dilluns, 27 d’octubre del 2014
#el disparador 3 - NO JUGUEU AMB LA BOLA
Ja s'ha penjat un altre disparador que proposa el bloc d'Orcinybooks i aquest cop ens porta alguna cosa més per motivar la nostra imaginació, i tal com diu en el bloc esmentat:
"Per al disparador #3 no podíem obviar la data de tots sants i la festivitat del Halloween, així que hem anat a buscar una foto que ens esgarrifés i hem trobat aquesta:
No jugueu amb la bola...
...els
deia l’àvia cada cop que s’acostava el dia dels morts. Un any no feren cas i decidiren
demanar un desig; ser únics i eterns!
De la bola va sorgir una llum enlluernadora, i després
es va apagar de cop. L’ensurt que tingueren en veure’s ells mateixos els va
deixar glaçats. A la família no els quedà més remei que avisar als cuidadors
del museu de cera de la ciutat. Els posaren dins la col·lecció permanent, en la
secció dels horrors, a tocar de les imatges de cera inspirades en els monstres
imaginats per Goya.
Ferran d'Armengol
Octubre 2014 - Terrassa
Etiquetes de comentaris:
castanyada,
disparador,
Halloween,
OrcinyBooks,
Tot Sants
dissabte, 18 d’octubre del 2014
EL DISPARADOR DE "L'ONCLE TOMEU"
Què és un disparador!?
Segons els del bloc d'OrcinyBooks un disparador creatiu és allò que ens serveix d’inspiració per escriure
una història. Pot ser una imatge, un conjunt de paraules o fins i tot
una situació que ens trobem pel carrer. Disposar d’un disparador és a
vegades una bona manera de centrar-se en un tema concret quan volem
escriure i no sabem ben bé sobre què.
Ja sabem que no és cap novetat, però que el món blocaire no s'està morint, ho haurien d'acceptar alguns gurus.
I doncs, aquesta imatge és el disparador #1
Oncle Tomeu
-Oncle Tomeu, vos creieu que al padrí li hauria fet gràcia que el
traguérem de la tomba per anar a fer un tomb amb aquest estri que heu
inventat?
-Calla! Carallot de Bernat, i fes el favor de mirar a càmera que ja m’has esguerrat quatre plaques! El padrí és més seriós que tu vailet!
-I si li canvio el barret i em poso el seu?
-Ja t’he dit que no! El jovent d’ara sempre buscant raons per a no fer allò que se’ls mana, no sé on anirem a parar! I mira a càmera!
-Calla! Carallot de Bernat, i fes el favor de mirar a càmera que ja m’has esguerrat quatre plaques! El padrí és més seriós que tu vailet!
-I si li canvio el barret i em poso el seu?
-Ja t’he dit que no! El jovent d’ara sempre buscant raons per a no fer allò que se’ls mana, no sé on anirem a parar! I mira a càmera!
Ferran - Octubre 2014
Terrassa
Etiquetes de comentaris:
disparador,
microcontes,
micros,
OrcinyBooks
dijous, 11 de setembre del 2014
DELLÀ DEL TEMPS
Un altre onze de setembre, i un altre cop cridats a la trobada que Vol fer justícia als herois que Varen morir defensant uns ideals i una manera de fer que aquell dia moriren amb ells.
![]() |
| Volem... tot i ara. Fotografia. Ferran d'Armengol |
Dellà del temps
Dellà del temps, els estels volen arran la Terra.
Desvetlla't del malson que et sotmet l'anhel roent,
del neguit que no et permet assolir l'horitzó volgut,
el somni d'una Ítaca, on rauen insurrectes oratges
d'exultants i vàcues llums rutilants.
És l'hora de deixondir-nos de fantasies,
sobreviure al sojorn
dels innocents
i de desaprendre la saó dels homenatges.
Qui vol reviure el sometent?
quan les campanes estan foses
i els mots retronen vehements
sorgint d'una Terra sacra, on cors purs
finiren, tres centúries dellà del temps.
