ELS CONTACTES OCULTS D'ELÍ - SEGON PREMI STAR-TREK - CATARSI 2013 - I ICTINEU 2015

Voldria obrir-vos la gana, i com em deia un oncle de França, la gana arriba tot menjant. Així que, i sense més històries, avui us deixo llegir una part del relat que va quedar en segon lloc del premi Star.Trek - Catarsi 2013.

És un tros una mica llarg per a llegir en pantalla, però al final del post us dic com podeu aconseguir un exemplar en paper.

Però ara com ara, sols espero que us agradi!

Portada Catarsi 14 per: Bernat Gómez Lucas

Els contactes ocults d'Elí

I

Avui ens hem despertat plens de joia i neguitosos per l’èxit assolit ahir, quan vàrem realitzar el primer vol tripulat més enllà del nostre àmbit atmosfèric. Hem millorat una vella idea tecnològica del passat i mai no desenvolupada, que utilitzava els primers estadis d’un motor que anomenem de curvatura. Immersos en l'alegria de l’èxit, hem tornat a mirar cap els estels per un fet que la gent no s’esperava. Aquest matí havíem decidit reunir-nos a l’esplanada central de la colònia per celebrar la gesta tecnològica, i mentre els astres dominadors del dia ens escalfen amb benevolència, hem descobert un objecte volador mai vist entrant a l’atmosfera del planeta, després de provocar un tro estrident. Un vehicle de l’espai exterior que ara nosaltres observem, admirats, com silencia els seus motors. En l’amatent espera de veure sortir algun ésser de dins l’aparell, desplego un vell paper. El tenia amagat dins d’un llibre antic, en una lleixa de la meva llar. El vaig retrobar fa poc, a causa d’un altre fet inesperat i transcendent per a nosaltres. El replego quan comença a badar-se un accés en el vehicle. La lentitud de l’obertura ens impacienta, però sembla que ningú de nosaltres respira, fins que en veiem sortir una figura femenina, alta. Quedo glaçat quan em fixo en el seu rostre i el comparo amb els gargots del dibuix. Recordo molt bé quan el vaig fer i ara sento una angoixa estranya dins del tòrax que em diu que la dona que se’ns atansa és la mateixa persona.

No esperava tornar-la a veure, no tan aviat.

Quan vaig conèixer la noia del dibuix, jo era un jove ingenu intrigat pel comportament i la presència d’aquella forana. Els vespres que estava lliure de treballs comunitaris la seguia amb precaució, però em descobria i, distreta, feia com qui cerca alguna cosa entre el brancam del sotabosc, i en perdre-la de vista se’m feia fonedissa sense saber esbrinar com i on. Era un estímul aquella situació, als joves de la meva generació ens calia tenir els ulls ben oberts, per sobreviure en un món arruïnat pel caos i la ignorància. Però també era un moment per afrontar reptes, la nostra societat començava a refer-se de la fallida tecnològica dels avantpassats.

El meu viure havia estat acompanyat sempre d’enigmes. Alguns m’han dut a estar-me avui veient arribar aquest vehicle i la persona que n’ha sortit i que ens observa en silenci, dominant l’espai que l’envolta.

M’ha vist. Ella també em reconeix? De moment, somriu. En un flaix, mentre veig com baixa el desnivell d’una rampa sorgida de la nau, revisc els últims fets que varem compartir, ara fa més de quinze cicles el·líptics als nostres estels. Poc abans que morís l’Avi.

o0o0o0o0o0o

L’Avi ens parla tot sovint d’un passat que ni ell mateix ha viscut, de quan els viatges pel planeta eren un fet corrent. Ens diu que la gent es desplaçava en vaixells autopropulsats o en aparells voladors, però eren molts els medis de transport. Diu que també havíem explorat algun planeta proper. En aquella època tothom feia vida en habitacles unifamiliars de diversos compartiments. En tenien fins per rentar-se, amb sistemes de conducció d’aigua, per on rajava quan hi atansaves les mans. I malgrat sé que els enginyers estan estudiant com assolir aquesta tecnologia un altre cop, els companys d’estudis diuen que tot plegat són històries de vell xaruc. Històries certes o no, que ens explica a la canalla i als joves quan l’aire ve fred.

De tot allò que ens explica en queden pocs records, per cercar informació cal anar a les antigues ciutats, d’on ha portat llibres de ficció que estan fora de circulació, i que he pogut llegir. Els mestres sols ens permeten llegir llibres de divulgació científica i d’aprenentatge. N’hi ha que són difícils d’entendre. La majoria dels estudiants llegeixen llibres de cultura bàsica elemental, ja que amb els altres no hi volen perdre el temps.

Jo entenc els llibres complicats, però encara no ho he comentat, sols a l‘Avi.

—Tot canviarà quan tornem a dominar la llum artificial. —M’anima  alguna nit que em veu desesperançat. —I no falta tant!

Està segur que tornarem a ser operatius amb aquells enginys voladors i que a la meva generació ens tocarà viure avenços importants. Però que primer em caldrà anar a l’acadèmia superior, on es preparen els enginyers que treballen per tornar-nos a una era tecnològica més estable que l’anterior. És on voldria estar, però l’avi em diu que encara sóc jove. Estic segur que allí aprendria coses de més profit que no aquí a la colònia, on no faig res d’interessant, com no sigui vigilar aquella noia forastera, la Nora. L’avi comparteix tertúlies amb ella sobre aquells llibres que no estan permesos, els de ficció fantàstica, en diu ella. Un cop li vaig sentir dir que s’ha de saber trobar la visió crítica i observar la creativitat de la ficció, que no s’ha d’imitar allò que s’explica, que cal saber llegir per extreure’n un aprenentatge i créixer intel·lectualment i mental per, en un futur, saber prendre decisions encertades i triar millor, amb més coneixement.

