SENSE SENYAL

Aquest cap de setmana no tinc relat. La realitat supera qualsevulla idea original. La llibertat d'expressió sempre fa mal a qui no sap exercir-la, i cerca maneres de tapar boques, sia com sia. Però els nostres dits seguiran escrivint i la història farà justícia. Un acte tan repugnant com aquest hauria de fer-li caure la cara de vergonya al seu executor.

º/º  º0º

Tenir vergonya no està a l'abast de tothom.

º/º  º0º

 

TEOREMES SECRETS

Nous secrets al descobert. Aquest amb un toc de ficció, un toc important, tot s'ha de dir. Retorn als secrets que participen mensualment en el concurs de l'Associació de Relataires, associació sorgida de la pàgina "Relats en Català".

Teoremes secrets

Informe EJ-99 amb pestanya HTS (High Top Secret), segons nomenclatura internacional. Transcripció succés classificat sota observació qualificada.

A les 06:50 PM, el subjecte 3NEB (Not Earth Born) dialoga amb el doctor M. Jackson.
“—Vosaltres sí que feu goig! Fa deu anys que treballem plegats i fas la mateixa cara i tens la mateixa complexió física. En l’aparença es diria que no t’afecta el pas del temps.”

Triga pocs segons en arribar la resposta. Malgrat els estudis compartits, encara els cal processar els nostres mots, traduir-los al seu llenguatge i preparar, en un enginy creat per “Ells”, la resposta en el nostre. Com ja sabem, “Ells” no tenen una boca ni cordes vocals per modular sons, temes que ja s’esmenten en l’informe FC-2 (First Contact).


“—És un teorema molt senzill, apliquem un principi que també coneixeu vosaltres i que tracta de la dinàmica de fluids, però que utilitzeu amb finalitats limitades.
—Em pots ampliar aquest comentari?
—En diem “conflicte de maduració”, ens enutjava l’aparença caduca, malgrat en alguns llocs del Nostre sistema planetari envelleixen amb maduració dinàmica, la majoria no ho fem. Jo mateix, tinc cent vint anys dels vostres... i ben portats, no?
—Curiós... i aquesta fórmula tan senzilla?
—Aquell Grec vostre, el de la banyera, recordes?
—Arquimedes!?
—Correcte! Sols calen aplicacions raonades en la direcció adient. Una mínima variació pot aconseguir efectes diversos, Nosaltres les controlem totes les variables. Vosaltres sols veieu una direcció, qüestió genètica de tenir els ulls mirant sempre enfront, els“Nostres” ulls camaleònics són més profitosos i ens donen més amplitud d’observació.
—Esta bé, però això que em dius... pot ser un gran descobriment, la font de l’eterna joventut! Com ho apliqueu?
—Em sap greu, ara mateix... és la “Nostra” hora de sopar, en podríem parlar més tard.”

Fi de la transcripció. Per seguir el fil de la conversa passeu a l’informe EJ-99.1 de les 08:30PM.


Ferran d'Armengol
Gener 2011

DESEMBARCAMENT DE NORMANDIA - ALS HEROIS DE SEMPRE

La imatge d'aquest mes del blog "relats Conjunts" m'ha captivat només veure-la, no per ser el primer cop. Ha estat el com he rebut avui la seva visió, i m'ha sorgit així mateix el relat.

Foto : Desembarcament de Mormandia, 6 de Juny de 1944, de la Wikipedia

Als herois de sempre

Com una gran ona a l’horitzó, les tenebres amagaven el terror.

Els records em retornen a l’instant abans de sortir del vaixell de transport... a una aigua freda on no vaig arribar a saltar.

***---***

—No vull sortir d’aquí! —el crit esfereïdor no se sent, ningú el pot sentir.

Una puntada de peu en el cul em fa fer un bot endavant. Em giro i veig el Comandant que m’apunta amb la seva pistola reglamentaria. —Agafa el fusell —em crida, —i a caminar, el món parlarà sempre d’aquest dia i tu què fas, no vols formar-ne part?

La pregunta és absurda. Sempre en formaré part d’aquest dia. El que no vull és ser-hi ara i aquí. No entenc què m’ha dut a trobar-me en aquest mal pas.

Un xiulet esgarrifós em pentina el casc reglamentari i tot seguit la cara del Comandant salta en bocins. Metralla de qui sap on, li ha fet volar aquella mirada de badoc i la pistola li ha caigut de les mans, tot disparant-se en tocar terra. Em fereix la cama, i ara sagna abundantment.

—Tornem al vaixell —crido al conductor de la nau de transport, — el Comandant, crec que és mort!