A l'àgora dels fossars caldrà retrobar-nos,
i nuarem les mans, per fer dels mots un acte rebel,
ben alerta, caminant vers la llibertat de qui coneix
les tristeses d'un enyor admirable.
Pel demà que s'atansa ens calen totes les veus,
obrirem orelles i ulls per reviure dia rere dia,
el que ja és una realitat inajornable.
Ferran d'Armengol
Terrassa Onze de Setembre de 2014 - Tricentenari.
PS
Aquest poema espero formarà part d'un recull de relats i poemes dedicats al Tricentenari i d'alguna cosa més. Ja us aniré explicant més coses.
Etiquetes de comentaris:
#V,
Barcelona,
cultura,
diada,
diada nacional,
onze,
setembre,
tradicions,
tricentenari
divendres, 18 de juliol del 2014
ELS CONTACTES OCULTS D'ELÍ - SEGON PREMI STAR-TREK - CATARSI 2013 - I ICTINEU 2015
Voldria obrir-vos la gana, i com em deia un oncle de França, la gana arriba tot menjant. Així que, i sense més històries, avui us deixo llegir una part del relat que va quedar en segon lloc del premi Star.Trek - Catarsi 2013.
És un tros una mica llarg per a llegir en pantalla, però al final del post us dic com podeu aconseguir un exemplar en paper.
Però ara com ara, sols espero que us agradi!
![]() |
| Portada Catarsi 14 per: Bernat Gómez Lucas |
Els contactes ocults d'Elí
I
Avui ens hem despertat plens de joia i neguitosos
per l’èxit assolit ahir, quan vàrem realitzar el primer vol tripulat més enllà
del nostre àmbit atmosfèric. Hem millorat una vella idea tecnològica del passat
i mai no desenvolupada, que utilitzava els primers estadis d’un motor que
anomenem de curvatura. Immersos en l'alegria de l’èxit, hem tornat a mirar cap
els estels per un fet que la gent no s’esperava. Aquest matí havíem decidit
reunir-nos a l’esplanada central de la colònia per celebrar la gesta
tecnològica, i mentre els astres dominadors del dia ens escalfen amb
benevolència, hem descobert un objecte volador mai vist entrant a l’atmosfera
del planeta, després de provocar un tro estrident. Un vehicle de l’espai
exterior que ara nosaltres observem, admirats, com silencia els seus motors. En
l’amatent espera de veure sortir algun ésser de dins l’aparell, desplego un
vell paper. El tenia amagat dins d’un llibre antic, en una lleixa de la meva
llar. El vaig retrobar fa poc, a causa d’un altre fet inesperat i transcendent
per a nosaltres. El replego quan comença a badar-se un accés en el vehicle. La
lentitud de l’obertura ens impacienta, però sembla que ningú de nosaltres
respira, fins que en veiem sortir una figura femenina, alta. Quedo glaçat quan
em fixo en el seu rostre i el comparo amb els gargots del dibuix. Recordo molt
bé quan el vaig fer i ara sento una angoixa estranya dins del tòrax que em diu
que la dona que se’ns atansa és la mateixa persona.
No esperava tornar-la a veure, no tan aviat.
Quan vaig conèixer la noia del dibuix, jo era
un jove ingenu intrigat pel comportament i la presència d’aquella forana. Els
vespres que estava lliure de treballs comunitaris la seguia amb precaució, però
em descobria i, distreta, feia com qui cerca alguna cosa entre el brancam del
sotabosc, i en perdre-la de vista se’m feia fonedissa sense saber esbrinar com
i on. Era un estímul aquella situació, als joves de la meva generació ens calia
tenir els ulls ben oberts, per sobreviure en un món arruïnat pel caos i la
ignorància. Però també era un moment per afrontar reptes, la nostra societat
començava a refer-se de la fallida tecnològica dels avantpassats.