Amb allò en vaig tenir prou per veure que no era una dona que tan sols anava de pas. Hi havia alguna cosa més en ella. La Nora havia aparegut un capvespre pel camí polsegós de ponent, era poc abans del crepuscle. Sentir-la enraonar va exercir una poderosa impressió en els cabdills. Ella sempre assegura que no trigarà en marxar. Però aviat haurem viscut un cicle complet al voltant del primer dels astres, i això no crec que sigui “estar de pas”.

Quan enfila el camí de ponent, sempre mira a tots els cantons, com si algú l’hauria d’estar vigilant, o com si ella ens vigilés a nosaltres. Un dia vaig decidir avançar-me al seu pas, per observar en quin cau s’amaga quan desapareix. És molt cauta i està al cas de què ningú la controli, però jo sóc tan menut i esquelètic que puc amagar-me darrere d’un tronc i no ser vist.

—Ja pots sortir Elí, et veig —em diu.

—Com m’has descobert? —li demano.

—Quan fa que no vas al toll amb els nois? —m’adverteix. —Ja sé que aquesta olor fa embogir a algunes femelles, i n’hi ha més d’una que et vol triar per iniciar-te en els rituals del pròxim canvi vital. Però si em vols creure, un bon bany de tant en tant és convenient. I no perdràs cap poder de seducció envers les noies.

—Què saps tu d’aquestes coses? No sembla que hagis parit mai. Però tampoc dubto que no dominis els rituals d’aparellament, t’he vist alguns cops entrar a la cabana dels cabdills en fer-se fosc.

—Ets molt observador, Elí!

—L’avi m’ensenya a fixar-me en els detalls, i tu n’ets un de ben curiós. Ja sé que Galway et protegeix, tu sabràs com ho has fet per tenir-lo tan lligat.

—Què et fa pensar que sóc tan esquerpa. La meva mare em va ensenyar a usar bé les paraules. Tu també les uses molt bé. Entens la lectura tecnològica, oi?

—Sí, —admeto capcot. Poca gent ho sap, i em sobta que ella ho hagi sabut, no sé com! —Qui t’ho ha dit?, l’Avi?

—No cal, l’Avi és un personatge molt entranyable. Ho veig natural que t’hagi ensenyat la lectura avançada.

—De poc em serveix.

Veig com obre la motxilla que du sempre amb ella i remena dins. —T’agraden les històries fantàstiques i de por?

—L’Avi sempre ens n’explica als joves.

Treu la mà de la motxilla i en surt amb un llibre que em diposita a les mans.

—És d’un escriptor d’on jo vaig néixer, l’Edgar Allan Poe. Aquesta és una selecció dels seus millors relats, estic segura que t’agradarà.

—Són de ficció? Irrealitats? —L’agafo amb respecte, aquell exemplar no és com els que l’Avi amaga. La textura de les pàgines és molt flonja, semblen fulles d’un arbre que creix a l’altre costat del planeta, i allò està molt lluny, hi ha tot un gran oceà entre mig. No sé com l’ha travessat, però si ho ha fet i sola, mereix tot el respecte, potser per això Galway la protegeix i l’admira. —Està escrit en la meva llengua! —dic bocabadat. No imagino cap altra llengua, però si ella ve de tant lluny, no ha de parlar ni escriure com ho fem nosaltres.

—Així practico la vostra comunicació lingüística, és molt diferent de la meva originaria.

—Ho sabia! —m’exclamo feliç. —No ets dels nostres. Véns de més enllà de l’oceà!

—En certa manera, sí. Ja ho vaig dir a Galway. Estic de pas, i marxaré ben aviat.

—Ho sabia! —dic fent volar el llibre, sense deixar-lo anar i ben agafat amb les dues mans. No vull perdre de vista una peça tan preuada. Un llibre és un tresor, o això diu sempre l’Avi. Passa que jo no sé què és un tresor. —Tinc una pregunta.

—Si no és indiscreta.

—Indiscreta?

—Res de personal.

L'observo encuriosit, no comprenc què vol amagar.

—Què és un tresor?

—Et diria que pot ser un, o un grapat d’objectes, que un mateix guarda amb molta cura. Coses materials o no, de les que no ens en desempallegaríem mai.

—Crec que ho he entès.

—N’estic segura, però ara tinc coses a fer, et sembla bé deixar-me sola? —em demana.

—Vols que marxi per què t’has de fer fonedissa?  

—Ets molt llest Elí. Demà ens tornarem a veure.

Marxo sense girar-me i sé que em vigila el caminar. De reüll veig com alça una mà per acomiadar-me. Encara puc escoltar-la quan diu alguna cosa d’un capità i que està llesta pel transport. Se sent un corrent d’aire que m’intriga, em giro i veig milers de petites espurnes que espeteguen a tocar d’on estava ella, esvaint-se en el no-res. No la veig, però sé que demà tornarà amb nosaltres. Em miro el llibre, me’l llegiré aquesta nit. 

Una nit farcida de miratges i somnis estranys per fer-ne un tresor de records.

 ...

Com ja podeu imaginar, això no acaba aquí.

I com es pot seguir llegint fins el final? Doncs adquirint el número 14 de la revista Catarsi.

I on aconseguir la revista?

Doncs si entreu en el bloc de la Revista Catarsi ho sabreu i entre d'altres llocs, i  si no voleu abandonar aquest món en xarxa, podeu anar fins a OrcinyBooks  la llibreria online de les editorials independents.

 

Ferran d'Armengol
Terrassa 2013/2014