M’ensenya el dit polze. Sembla que ho ha vist tot. Tornem al vaixell. La meva cama sagna abundantment!

***---***

D’això en fa seixanta anys, i ara, en aquesta platja Normanda, ens fan els honors. Anglesos i alemanys, amb francesos i els meus, signem el record de l’horror que no voldríem haver de repetir, l’horror de tants companys morts per l’absurditat d’una ment malaltissa. I sóc aquí, ara, també, gràcies a un tros de ferralla que va matar l’únic mort que he vist a la guerra; el meu Comandant.  Era jove i vaig perdre una cama, sí. Però avui puc recordar els meus companys que mai més van tornar al poble. Ells són els herois. Jo, un trist retirat que ha malviscut amb una menyspreable paga del govern, aquests seixanta anys de misèria i que es troba  amb unes vacances pagades al nord de França. Un miserable que ni tant sols va disparar un tret. No me’n penedeixo de no haver disparat, però a les nits encara em desperto escoltant el riure innocent dels meus companys desapareguts, la nit abans d’anar cap a la costa francesa.

I ara, l’horror està enllà de la platja on he viscut aquest seixanta anys, i du el nom d’un net de la meva germana, en un remot desert d’Àsia.  On no creia que hi tornaríem un altre cop, per cometre el mateix error de sempre. No ens en sortirem mai.

Sona l’himne del meu país... ara em toca a mi, i a l’altre coix que m’acompanya, posar el ram de flors en el monument de Normandia, als mateixos herois de sempre.

Ferran d'Armengol
Terrassa - Febrer 2011

Enllaç a la pàgina de la wiki on està la imatge

L'ENDEMÀ DE L'ONZE DE SETEMBRE DE 1714

Aquesta setmana no us vull explicar cap conte, potser no és cap secret que a voltes cal explicar coses que ja savem, però que tot sovint oblidem. No cal la revenja, no cal el cop al pit. Cal no oblidar, saber on som i d'on venim, per intentar comprendre on anem, fins i tot, on cal anar.

Sols donar-vos les gràcies per la vostra paciència.

Terrassa, Gener 2011

PREGUNTES INDISCRETES

Secrets un cop més, secrets profesionals que ens porten a una cambra d'un hotel romàntic, o una cambra qualsevulla en una casa particular... un llit, una parella, i un secret més.

Foto: Ferran d'Armengol - Armari d'hotel amb reflex femení i llit.

Preguntes indiscretes

Un núvol de fum sura amb suavitat per l’aire de la cambra cercant la llibertat que acabarà amb ell. El cigarret dibuixa imaginaris personatges enllà dels dits d’un home jove que somriu feliç. S’ha buidat del tot, i se sent més ple que mai.

—On has après a fer això? —diu el noi, nu a pèl, estirat sobre d’uns llençols de setí vermells.

Ella somriu, li agafa el cigarret i en fa una calada per fer sortir un nou núvol, cercant el rastre del que ja no existeix.

—És un secret, però et diré una cosa que potser et donarà una pista, i que potser et farà repensar la pregunta – li diu ella, amb veu sensual i provocadora.

—Digues...

—T’estimo, ho saps?

—Sí, ho veig!

—Doncs, després del que et diré, tu sabràs si vols seguir amb la pregunta primera...

—Estic intrigat.

—Sóc molt sincera, i m’agrades tant que no et deixaré escapar fàcilment. Això podria ser un exemple. La segona part seria aquesta; no sempre és prudent voler saber la veritat, menys encara tota la veritat. És millor no fer, segons quines preguntes. Sols quan estiguis segur de voler saber la resposta, fes-les. Les altres coses ens les mostrarà el temps.

—Doncs... —fa una nova pipada el noi i es queda mirant el cos de la noia, una rossa preciosa que ha vingut per estudiar, diu, des d’un país de l’est; l’accent ho confirma. Mirant-se-la sap que ja té prou informació i pensa, mentre la mà lliure acaricia un maluc d’ella, que potser no cal recuperar ni el seu, de passat.

—Vols que un ahir probable espatlli un demà ple d’esperança? Què vols saber de mi? —insisteix amb to tendre i maliciós.

—Sols si... ara mateix... saps fer alguna cosa més?

Ella somriu i s’esmuny pit avall, resseguint el camí vellutat del cos del noi i cerca com mostrar-li noves experiències... d’un ofici molt vell.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Desembre 2010

TOP SECRET

Un nou secret, aquest cop el tema era un secret d'estat, i com no hi res que em sigui tan agradable, he fet un viatge pel temps. Voleu viatjar?