El meu viure havia estat acompanyat sempre
d’enigmes. Alguns m’han dut a estar-me avui veient arribar aquest vehicle i la
persona que n’ha sortit i que ens observa en silenci, dominant l’espai que
l’envolta.
M’ha vist. Ella també em reconeix? De
moment, somriu. En un flaix, mentre veig com baixa el desnivell d’una rampa sorgida
de la nau, revisc els últims fets que varem compartir, ara fa més de quinze
cicles el·líptics als nostres estels. Poc abans que morís l’Avi.
o0o0o0o0o0o
L’Avi ens
parla tot sovint d’un passat que ni ell mateix ha viscut, de quan els viatges
pel planeta eren un fet corrent. Ens diu que la gent es desplaçava en vaixells autopropulsats
o en aparells voladors, però eren molts els medis de transport. Diu que també
havíem explorat algun planeta proper. En aquella època tothom feia vida en habitacles
unifamiliars de diversos compartiments. En tenien fins per rentar-se, amb sistemes
de conducció d’aigua, per on rajava quan hi atansaves les mans. I malgrat sé
que els enginyers estan estudiant com assolir aquesta tecnologia un altre cop,
els companys d’estudis diuen que tot plegat són històries de vell xaruc.
Històries certes o no, que ens explica a la canalla i als joves quan l’aire ve fred.
De tot allò que
ens explica en queden pocs records, per cercar informació cal anar a les
antigues ciutats, d’on ha portat llibres de ficció que estan fora de
circulació, i que he pogut llegir. Els mestres sols ens permeten llegir llibres
de divulgació científica i d’aprenentatge. N’hi ha que són difícils d’entendre.
La majoria dels estudiants llegeixen llibres de cultura bàsica elemental, ja
que amb els altres no hi volen perdre el temps.
Jo entenc els
llibres complicats, però encara no ho he comentat, sols a l‘Avi.
—Tot canviarà
quan tornem a dominar la llum artificial. —M’anima alguna nit que em veu desesperançat. —I no
falta tant!
Està segur
que tornarem a ser operatius amb aquells enginys voladors i que a la meva
generació ens tocarà viure avenços importants. Però que primer em caldrà anar a
l’acadèmia superior, on es preparen els enginyers que treballen per tornar-nos
a una era tecnològica més estable que l’anterior. És on voldria estar, però
l’avi em diu que encara sóc jove. Estic segur que allí aprendria coses de més
profit que no aquí a la colònia, on no faig res d’interessant, com no sigui
vigilar aquella noia forastera, la Nora. L’avi comparteix tertúlies amb ella sobre
aquells llibres que no estan permesos, els de ficció fantàstica, en diu ella.
Un cop li vaig sentir dir que s’ha de saber trobar la visió crítica i observar la
creativitat de la ficció, que no s’ha d’imitar allò que s’explica, que cal saber
llegir per extreure’n un aprenentatge i créixer intel·lectualment i mental per,
en un futur, saber prendre decisions encertades i triar millor, amb més
coneixement.
Amb allò en
vaig tenir prou per veure que no era una dona que tan sols anava de pas. Hi
havia alguna cosa més en ella. La Nora havia aparegut un capvespre pel camí
polsegós de ponent, era poc abans del crepuscle. Sentir-la enraonar va exercir
una poderosa impressió en els cabdills. Ella sempre assegura que no trigarà en
marxar. Però aviat haurem viscut un cicle complet al voltant del primer dels
astres, i això no crec que sigui “estar de pas”.
Quan enfila
el camí de ponent, sempre mira a tots els cantons, com si algú l’hauria d’estar
vigilant, o com si ella ens vigilés a nosaltres. Un dia vaig decidir avançar-me
al seu pas, per observar en quin cau s’amaga quan desapareix. És molt cauta i està
al cas de què ningú la controli, però jo sóc tan menut i esquelètic que puc
amagar-me darrere d’un tronc i no ser vist.
—Ja pots
sortir Elí, et veig —em diu.
