Morir en parella quan ja no hi veus cap futur a la teva vida, no prenc part, sols explico un petit conte.
 |
| Xocolata per a dos - Foto: Ferran d'Armengol - Retocs amb Picassa |
Pèlags d’amor
—Fa temps que hi penso.
—Sí? I en què penses?
—Tinc un dubte entre l’amor i la por.
—Són dos sentiments molt humans, un d’ells és irracional, l’altre, allò que ens diferencia de la barbàrie, del salvatgisme.
—Els lleons senten amor? Ells són salvatges, oi?
—Tens raó. Veiem massa reportatges d’Àfrica a la televisió.
—Això no crec que ens faci mal. Menys televisió fora desitjable, malgrat la veiem poc.
—L’amor ha de ser una altra cosa, els animals ens demostren que ells també estimen, i si fos a l’inrevés? Si estimar fos semblar-nos més a les bèsties?
—Saps com t’estimo, ho saps oi?
—Sí, però no has seguit el fil de la conversa.
—Cada dia em costa més. Tu dius que m’estimes, que sempre m’has estimat, però ara... ara no sé si ho tinc clar. I tu? ho saps?
—No serveix de res fustigar-se per banalitats.
—Què no ho és?
—Els fills...
—Has parlat amb els nens?
—L’Albert i la Júlia ja són prou grans, i tenen els seus problemes, avui anaven al cinema a veure una de salmons al Iemen.
—Els has convidat tu? Ells no tenen gaires recursos, i a sobre jo...
—No li donis tombs ara.
—Em segueixes?
—Amb tu, fins a la fi dels temps.
—No tenim un futur gaire galdós, doncs.
—Però és tot el que tenim, en vols un altre?
—I tant que sí! Però no tenim on escollir. Què fas ara?
—Em prenc la pastilla.
—N’has de prendre dos?
—Fes-me un petó.
—Com els d’abans?
—De tirabuixó...
—M’has passat les dues pastilles!
—Ara en prenc jo dues més.
—Així, vols venir amb mi?
—Posem una cançó?
—Sí, aquella dels últims de la fila...
—La del mar?
—Mar antiguo... és bonica...
Sona una guitarra, i un timbal de fons li fa el retruc, fins que una veu trista comença el cant planyívol.
—Parla de l’amor...
—Sí, prou clarament...
—Adéu amor.
—T’estimo un mar.
Ferran d'Armengol
Terrassa, Maig 2012
Per si voleu escoltar la cançó.
Mar antiguo - Astronomia razonable - El Último de la Fila
Seguint un consell he volgut eliminar, però no del tot, el primer final que vaig escriure per aquest conte, i més veient el comentari del Vicent que sembla que el final l'ha despistat una mica. Trec el final en verd, però el deixo aquí a sota, per recordar-lo.
El conte ara queda com està, fins el "T'estimo un mar".
I això d'aquí sota, és sols un record del passat que em diu que sempre podem millorar si sabem escoltar.
***
—Hola, Albert?
—Sí, digues?
—Sóc el Joan, el veí dels teus pares.
—Sí Joan, ja et conec, digues!
—Mira,
els teus pares tenen la música molt alta i... fa dues hores que sona la
mateixa cançó, “Mar antiguo...” me la sé i m’agrada, però mira noi, he
picat la porta i no responen, escolta, podries passar per casa dels...?
Albert...?