Foto: Ferran d'Armengol - Jardins Palau Reial de Madrid - "Falus escumos"

“TOP SECRET”

Gràcies a l’insistent exploració de l’escorça terrestre, els nostres arqueòlegs han fet la descoberta més impressionant fins avui, dins d’una gruta construïda pels Antics. Farcida de grans habitacles amb material obsolet inclassificable, possibles obres d’art i estris de caça gegantins. Hi ha metalls rars i equipaments desconeguts que haurem d’estudiar. Fins la troballa actual, els coneixements de l’hàbitat dels Antics i la seva enginyeria han estat escadussers. Hem deduït que, en aquesta residència soterrada, hi varen viure poc més de cent anys. Els càlculs comparatius ens diuen que fa uns trenta mil anys es va extingir aquella cultura d’avançada tecnologia. En tot l’espai de la cova hi ha força inscripcions i signes inintel·ligibles. Esperem trobar ben aviat un codi per a desxifrar aquesta complexa escriptura, amb grafismes agrupats que insinuen paraules, frases i altres conjunts de caire gramatical, però del tot incomprensibles. Per comentar alguna dada curiosa, direm que dins d’una gran nau metàl·lica, i amb els següents signes: “TOP SECRET” a la porta d’accés, hem trobat infinits prestatges plens de diferents estris del passat, molts fets pols; però segur que se n’extraurà alguna revelació aprofitable. Hem estudiat algunes peces que han restat en bon estat. Una és un tros de teixit suau, però barroer, amb els signes brodats: “TO MR. PRESIDENT WITH LOVE”. El curiós de tot plegat són les restes de pigments impregnats a la tela, i que estem analitzant. Dominen dos agents, un colorant que en el seu moment devia ser vermellós i d’origen entre orgànic i mineral, i l’altre és l’esquitx d’un groc lletós, que són evidents restes de semen masculí. S’ha conservat amb força estabilitat, gràcies a unes bosses d’un material translúcid que ara estem estudiant. S’espera que esbrinant quelcom d’aquesta curiosa troballa amb colorants d’origen mineral i orgànic, aviat podrem comprendre actituds d’aquells antics humans, que ens expliquin el seu final sobtat.

Terrassa Novembre 2010

JA VAS TENINT EDAT

Secrets de família, secrets que no compartim amb qualsevol.

Enceto amb aquest, un seguit de relats que comparteixen el nexe dels secrets en diferents visions, comencem amb els secrets familiars

Foto: Lluís d'Armengol (retocs de Picassa)

Ja vas tenint edat

I tu què saps! Això és tot el que en vaig treure de l'Eva, la meva germana, en el funeral del pare. No han passat més de sis anys d’aquell fet, i avui, just el dia del meu quinzè aniversari, es casa. No saps res, va afegir, i és millor que segueixis en la mateixa ignorància. Un escadusser grapat de paraules, amb tota la intenció de tancar-se en banda, negant-se la realitat que ens colpia en aquell moment. La meva germana sempre ha viscut closa en el seu món, gairebé hermètic, però afectuosa amb mi. Quan varem saber que el pare mai més no tornaria, sols va dir que no li esqueia cap altra cosa millor que la mort, al vell cabró. El nostre pare no era pas vell. Amb aquelles paraules m’havia entomat la noticia del fatal accident que havia sofert l’home. Sortint de l'incinerador, l’Eva en signar el rebut per recollir les cendres, entre dents va dir; ja us el podeu fotre allí on us hi càpiga, el pare i les cendres. Però va signar, i va afegir; en ma vida no tornaré mai més per aquí, fins que no em portin amb els ulls clucs. A mi em dolia aquell posat d’ella. La imatge que retinc del pare era el d’una persona bona i agradable. Viatjava força, no sempre dormia a casa, i més d’un cop s’havia endut la meva germana. No sé si també ho feia amb la mare, que va marxar quan jo era petit i sense deixar dit on anava. Sí, em va dir un dia l’Eva, el pare volia que fos bona filla i dòcil, no li agradava que cridés. Quan viatjàvem sols, volia una dona exemplar, discreta, a qui oferir un sòlid bagatge pel futur, afegí. Malgrat la pèrdua, se'ns obria un futur ple d’esperança a casa d’uns oncles, a Girona, on hem viscut d’aleshores ençà. Allí va prendre el costum d’acabar les frases dient-me; fill meu. Sovint plorava sola, en un racó.

