poesia, no? Doncs participaré!
Imatge extreta d'una web sobre l'Art Urbà



Com una endevinalla urbana


Jo no vaig triar ser esquerpa.
No volia ser façana,
ni cercar dins la runa.
Jo no sóc qui fa passar la gana.

No sóc lletja.
No sóc dolenta.
No sóc ni viva...
però em veus la petja.

No faig oblidar la misèria,
ni evito viure l’angunia
de remoure la ruïna
que s’acumula on jo visc.

Tu  pots valorar-me,
fent via no seràs el primer,
i alguns em diuen que sóc l’art, 
que dóna vida al carrer.

Ferran d'Armengol
Terrassa, Març 2012

diumenge, 18 de març del 2012

LA BANDA

Un altre cop els Relats conjunts em fan donar tombs a una història, i veient aquesta imatge de la Banda Texana dels anys 20 i tenint en compte que a la meva ciutat estem ara de festival, m'he empescat això.

Aquesta imatge està presa de la Wikipèdia

De pares i fills 

La nit és fresca, la gent surt de la sala xiuxiuejant mots admirats, recordant notes, seguint encara els ritmes. Ràpidament s’ha buidat la Cava i la gent s’ha dispersat pels carrers de la ciutat, és tard i, potser, alguns dels amants del jazz demà treballaran. Malgrat tot, la seva passió no coneix horaris. 
—Què t’ha semblat? 
—Genial, com tocava el contrabaix aquest Carter.
—Ho porta a la sang, el seu pare ja el tocava. 
—No m’estranya. 
—El seu pare, i el del BB King, als anys vint tenien una banda, feien jazz, beboop, dixie... eren temps difícils per als negres, feien bona música, tocaven a sales per a blancs, però eren simples decorats, qui feia cas d’una gramola?, els negres feien el mateix efecte per als blancs. 
—I avui els fills són uns grans personatges que gaudeixen del reconeixement general, sense que ens importi el color de la pell. 
—Encara queda feina a fer... 
—Però hem avançat molt en aquest camp. 
—Si encara en parlem com un èxit, és per què encara ens queda camí. Són moltes les fòbies que encara ens toca lluitar, l’odi té moltes cares i moltes faccions, i no ens cal anar molt lluny per trobar-lo... 
—Potser tens raó... pare. Saps que demà tinc audició, vindràs oi? 
—Com em perdria la teva audició, au! Tira que és tard i demà he d’anar a la feina, i tu a l’institut. 
Els carrers de Terrassa es buiden, encara ressonen en el cor dels qui han escoltat el concert les notes del contrabaix. I vibren revivint els sons dels instruments de vent, timbals, el piano o les cordes de la guitarra solista. Ressons musicals que invariablement han fet seguir el ritme a moltes generacions de pares i fills, sense importar-los el color de la pell ni en quin indret cultural del món se’ls escolta.


Ferran d'Armengol
Terrassa, Març 2012


 

Aquest vídeo també m'ha servit una mica de font d'inspiració.
Ron Carter va tocar a la Nova Jazz Cava en un únic concert al setembre del 2006. I res fa pensar que tingui res a veure amb el Carter de la foto de Relats conjunts.


divendres, 9 de març del 2012

TEMPS ERA TEMPS - PRESENTACIÓ DEL LLIBRE A BARCELONA

La Associació de Relataires en Català, coneguts com l'ARC, promou els darrers anys concursos per als seus afiliats, i per als participants de la plana de Relats en Català. El premi és la publicació dels relats que són triats en un recull que va engreixant la col·lecció que la Editorial Meteora ha obert per als relataires.

Com es pot veure en aquesta targeta que rau sota aquestes paraules, la portada del llibre és molt impactant i amb força atractiu.

Esteu convidats, no cal imprimir la targeta, però si us fa gràcia, sou lliures.


El dissabte dia 10 de Març es farà la presentació del recull proposat en el concurs de l'any 2011 i sota el títol genèric de "TEMPS ERA TEMPS".

No us podeu deixar passar un acte com aquest que es celebrarà a la Biblioteca Sagrada Família, en el Carrer de Provença, 480 de Barcelona. 

Començarà a les dotze del migdia i us recomano que no arribeu tard, hi ha alguna sorpresa, sempre agradable.



dissabte, 18 de febrer del 2012

INFLUÈNCIES

Una visió particular a la proposta del bloc Relats Conjunts, amb una imatge de Kandinsky a la portada.

