Aquest relat està tret d'una història real. El Jose va morir fa uns deu anys a la presó, quan la síndrome encara no estava tan controlada com ara. Era un xoriço de carrer, sense delictes de sang, però enganxat a drogues fortes, de quan tenia diners ell i la seva família, però els tombants de la vida no sempre ajuden a triar el millor camí. Quan estava seré i podia lligar una conversa coherent, veies que era una persona instruïda, amb un nivell intel·lectual força interessant i amb uns ideals molt ben assentats, però la droga el tenia agafat pel coll.
A la darrera cruïlla, una persona (o un poble) ha de poder triar el seu destí.
 | |
| Reflex - Foto: Roger d'Armengol |
Setembre negre
El Jose s’agafa amb força als
barrots que donen al pati, els llums de les torretes de vigilància enfoquen la
seva finestra i els megàfons el conviden a no moure un muscle; així ho fa. Es
mira les mans ensangonades, la sang és molt cridanera, tant com el seu company
de cel·la. Li ha calgut un bon cop de puny per fer-lo callar. De fet, aquells
esgarips li han anat bé; els bidells i els sanitaris venen més ràpid, se senten
les corredisses. El castigaran pel que li ha fet, però no importa el càstig, no
podia deixar passar l’oportunitat de seguir uns anys més a la presó, i no sempre es tenen unes tisores a l’abast per clavar-li en una mà al company.
El temps d’internament pesa molt,
però la vida de fora no l’atrau gens. L’últim cop que va sortir va ser en una
condicional, fa un parell d’anys i va tornar poques setmanes després per una
estrebada de bossa amb lesions a la Rambla. Acumulat a d’altres delictes, varen
ser vint mesos de condemna que s’acaben aquest setembre.
No vol tornar al carrer, allí
moriria en qualsevol carreró infectat. A la presó els sanitaris el tenen
vigilat, la droga la té controlada i aquella maleïda degeneració terminal que
de mica en mica l’està matant, també.
Reclús sap que morirà amb
dignitat i amb sort potser serà a mans d’un altre company, quan el dolor de la
malaltia no tingui retorn.
Ferran d'Armengol
Terrassa, Setembre 2012
Un relat dur. I realista, sembla, tot i que no conec de prop situacions així...
ResponEliminaVicent Terol
Era un tipus molt lúcid Vicent, i ens havíem discutit algun cop, els primers temps em feia por, però amb dotze anys de veure'l de tant en tant, entre sortida i sortida de la presó, ens vàrem agafar efecte. El darrer cop que ens vàrem veure es va acomiadar dient-me que seria l'últim cop que em deia adéu, que ell no sortiria més de la presó, uns mesos més tard ens varen notificar que havia mort.
EliminaLa dura vida dels que s'enganxen a qualsevol droga i no surt per la TV ni a cap tipus de medi de comunicació el teu escrit es una advertència per a tots, hi ha un mon aqui fora que per la majoria ens es desconegut.
ResponEliminaSe'ns escapen tantes coses! Gràcies Frank per la teva visita, m'omple d'alegria llegir les teves paraules.
EliminaUna abraçada.
Només vull felicitar-te per aquest relat biogràfic, si se'n pot dir així.
EliminaLa majoria de vegades no cal imaginar gaire per escriure un relat, només cal observar el nostre voltant i comunicar-nos més per saber que tots portem a dins molts relats viscuts.
Felicitats, Ferran!
Gràcies Maria Teresa, no sempre valorem els petits detalls de la vida, i tampoc no sempre sabem veure més enllà, per això tenim aquesta imaginació. La història té una base real, però el fet cert de com va anar tot plegat, no el conec.
EliminaAra he pogut comprovar que va morir el juny del 2005, mesos abans havia publicat els meus primers contes en un llibre.
Colpidor. Molt més tractant-se d'un fet real.
ResponEliminaLa vida pot ser molt dura...
No acabes mai de conèixer del tot a la gent. Quan es perden tots els referents, t'aferres a allò que et dóna més seguretat, ell, a la presó, se sentia segur i tranquil, era un comentari que sempre li havia discutit, i reia per sota del nas. Amb el temps vaig aprendre a apreciar els seus comentaris punyents i aquell somriure foteta.
EliminaGràcies Montse pel teu comentari.