Ara viuré a casa l’Eva i el company. Tot i que no tinc clar què hi pinto amb ells. La tieta, però, ha dit que vol parlar-me abans d’anar cap a la cerimònia, que m’ha d’explicar una història de la meva mare, ara que ja vaig tenint edat per entendre les coses.

Terrassa, Octubre 2010

CAMÍ DE BETLEM

Temps de crisi! Això ens diuen, i som-hi!, tots cap a Betlem a veure si ens cau algun regal que ens esborri del malson. I voldríem tornar a ser infants per ignorar que estem conduits per camells... segurament...

Foto: Ferran d'Armengol, del pessebre de casa

—I hem d'anar a un portal, als afores de Betlem?

—Són temps de crisi, Baltasar!

—Aquests Romans! Juguen amb foc!

Reis 2011

SOLITUD

Aquest vespre nadalenc, tan sols un pensament. I vosaltres, què en penseu?

Foto:A prop de Kebili, Tunisia (Ferran d'Armengol)

Malgrat l'amplitud del desert, la solitud és sols un miratge.

 Nadal 2010

UNA NIT DE NADAL

Hi ha cap horitzó on clavar la vista?

Això es demana la persona que rau estirada en un portal, una freda nit , potser, de Nadal.

Foto: Ferran d'Armengol

Una nit de Nadal

Hi ha cap horitzó on clavar la vista? Aquesta nit estic estranyament tranquil·la. Fa fred, sí que en fa, però he deixat de sentir res, cap nosa, cap impressió sensorial.

Primer he vist un floc, després dos, poca estona més tard era una nevada consistent, que anava fent créixer el volum de la neu estesa pel terra, a la plaça que tinc davant dels meus ulls. Encara que prou recollida en aquest portal i entre cartrons poc humits, aquella neu m’ha fet revenir el fred, tot i no sentir-lo, potser perquè ja el tinc com una llosa adherida a la meva ànima, no aliena a la meva realitat.

Volia oblidar, i m’he esbalaït recordant. He viatjat a un passat que tant de bo hagués estat mentida, però m’ha vingut de gust reviure aquells instants. Imatges de felicitat, amb la canalla que jugava al voltant de la taula parada, per gaudir d’una nit de Nadal, tan llunyana com distant d’aquesta, recordo que picàvem una fusta amb un bastó. Penso que eren els meus germans, els havia oblidat. Sé, però, que era allí on els meus pares havien viscut... on varen caure aquelles bombes un hivern, fred també. Una guerra que s’ho va endur tot, fins la felicitat d’aquells records. Era al gener, però, el Nadal d’aquell any també havia estat trist, tant com aquest mateix, potser.

Què hi farem!

Ja no puc lluitar contra el fat anguniós del meu destí. Sé prou bé que retornar al passat sols ho fan els que ja no tenen futur, i el meu és escàs, estic a punt de rodolar penya-segat avall. Destí d’una carena imaginaria, d’una vida que s’ha deixat perdre en l’abisme de la ingratitud; en la ignorància i la ceguesa dels familiars, que absents a la raó, no varen saber veure per on anaven els trets d’aquella vida erràtica, i estèril, que havia començat a corcar els meus peus, els meus braços letàrgics. Moria dia a dia davant de tothom, com una angúnia notable que sols esdevenia un destorb.

Tancaré els ulls, tinc son, i cada cop neva més, no puc seguir mirant els flocs... m’adormo, sort que dins del somni hi veig una llum... un caliu...

Sento com una agonia vital, una freda percepció que se’t fica en els ossos i és aleshores quan entens què vol dir tenir fred... tinc son, molta... son, ensopiment; potser vindrà algú i em traurà d’aquest sofriment... estic tremolant tant, que les poques dents que tinc em fan mal, i es claven en els forats que les altres han deixat...

* * *

—Mira mare, una dona dormint al terra, entre la neu.

—Fuig filla, em sembla que no dorm... passa ràpid, au! espavila, que la padrina ens espera per fer cagar el tió...

Foto: Ferran d'Armengol

Fotos realitzades al Passeig deTerrassa durant la nevada del 8 de Març de 2010.

MAREIG I DESIG

Amb aquesta imatge del dibuixant conegut com Moebius, i sota el títol "Ulls de gat", varen eixir aquests mots.

Mareig i desig

Ulls de gat albiren en l’aire

l’ombra d’un vol fosc. I respira feixuc,

en el contrallum d’un batec,

d’un glatir efímer, que mai,

ningú et sent, ni et percep, al passar.

Tremolen les arrels del ciment,

apuntant al trencat color, arc del cel.

Ignora l’ocell quins tresors no pot caçar.

