Imprimeix en PDF

dimarts, 29 de maig del 2018

CALIUS PERDUTS


No sempre cal donar nom al poema, no sempre he volgut ser-ho, en dic pensaments, crits a l'aire que expulsen els pulmons, i els mots així queden, que els jutgi algú altre. Jo sols crido. Altra cosa no sé fer.
Sols dir arreveure, que et sigui dolç l'etern viatge.

Un poema amb imatge, de la mateixa nit del seu marxar



Calius perduts


Com si tot s’aturés de sobte, per un mot.
Així és el primer impacte, un llamp
la principal impressió.
I un calfred t’envaeix tot,
un aire gèlid t’aclapara.
Sanglotes immòbil.

Potser no feia sol, però...
enlloc ho recordaran.
Reflexos eteris s’enduran frisances
d’aires que no han volgut deixar-nos la mà.
Un estol d’ocells ens la revelaran, la planyívola
temuda franquesa de l’òbit,
surant per cels inabastables, als vius.




Ferran d'Armengol
Maig 2018 - Terrassa



Pel Jordi, i una mica pel Màrius també.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Et volíem comentar que...