EXHAURIT TEMPS VITAL

No voldria fer tard per participar amb la imatge del bloc "Relats Conjunts" on m'agrada intervenir de tant en tant, quan tinc temps o inspiració sobtada. Aquest escrit va nàixer ja fa un mes, quan vaig veure la imatge, però fins avui no l'he vist acabat de parir. 

Theodor Kittelsen - Ekko - 1888

Exhaurit temps vital 

Som conscients que l’hora de les faules ha finit. Però creient merèixer alguna sortida millor al dictamen establert, recorrem fa dies fredes aigües solitàries, cercant una rèplica vital als nostres neguits. És molt probable que siguem els últims que ho fem, la postrema baula humana que cercant respostes ha viatjat fins el gran gegant del nord. Dominats per una densa boira, naveguem pel llegendari Llac Negre, on a les aigües els corrents són traïdors, i en els cims intuïm les restes d’una neu hiemal passada que ens recorda la que ha de venir. En estar als peus d’un colossal mur on els savis dictaren que fineix el món, fem el crit més paorós que cap veu humana pot crear. Enfront d’un rostre que sabem amagat en els cingles esperem el retorn del nostre clam. Qui pot ignorar que la icona del destí ens esguarda? I ho fa amb el mirar malaltís de qui ha viscut anys en la ignorància dels nostres fets diaris.

L’espera de la contesta ens mostra que el nostre súper ego és un mirall del seu desdeny. I naixent dins d’un vent demencial que fa callar els mots dels homes, se’ns retorna el crit que crèiem paorós en un remoreig, un eco llastimós. Una salmodia que hauríem volgut no escoltar mai.

I quan el vent afluixa, retrunyen els mots certs de la profecia ignorada.

—Heu fet tard. Ara és el moment dels nous humans, el vostre instant etern l’heu esgotat en picabaralles absurdes, i el temps sols és un.  Deixeu pas a qui us demana el relleu. I ara, que ja sabeu que us toca observar el vostre capvespre, proveu de fer-ho amb una mica de dignitat i desaparèixer silenciosament.

Havia defallit en l’ignot el nostre crit, subjugat per un veredicte inapel·lable. Malgrat l’evidència dels fets i dels mots, encara gosàvem exigir més explicacions. —Però és vida això que ens segueix?

Magnànim el vell oracle trona un darrer cop. —Vida és. Sou vosaltres els qui heu exhaurit el temps vital, els qui no podeu demanar res més.

L’aigua s’encalma, l’aire es retira. En la tranquil·litat que marca la pauta d’un futur cert, la quietud silent és tot el què ens resta. Promesa d’un final proper on reconeixem que, en la manca d’un nou eco que ja no esperem, és el pitjor silenci mai no escoltat.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Febrer 2014