Presa que fuig, qui fos com tu, gat!

i visitar les entranyes del món.

Llença el crit, és un gemec distant,

en el vol d’una gola voraç.

Escàpola és fa la presa, i no afluixa, vigila,

majestuós contorn, en el celestial ball

de qui se sent àvida de l’aire.

Amb un mareig subtil,

arraulit el gat, veu passar

l’ombra fosca del seu malson,

no ignora quin poder té,

i la temença que la mena.

Entre cubells bruts i engrunes sòrdides,

deixalles d’humana presència,

el gat alça els ulls, i somia tocar la llum,

i en un vol, dominant l’espai com el falcó,

gaudir la Terra, més enllà del cel.

Ferran d'Armengol 30-09-2010 

EL MISSATGE DE LES ESTRELLES

Fem volar la nostra imaginació, situem-nos en un indret impossible i revivim una nova creació Universal, amb un punt de vista força diferent a la versió oficial, i a la oficiosa. O qui sap si dins d'un Univers paral·lel.

 Foto: Lego's de la Guerra de les Galàxies - Ferran d'Armengol

 

El missatge de les estrelles

A les acaballes de la primera era tecnològica, va ser descobert un missatge que provenia de més enllà la galàxia. L’empeny d’un sector de la població d’aquells dies en desxifrar tot tipus de senyal que donés uns certs paràmetres lògics va fer descartar molta ferralla estel•lar, però que també va ser emmagatzemada com document sonor curiós. Tota aquesta informació va ser desada en arxius que per sort, la humanitat posterior a aquella època, n’ha desentrellat força dels seus significats.

Ara, tants mil•lennis després, i amb avenços tecnològics abastament superiors als d’aquells pobres arcaics ignorants i presumptuosos, hem assolit desxifrar un d’aquells xocants retalls d’informació estel•lar. L’estrany document, malgrat la seva traducció creuada amb sons marins de dofins i balenes, ja desaparegudes del nostre món actual, ens ha permès llegir una petita conversa entre éssers desconeguts encara per nosaltres. El cas greu, és no haver-nos posat d’acord en la clau i comprensió lògica d’un missatge que tira per terra moltes teories que, fins nosaltres mateixos, teníem com acceptades i que provenien de temps ignots, i sense cap mena de dubte, directament d’aquella primera era tecnològica esmentada.

Acceptar el repte de desxifrar aquells sons i destriar-los com a una conversa lògica va esdevenir dificultós, entendre aquella xerrameca estel•lar, destriar els sons i convertir tot allò en paraula, va ser una gran tasca que ens ha dut gairebé cinc-cents anys, però sortosament, o no, hem assolit el propòsit fundacional de la nostra caverna estudiosa.

No cal ni comentar que els sons s’han traduït a la nostra llengua, després d’una complicada elaboració fonètica, tot gràcies a la inestimable tasca dels científics principals en l’aprenentatge oral i auricular de la parla, dels que disposa la nostra societat, i que el seu veredicte és concloent i sense cap mena de dubte definitiu. La conversa és curta, però ens demostra que més enllà de la nostra simple comprensió, hi ha una vida superior que ens esguarda. Llegim-lo:

“Què és això? Gas intestinal en expansió. I com has pogut reproduir-lo en un espai extern concret? És una nova tecnologia de transmutació genèrica d’auto recreació estimulada que permet encabir informació orgànica del nostre ésser per experimentar en noves formes de vida, temps i espai. Hi ha vida aquí dins? I tan! I com en diràs d’aquest experiment? Univers. Univers! Sí, amb galàxies, estels, planetes, tot un microcosmos estel•lar en evolució dins d’un espai estèril, per no contaminar les nostres realitats existencials, tot molt net. Sí, molt net, però ells viuran en un Univers força pudent, no? Va, els pobres no ho sabran mai. Pobres... seran éssers a la nostra imatge i semblança? Si, però diferents...”

I així s’acaba el missatge de les estrelles. L’últim so, després de la paraula “diferents” es podria reproduir com un riure, però encara estem discutint aquesta afirmació.

Mantenim el propòsit d’esbrinar, exactament, on s’ha realitzat aquest experiment, tan similar al nostre teòric big-bang, però a una escala encara per comprendre.

Ferran d'Armengol

Terrassa, 27 de març de 2010

LLÀGRIMES D'UNA NIT BRILLANT

Fem viatges per l'espai i el temps, i a voltes retornem a la nostra joventut, encara que sigui en la ficció, una joventut inventada, o no tant.