Composition X, (W. Kandinsky, 1939)


Influències

—Pensava que seria fàcil, però no ha estat possible.
—I què et pensaves?
—Doncs que els podríem assimilar amb molta facilitat per mostrar-los la nostra cultura i els nostres coneixements.
—Portem dos-cents anys dels seus en aquest planeta. Els hem observat del tort i del dret, i no tenen solució.
—I el millor de tot és que són originals, per separat.
—I fan coses molt diverses i personals.
—Vas conèixer en Kandinsky, oi?
—Sí, vaig estar amb ell en el seu taller.
—Ara entenc la seva obra.
—Potser li vaig influir massa.
—Potser sí, però escolta, per què no fem un últim clau abans d’anar a dormir, tenim un viatge de tres anys llum cap a casa, i amb una mica de sarau pel cos, es descansa millor.
—Està bé, fem-ho, però em sembla que, en el teu cas, has estat tu qui s’ha deixat influir una mica per aquesta gent de la Terra.
—Sí, vaig rodar quatre pel·lícules porno amb un actor que vivia a Sitges.
—Ho fem en forma humana?
—Sí, que t’ensenyaré un parell de coses.
—Ja en tinc ganes...
—Ja veuràs, et mostraré la meva visió de la Composition X, i després a dormir.
—Ja ho veurem, si m’agrada, potser ho allarguem una mica...



Ferran d'Armengol
Terrassa, Febrer 2012

dimecres, 8 de febrer del 2012

ESTRANYS

És un repte no sentir-se estrany, a la plana de relats encara ho és més, visita-la i ja em diràs.

L'estrany carrer d'Elisabets - Barcelona a la tardor - Fotografia: Ferran d'Armengol

Estranys

Un dia vaig decidir no sentir-me’n. Però ho era, aleshores era jove i ara, els anys han passat.

Estrany és una persona o cosa diferent, és qui pot donar-te informació de temes que no coneixes, idees diverses que mai has tastat, ni per aproximació. Has provat mai de ser diferent al teu entorn? I viure en plena felicitat, malgrat tot?

He viscut molts anys envoltat de gent que no vivia la meva realitat, refugiats dins la seva cuirassa, amagats per la lluentor d’un sol que irradiava sols per a ells, i el meu no era una nota a peu de pàgina que feia la feina que altres no volien fer, però jo era feliç, sempre ho he estat, potser perquè en el fons sempre m’he sentit estrany, i no em pesa dir-ho ara, la pena seria que vosaltres no en tinguéreu noticia, que la ignorància oneges al vostre vaixell. Em sentiria sols si fos així. Però sé que ho acceptareu sense rancúnia. Fins i tot tu, que un bon dia vas decidir viure amb mi, per tota la teva vida, ignorant quantes vides podia viure jo, si aquell que tu tenies present, que veies cada dia de la teva vida, era sempre el mateix i no era cap estrany qui es ficava amb tu en el llit. Sóc actor de la vida, i faig un paper important per a tu, ser diferent té un preu, i ser l’estrany de la teva vida, malgrat hem viscut quaranta anys junts... crec que em fa sentir felicitat, sí. M’agrada aquest paper. Així sé que encara puc oferir-te coses que tu desconeixes, que encara puc sorprendre la teva imaginació amb propostes que no esperes. Però tinc un dubte, si a mida que hem vist passar els anys, de ben segur que el temps ens ha creat una crosta que ens fa inseparables, aleshores em demano com podrem mostrar la ferida que amaguem?

He decidit no sentir-me’n.

Tornaré a ser estrany i callaré. Faré el meu paper de persona vital i divertida, o apagada i observador, segons qui em coneix, per a tu... sóc l’home brillant que no té mai temps per triomfar fora de casa, i que entre els amics és admirat i temut, i per altres, envejat. Quin avorriment malgrat tot. Faré el paper de diari, de bata blanca i quiròfan polit, de polític compromès, d’empleat col·laborador, de confiança. Puc fer de botiguer que sempre t’ofereix el millor a tu, i els altres s’han d’endur allò que tu deixes. No et sembla estrany?

Agafaré la ploma d’estruç per escriure sonets inventats, mai escoltats ni imaginats, tinc la ploma desada en l’armari dels secrets, aquell racó de la cambra que ni coneixes, malgrat el tens a casa, no l’has vist mai, perquè de ben segur que sols veus allò que t’agrada, i ja faig prou bé el paper. Saps que t’estimo, i això t’omple.

Seguiré vivint d’amagat a la realitat, se’m fa estrany, però fa massa temps que visc així.




Ferran d'Armengol
Terrassa, Febrer 2012