—Com m’has
descobert? —li demano.
—Quan fa que
no vas al toll amb els nois? —m’adverteix. —Ja sé que aquesta olor fa embogir a
algunes femelles, i n’hi ha més d’una que et vol triar per iniciar-te en els
rituals del pròxim canvi vital. Però si em vols creure, un bon bany de tant en
tant és convenient. I no perdràs cap poder de seducció envers les noies.
—Què saps tu
d’aquestes coses? No sembla que hagis parit mai. Però tampoc dubto que no dominis
els rituals d’aparellament, t’he vist alguns cops entrar a la cabana dels
cabdills en fer-se fosc.
—Ets molt
observador, Elí!
—L’avi
m’ensenya a fixar-me en els detalls, i tu n’ets un de ben curiós. Ja sé que
Galway et protegeix, tu sabràs com ho has fet per tenir-lo tan lligat.
—Què et fa
pensar que sóc tan esquerpa. La meva mare em va ensenyar a usar bé les
paraules. Tu també les uses molt bé. Entens la lectura tecnològica, oi?
—Sí, —admeto capcot.
Poca gent ho sap, i em sobta que ella ho hagi sabut, no sé com! —Qui t’ho ha
dit?, l’Avi?
—No cal, l’Avi
és un personatge molt entranyable. Ho veig natural que t’hagi ensenyat la
lectura avançada.
—De poc em
serveix.
Veig com obre
la motxilla que du sempre amb ella i remena dins. —T’agraden les històries
fantàstiques i de por?
—L’Avi sempre
ens n’explica als joves.
Treu la mà de
la motxilla i en surt amb un llibre que em diposita a les mans.
—És d’un escriptor
d’on jo vaig néixer, l’Edgar Allan Poe. Aquesta és una selecció dels seus
millors relats, estic segura que t’agradarà.
—Són de
ficció? Irrealitats? —L’agafo amb respecte, aquell exemplar no és com els que
l’Avi amaga. La textura de les pàgines és molt flonja, semblen fulles d’un
arbre que creix a l’altre costat del planeta, i allò està molt lluny, hi ha tot
un gran oceà entre mig. No sé com l’ha travessat, però si ho ha fet i sola,
mereix tot el respecte, potser per això Galway la protegeix i l’admira. —Està escrit
en la meva llengua! —dic bocabadat. No imagino cap altra llengua, però si ella
ve de tant lluny, no ha de parlar ni escriure com ho fem nosaltres.
—Així
practico la vostra comunicació lingüística, és molt diferent de la meva
originaria.
—Ho sabia!
—m’exclamo feliç. —No ets dels nostres. Véns de més enllà de l’oceà!
—En certa
manera, sí. Ja ho vaig dir a Galway. Estic de pas, i marxaré ben aviat.
—Ho sabia!
—dic fent volar el llibre, sense deixar-lo anar i ben agafat amb les dues mans.
No vull perdre de vista una peça tan preuada. Un llibre és un tresor, o això
diu sempre l’Avi. Passa que jo no sé què és un tresor. —Tinc una pregunta.
—Si no és
indiscreta.
—Indiscreta?
—Res de personal.
L'observo
encuriosit, no comprenc què vol amagar.
—Què és un
tresor?
—Et diria que
pot ser un, o un grapat d’objectes, que un mateix guarda amb molta cura. Coses
materials o no, de les que no ens en desempallegaríem mai.
—Crec que ho
he entès.
—N’estic
segura, però ara tinc coses a fer, et sembla bé deixar-me sola? —em demana.
—Vols que
marxi per què t’has de fer fonedissa?
—Ets molt
llest Elí. Demà ens tornarem a veure.
Marxo sense
girar-me i sé que em vigila el caminar. De reüll veig com alça una mà per
acomiadar-me. Encara puc escoltar-la quan diu alguna cosa d’un capità i que està
llesta pel transport. Se sent un corrent d’aire que m’intriga, em giro i veig
milers de petites espurnes que espeteguen a tocar d’on estava ella, esvaint-se
en el no-res. No la veig, però sé que demà tornarà amb nosaltres. Em miro el
llibre, me’l llegiré aquesta nit.