Foto: Wikipèdia d'una imatge de la NASA del 1995

Llàgrimes d’una nit brillant

El camí que duia fins els dipòsits de l’aigua era polsegós. La tarda queia lenta i les rialles juvenils s’estenien pel camí que pujava entre cases blanques i també de color cru, amb les portes obertes al capvespre encara mandrós. Al costat de les portes, hi havia cadires ocupades pels vilatans que descansaven d’una jornada de forta xafogor. També a l’estiu, durant l’agost, hi havia feina a fer al poble, però el jovent no ho volia veure això, preferien el festeig.

El Llorenç estava encaterinat de la filla del ferreter, la Purificació.

Pujaven el carrer que duia a les runes del castell, just al costat dels dipòsits de l’aigua, ell, i un reguitzell de joves que reien i es donaven cops de colze i empentes. Jugaven a ser homes i dones, i encara eren lluny de ser adults. Tot just començaven a dur corbata, els nois, per anar a ofici dels diumenges.

La Ció feia coincidir els seus dits amb la mà del noi, tot pujant el carrer, ho feia com si no ho volgués fer, com si una casualitat les hauria fet xocar. En ell li pujaven els colors a la cara cada volta que alguna companya d’ella li observava la simultaneïtat de l’aürt mal simulat.

—Quan tornem del castell, després de sopar, quedem al parc, t’esperaré als gronxadors, vine amb la Marta si ho vols, —va dir-li en un xiuxiueig.

—Ella, i el seu xicot, el Ramon, —li va contestar.

—Serem quatre, a mitja nit.

I va sortir corrents, carrer avall, sentint en les temples el dolor de les rialles de les amigues de l’estimada. Quinze anys, i tant poques paraules d’amor, encara!

Ella les renyava, —deixeu-lo estar, és de ciutat, no en té costum.

El Llorenç veia passar lentes les hores, semblava que el rellotge s’havia encallat. La seva mare el guaitava emmurriat com estava, observant el cel, ja de nit, aquella de la pluja d’estels.

—Fill, no siguis com aquests estels que veus passar, —la mare l’alliçonava amanyagant-lo. —Tingues sempre a mà allò que més t’estimis, o una part d’allò que vols tenir, i lluita perquè no marxi dels teus dits, i després mira els estels passar, amb la seguretat de la mà plena.

Ell li va somriure.

A mitja nit recordava les paraules de la seva mare, estirat en un banc del parc silenciós, amb el cos de la Ció sobre del seu, tots dos mirant el cel i ell amb les mans sota la brusa de la noia, mesurant la flexible textura d’aquells pits joves.

—En diuen les llàgrimes de Sant Llorenç d’aquesta nit d’estels fugissers, —comentava la noia.

—Si puc viure sempre com ara, tenint-te a les meves mans, mai fugiré del teu costat.

—Has vist? Aquest sí, que era gros.

—M’has escoltat?

Ella va girar el seu cos, ara estaven pit contra pit, el va fer callar amb una besada tendra i llarga, com el recorregut d’un estel fugaç, una nit d’agost.

Ferran d'Armengol

Persèids

GARBUIX DE CONTES

Avui toca auto promoció.

Aquesta és la portada del llibre de contes infantils i juvenils que presentarem el próxim dia 11 de desembre.

 

Som uns quaranta relataires els que hem participat en aquesta aposta de la pàgina de Relats en Català, amb diverses formes d'escriure, i orientat a diferents edats, entre els cinc i els quinze anys. Així doncs, hi ha per triar i per remenar.

Jo encara no he vist el llibre, no l'he pogut olorar, però ja en tinc ganes. Llegir un relat propi escrit en paper, és una manera diferent de llegir, i sempre fa goig.

I aquesta és la targeta invitació per si voleu assistir a l'acte.

Si voleu més informació, podeu accedir al facebook dels relataires en aquest enllaç. O entrant a la pàgina de Relats.

****

AQUELL TEMPS FUGITIU

Un parell o tres de cops he participat en el concurs de micro relats dels Transports Metropolitants de Barcelona. Aquest d'avui és un dels que vaig presentar, una história futurista, amb personatges ben presents.

