No sempre cal donar nom al poema, no sempre he volgut ser-ho, en dic pensaments, crits a l'aire que expulsen els pulmons, i els mots així queden, que els jutgi algú altre. Jo sols crido. Altra cosa no sé fer.
Sols dir arreveure, que et sigui dolç l'etern viatge.
 |
| Un poema amb imatge, de la mateixa nit del seu marxar |
Calius
perduts
Com si tot s’aturés de sobte, per un mot.
Així és el primer impacte, un llamp
la principal impressió.
I un calfred t’envaeix tot,
un aire gèlid t’aclapara.
Sanglotes immòbil.
Potser no feia sol, però...
enlloc ho recordaran.
Reflexos eteris s’enduran frisances
d’aires que no han volgut deixar-nos la mà.
Un estol d’ocells ens la revelaran, la planyívola
temuda franquesa de l’òbit,
surant per cels inabastables, als vius.
Ferran d'Armengol
Maig 2018 - Terrassa
Pel Jordi, i una mica pel Màrius també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Et volíem comentar que...