Imprimeix en PDF

divendres, 12 de juliol de 2013

Classes de llengua, en francès

Ha arribat l'estiu, i tota cuca viu!

Un carrer de Dinan, Bretanya francesa.

Classes de llengua, en francès

Gràcies a les polítiques del nostre govern, i després de molt buscar feina per casa, vaig acabar acceptant un lloc de treball que em feia marxar a França. Tinc una base ferma de la llengua francesa, però em calia un reforç per les primeres setmanes i un cop allí vaig contactar amb una professora nadiua.
He de confessar que el primer dia va ser un drama per culpa de no entendre prou bé la llengua dels francesos, o per la meva precipitació en prendre decisions. Caldria dir que l’adreça d’on viu la mestra en va tenir alguna culpa, i l’ull a la funerala va ser una anècdota, tot i que me’l vaig guanyar amb ganes.
La mestra era una noia no gaire més jove que jo, estàvem a finals de juliol, feia calor i ella no portava cap abric, precisament. Contemplar-la tan fresca i amb aquell cos tan ben portat, i amb aquell seu somrís en els llavis, tot plegat varen esperonar la broma que duia jo dins del cap amb el tema de l’adreça. Ella no ho va entendre, era el meu acudit i tot que em vaig esforçar en fer-li comprendre, va amagar el somriure, però em seguia mirant amb uns ulls molt encuriosits, això sí.
Més tard vaig saber que és miop.
L’adreça era; 69 rue du Coignet. I em va fer gràcia ho he de reconèixer, i li vaig explicar la llicència humorística dels mots ocurrents... Cal dir que per a ella un “coignet”, que en català sona a això que heu llegit, era el racó d’un edifici, i el carrer estava certament en un racó amagat de fet. Però veient el seu posat fred i poc donat a entendre la gràcia, vaig deixar anar per a mi, però prou audible, un; “rebufa la xata!” en català, que en francès sonava força similar, però que per fer-la servir en privat o en públic demana una certa intimitat amb la persona a qui li vols dirigir, diríem, mireu sinó, traduïu això: Roman, fais-moi plaisir, bouffe-moi la chatte, mon amour!,— Bé, detalls a banda, aleshores vaig rebre el seu cop de puny en el meu ull esquerre.
            No havíem començat bé la relació, no. Però tot i així li calien els meus diners i em va acceptar d’alumne. 
          Dues setmanes després fèiem les classes en el seu llit, nus, en principi per culpa d’aquella calor i, com una cosa porta a l’altra, bé crec que ja m’enteneu, oi?. Dies més tard ja vivíem junts. I ara cada vespre abans de sopar, ella em repeteix aquella frase que més amunt us he fet traduir... amb un ample somriure de franceseta graciosa en els seus llavis.

Ferran d'Armengol
Terrassa, Juliol 2013

14 comentaris:

  1. Que divertit Ferran. Molt ocurrent!!
    És bibliogràfic??

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No tot, no tot. El més cert és el nom del carrer, però tampoc tenia 69 cases per numerar.

      Suprimeix
  2. molt bo ferran ! i és que no hi ha com aprendre a utilitzar la llengua, sigui la que sigui, i allà on cslgui !!
    records !
    joan

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Recents estudis diuen que utilitzar la llengua segons per a què pot provocar càncer! Però tens raó, cal aprendre a utilitzar-la bé i sempre!

      Suprimeix
  3. Un relat curt molt bo, amb molt d'humor i ironia. Felicitats!!!

    Una abraçada,

    Maria Teresa

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Maria Teresa! Abraçada rebuda... la sents tu també?

      Suprimeix
  4. Respostes
    1. El francès dóna molt de joc, sí.

      M'agrada que t'agradi!

      Suprimeix
  5. Des del principi que la trobada prometia! T'ha sortit un relat fresc i calorós alhora ;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Un relat ben estiuenc, no? Gràcies per comentar Sílvia!

      Suprimeix
  6. Sort que la crisi dels bancs estimula els pobres i els obrers... d'aquí a 100 anys segu que li donarem les gràcies. Ja ho diu el Casasses...: d'aquí a 200 anys et trobaràs molt millor.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Haurem de pensar-hi, potser sí que serà bo per als qui vinguin després, no per a nosaltres que ja no ens aguantarem els pets, menys el Casasses, està clar, ell sembla que vol durar fins els dos-cents! Jo, tal i com estan les coses em conformaré amb una mica menys. Però qui ho sap, igual té raó i tots estarem millor.

      Suprimeix
  7. Doncs a mi l'adreça m'ha fet gràcia! Però bé, potser a ella no n'hi havia de fer perquè les classes donessin fruit... ;) Un relat molt... com ho diria... del temps! Estiuenc! M'ha agradat!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, l'adreça és graciosa, però en francès no té el mateix significat que entenem els catalans, i com la noia no entén la broma del noi, s'enfada una mica, però sols una mica, després ja veus que fan les paus, i molts cops em sembla a mi.

      Suprimeix

Et volíem comentar que...