 

Foto: Ferran d'Armengol - Transports urbans

Aquell temps fugitiu

L’aparell de comunicació del Pol ha encetat la seva música d’avís.
“Entra vídeo conferència”
—Hola Xènia, què fem?
—Pensava que podríem anar a dinar al nou restaurant del Tibidabo.
—Bona pensada, on quedem?
—Estic al parc davant de casa teva.
—Ja veig els arbres, ara baixo.
“Tancant vídeo conferència”
El Pol i la Xènia se saluden al portal de casa del primer, un petó de llavi a llavi, suau i sensual.
—Com has dormit, Pol?
—Com un nadó!
—Anem al transport públic més proper, quin és?
—A dues cantonades, cap enllà, —diu tot assenyalant la seva dreta. —Has vingut de casa caminant?
—He fet un passeig per distreure’m, amb el bicing.
—Mira, ja hi som, baixem?
Les terminals de transport són subterrànies, amb el mateix estil exterior de l’antic transport urbà. De fet, no caldria aquest muntatge, però en el seu moment el Consistori va creure que el sistema d’estacions eren una imatge gravada en l’imaginari col•lectiu que calia preservar, i no costava gens, ja que en el seu moment s’havien aprofitat gairebé totes les estacions dels antics ferrocarrils suburbans.
Passen els controls de pagament sense aturar-se, els braçalets de ciutadans que duen els hi obren les barreres, no els cal pensar-hi, ells utilitzen el sistema de pagament informàtic anual de desplaçament per la xarxa de transports.
“Retard en el transport de tres minuts.” El panell informatiu els aconsellà de seure en una de les sales d’espera. Les butaques eren còmodes. “Mentre s’esperen, els hi passarem un vídeo promocional i corporatiu dels transports del passat segle vint-i-un”. Les imatges sorprengueren a la parella.
—Mira Pol, quina cosa més rudimentària, aquells vehicles articulats de primeries del segle passat. En deien “vagons de tren”, oi?
—Cert, i sembla mentida, mira que plens anaven.
—Guaita! Alguns dels asseguts dormen!
—Segur que hi esmerçaven estones llargues, imagina’t, d’aquí a Manresa, si un es podia adormir en aquells trens!
—Devien ser còmodes, doncs!
—I mira, d’altres estan llegint llibres!
—Tenien temps per tantes coses...!
Entre imatges del passat i comentaris encuriosits, els tres minuts passaren volant.
“Transport a punt... destinació...?”
—Restaurant l’Esquirol, al parc metropolità del Tibidabo —diu la Xènia, afegint les coordenades “GyPSy”.
“Entrin dins del transferidor metropolità. Temps estimat d’arribada; tres segons deu dècimes, sense retards, no som en cap hora punta. Bona tria passatgers, que gaudeixin del transport i bon profit. Fins un altre desplaçament.”
En poc més d’un batec, de la cabina del transportador nannocelular metropolità se’ls mostrà la porta d’accés al restaurant triat, el transport havia durat tres segons i deu dècimes.
El dinar va ser un èxit. Més tard i prenent unes infusions a tocar del Port Olímpic, on en tres segons més havien anat en acabar de l’àpat, agafats de la mà i mirant el mar, rememoraven les imatges vistes en aquells minuts escadussers d’espera en el transport.
—Tu ho pots entendre, Pol?
—Què és el que t’amoïna?
—Res d'important, però no deixo de pensar-hi. Com s’ho feien els nostres avantpassats? Desplaçant-se en aquells entranyables, i alhora arcaics, sistemes de mobilitat ciutadana?
—Oi que se’ls veia feliços? Doncs fes-me un petó... i no hi pensis més.


 Ferran d'Armengol / Abril 2009

ATUREU-VOS

Recordo que de petit, un oncle em deia; Sempre he cregut que cal observar les coses des de diferents punts o posicions, i després valorar allò vist. I jo ofereixo en aquest poema una diferent visió d’allò que sempre estem disposats a veure, una posició més incòmode potser, però que cal valorar. Així tenim l’ocasió de prendre una decisió més raonada, que, dissortadament, potser tampoc és l’encertada.

 

Foto: Viquipèdia - La cueva de las manos - Argentina

Mira la foto, i després llegeix.

Atureu-vos


Nosaltres, fem els camins.
Deixem la petja 
on diu que hi hem estat,
que es aquí on vàrem canviar
l’ordre natural de les coses.

Nosaltres, seguim els camins fets,
deixem les nostres despulles,
que diuen qui som,
què és allò que destruïm,
i ho fem amb perseverança.

Nosaltres, que som natura,
transformem els camins dels rius,
els camins de l’aire, també
desviem la dolça i lenta llepada
del mar a la platja.

I nosaltres!

no veiem els senyals
que d’un passat ens parlen
d’allò que varen destruir, ells,

que ara som nosaltres.
Ells ho varen plorar,

amb amargues llàgrimes
de desesperança i oblit.

Però això
no ho podem veure,
ni podem...
ignorar-ho.
No.

