LLÀGRIMES D'UNA NIT BRILLANT

Fem viatges per l'espai i el temps, i a voltes retornem a la nostra joventut, encara que sigui en la ficció, una joventut inventada, o no tant.

Foto: Wikipèdia d'una imatge de la NASA del 1995

Llàgrimes d’una nit brillant

El camí que duia fins els dipòsits de l’aigua era polsegós. La tarda queia lenta i les rialles juvenils s’estenien pel camí que pujava entre cases blanques i també de color cru, amb les portes obertes al capvespre encara mandrós. Al costat de les portes, hi havia cadires ocupades pels vilatans que descansaven d’una jornada de forta xafogor. També a l’estiu, durant l’agost, hi havia feina a fer al poble, però el jovent no ho volia veure això, preferien el festeig.

El Llorenç estava encaterinat de la filla del ferreter, la Purificació.

Pujaven el carrer que duia a les runes del castell, just al costat dels dipòsits de l’aigua, ell, i un reguitzell de joves que reien i es donaven cops de colze i empentes. Jugaven a ser homes i dones, i encara eren lluny de ser adults. Tot just començaven a dur corbata, els nois, per anar a ofici dels diumenges.

La Ció feia coincidir els seus dits amb la mà del noi, tot pujant el carrer, ho feia com si no ho volgués fer, com si una casualitat les hauria fet xocar. En ell li pujaven els colors a la cara cada volta que alguna companya d’ella li observava la simultaneïtat de l’aürt mal simulat.

—Quan tornem del castell, després de sopar, quedem al parc, t’esperaré als gronxadors, vine amb la Marta si ho vols, —va dir-li en un xiuxiueig.

—Ella, i el seu xicot, el Ramon, —li va contestar.

—Serem quatre, a mitja nit.

I va sortir corrents, carrer avall, sentint en les temples el dolor de les rialles de les amigues de l’estimada. Quinze anys, i tant poques paraules d’amor, encara!

Ella les renyava, —deixeu-lo estar, és de ciutat, no en té costum.

El Llorenç veia passar lentes les hores, semblava que el rellotge s’havia encallat. La seva mare el guaitava emmurriat com estava, observant el cel, ja de nit, aquella de la pluja d’estels.

—Fill, no siguis com aquests estels que veus passar, —la mare l’alliçonava amanyagant-lo. —Tingues sempre a mà allò que més t’estimis, o una part d’allò que vols tenir, i lluita perquè no marxi dels teus dits, i després mira els estels passar, amb la seguretat de la mà plena.

Ell li va somriure.

A mitja nit recordava les paraules de la seva mare, estirat en un banc del parc silenciós, amb el cos de la Ció sobre del seu, tots dos mirant el cel i ell amb les mans sota la brusa de la noia, mesurant la flexible textura d’aquells pits joves.

—En diuen les llàgrimes de Sant Llorenç d’aquesta nit d’estels fugissers, —comentava la noia.

—Si puc viure sempre com ara, tenint-te a les meves mans, mai fugiré del teu costat.

—Has vist? Aquest sí, que era gros.

—M’has escoltat?

Ella va girar el seu cos, ara estaven pit contra pit, el va fer callar amb una besada tendra i llarga, com el recorregut d’un estel fugaç, una nit d’agost.

Ferran d'Armengol

Persèids