Una nit farcida de miratges i somnis estranys per fer-ne un tresor de records.
...
Com ja podeu imaginar, això no acaba aquí.
I com es pot seguir llegint fins el final? Doncs adquirint el número 14 de la revista Catarsi.
I on aconseguir la revista?
Doncs si entreu en el bloc de la Revista Catarsi ho sabreu i entre d'altres llocs, i si no voleu abandonar aquest món en xarxa, podeu anar fins a OrcinyBooks la llibreria online de les editorials independents.
dissabte, 21 de juny del 2014
TON I ELS VÍKINGS ERRANTS (TRILOGIA DEL VÍKINGS III)
I amb aquest dono per tancat, ara com ara, el tema dels Víkings. Avui una distòpia em sembla que se'n diu d'això. De fet és un viatge en el temps, un viatge per un portal temporal que travessen els víkings del nostre drakkar particular.
![]() |
| Drakkar Víking III |
Ton i els Víkings errants
Després d’una nit de tempesta, el
Ton s’està assegut a la platja quan d’entre les emboirades ones veu sorgir un vaixell
d’aparença Víking. Li sembla increïble, però pot veure un estol d’estranys
personatges que treuen el cap per la borda, cridant mots incomprensibles i armats
fins a les dents.
Amb el mòbil els dispara un
parell d’imatges. Marxa corrents cap on té la moto. Hi puja i es posa el casc,
de reüll els veu on trenquen les ones. Engega i surt rampant.
0x0x0
Mork,
el vigia, ha vist algú a la platja. Era un temorós vilatà que ha fugit en
veure’ls, cavalcant un curiós cavall folrat d’una rara armadura metàl·lica. Segurament
s’han desorientat amb la boira, arribant a aquesta desconeguda platja perduda
de la Deessa Nerta. Els homes hauran d’anar per feina carregant tot allò que càpiga
en l’Snekkar que els acompanya, la família patirà si triguen en tornar a casa.
Ferran d'Armengol
Terrassa, Juny 2014
Mork en noruec vol dir "fosc".
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
Concurs,
Marítim,
Microrelats,
Museu,
Museu Marítim de Barcelona,
premis,
Relats,
Víkings
divendres, 20 de juny del 2014
L'ESPERAR I EL RETORN (TRILOGIA DELS VÍKIGNS II)
Segona entrega del Víkings, avui us duc a un poble de la costa escandinava, o d'Islàndia o de Groenlàndia. Els qui esperen senten l'eternitat del temps.
L’esperar i el retorn
En l'esperar de nits que agombolen
albes solitàries, lluitem per no caure en el parany neguitós d'escoltar fora
d'hora el clam dels navegants, que ens duran obsequis de terres llunyanes.
Fins la matinada quan ha
sonat el corn.
Baixem ràpides fins la
platja i veiem sorgir de la boira els dracs marins. Enfilen la costa recollint
el velam. Desembarcats respirem sotmesos al delit de l’alegria, fins que en el
retrobament dels mariners hi manca un fill, un company. La tristor sembla dominar-ho
tot.
Arribats al vespre, quan repartim els regals, la
festa fa oblidar les penes, els fills del mar som tots una sola família. De
nit, les viudes també gaudeixen dels plaers que de Freia vàrem aprendre.
A la primavera veurem créixer els fills, fins quan ens
calgui omplir el rebost un altre cop. Aleshores els drakkars salparan i tornarem a viure en l’esperar d'un nou retorn.
Ferran d'Armengol
Terrassa, Juny 2014
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
Concurs,
Marítim,
Microrelats,
Museu,
Museu Marítim de Barcelona,
premis,
Relats,
Víkings
Subscriure's a:
Missatges (Atom)