No t’equivoquis.
Mira bé el senyal,

diuen potser que passis?
Mira-ho bé, 
aquestes mans ens diuen;
atureu-vos!

Ferran d'Armengol, Juny 2009

Ara torna a mirar la foto.


Enllaç a la Viquipèdia on ens parla de la Cueva de las manos.

ÚLTIMA NIT A BARCELONA

Partint d'una idea dolça, com és la xocolata, s'ambienta un relat gairebé victorià, amb un final no gaire esperat. És aquest un relat entre (un xic) eròtic i gore, si hi ha alguna ànima sensible, millor no el llegeixi, hi ha una mica de sang. I no sé si cal dir que és tot pura ficció.

Foto: Ferran d'Armengol (Fira Modernista 2009)

Última nit a Barcelona

No sempre em surt tan bona, ho he de reconèixer, i tu en el teu silenci, saps que m’excita encara més, veure que te l’has acabada amb golafreria. Tu, que en altres dies ja havies tastat la meva creació, la beguda sagrada dels déus. Gens grumollosa, amb la quantitat justa de llet i remenada amb tot l’amor que un hi pot abocar, i ben calenta, pura delícia. El teu silenci és una afirmació que em plau, no ho saps prou, tot i que... ara ja no t’ha d’importar gens.

Ja ho sabies que tot podria esdevenir com ha estat. Estaves avisada, i en observar-te callada, per fi, em sento feliç. Podré jugar amb tu una estona, ara que ja no tens res a dir. Estirada ara en el nostre vell llit, escenari de tantes festes, quan ens banyàvem la pell amb el càlid cacau, líquid. Recordo el plaer que t’oferia quan et xuclava ara una parpella, ara una sina, ara el clot del melic.

Però abans, deixa'm acabar d’assaborir tan dolça beguda, amb aquella amargor que tant ens havia agradat als dos... ho recordes? Aquelles tardes al carrer de Petritxol, amb la pluja amarant els carrers estrets del Gòtic. Quines nits, en sortir i cercar aixopluc sota de balconades exigües, gairebé inexistents. Aquells dies el teu riure em tornava boig, foll de plaer, i amb el regust encara dins la nostra gola, d’aquella xocolata que poc abans ens havíem empassat, i que tot seguit compartíem, cercant amb la llengua dins la boca de l’altre, aquella dolçor, amagats dins d’un portal d’algun carreró fosc. I després tu deies que havies de marxar, no sabia jo que la teva fugida era per anar a fer l’amor amb altres homes, a bon preu. Avui ho he sabut... tot allò, queda ara tan lluny, han passat els anys, apartats l’un de l’altre...! perdona, no voldria avorrir-te, tot i que ara, potser faig tard.

He volgut esborrar-te aquest absurd somriure de nina bona,  i tu m’has dit que no sabies de què et parlava, que m’hauria de fer mirar aquesta mania, de veure coses que els altres no veuen. Deies que m’estimaves, m’ho havies dit tants cops, en aquells dies.

Nus tots dos, estirats en aquest llit, plens de xocolata els nostres cossos, per últim cop. Un ritual de plaer foll, la pena és... la pena és que tu no ho volies, i he hagut de forçar-te a venir, amb enganys. La pena és que no has comprès res de res, i t’has enfadat amb mi. La pena és que t’he hagut de fer engolir la teva última xocolata, i ara el ritual sols el gaudiré jo.

No ho puc deixar per més tard, freda, la xocolata, no val res. Espero que ho entenguis, és trist fer-ho sol, abans el rigor mortis no em deixi gaudir-te plenament, abans no et refredis.

Després, t’hauré d’esbudellar i fugir, a Londres potser, on treballaré d’ajudant de forense si cal, en tinc traça com podries haver observat.

Terrassa/ Octubre 2010

MOTS ENCREUATS

Fer mots encreuats amb sols vint paraules, en joc, té la seva gràcia, a la pàgina  web on sovint participo ; Relats en Català, aquest cap de setmana han proposat el repte de fer un micro relat de vint paraules que parlin dels Mots Encreuats, cliqueu i podreu veure alguna mostra del que es penja. Aquí va el meu.

Foto: Ferran d'Armengol - Taj Mahal

Dues paraules encreuades. Problema / Solució

Verticals: Quatre lletres, per manca d’aliments. 

Horitzontals: Sis lletres, atenuant a la manca d’aliments. 

Pista: coincideixen les dues terceres lletres.

++++

Potser no cal, però si algú vol dir la seva, jo diré quines són les paraules  que tinc al cap, diré la meva el proper cap de setmana. Algú vol provar a veure si ho endevina?