12 D'OCTUBRE, A L'ALBA

No puc amagar la meva fascinació pels pobles precolombins, una fascinació donada pel misteri en el que varen caure la majoria d'aquelles cultures després de la invasió soferta pels europeus, guerrers més avesats a batalles i estratègies molt més cruentes. I abans no acabi l'octubre, els deixo el meu record i homenatge.

Vitralls del Palau de la Música - Foto: Ferran d'Armengol

12 d’octubre, a l’alba

De l’alba llunyana que voldria ometre,

peus nus desfan velles sendes,

amb l’astre al zenit, fugint esverats,

de les feres que l’ignot mar vomita

a les càlides arenes d’una platja

altra hora verge i tranquil·la.

Sota la ferum de fusta vella i humida,

branden còrpores irreals, resplendents.

Atàviques tradicions bullen la sang del cos bru,

temorós observa trontollar l’horitzó,

de l’avenir inconegut, misteri que s’atansa.

No calia saber-ne res d’aquells déus caiguts,

emigrants de terra ignota, fugitius

de la fam i la misèria que els hi va dur.

Vinguts a fer-se incrèduls homes perduts,

com un mal vent pútrid, a la bella platja.

Estranya llum, fatalitat del temps,

estant a l’aguait d’un blanc mitològic,

la humiliació els va arribar fins l’òbit,

immolats en la roja sang pregona

d’aquells guerrers que ignoraren

la pietat i l’orgull dels homes senzills.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Octubre 2012

MENTS PRIVILEGIADES

Avui, aprofitant un centenari de fa poc i molt nostrat, miro d'aproximar-me al món del Pere Calders i les seves cròniques de la veritat oculta. Sí, ja sé que és una tasca difícil, però sols vull fer un homenatge, el nivell del relat serà un altre tema.

Gat a Castell de Cabres - Castelló - Foto: Roger d'Armengol

Ments privilegiades 

L’Amorós Caparrut acostuma a fer el vermut els diumenges al migdia quan baixa al bar del parc, a tocar de l’estany, on els pollancres fan bona ombra. 

Corre un ventet molt agradable quan sent una veu suau que el saluda. —Bon dia Amorós! 

Alça la vista de la lectura i més enllà del seu vermut sobre la taula, no veu ningú. Aprofita per fer-ne un glop i segueix llegint. 

—Pst! Aquí, als teus peus! 

L’Amorós, enutjat, no entén que s’hagin d’ajupir tant per saludar-lo. Mira als quatre cantons, però sols veu un gat preciós que altres cops ha vist en companyia del senyor Carabàs, un veí del mateix bloc de pisos. 

—Tu ets en Melcior, el gat del Conrad Carabàs! 

—Jo mateix. Puc seure amb tu? Et volia comentar una cosa. 

—No sé si he de parlar amb tu, l’altre dia ens vàrem discutir en el replà i... 

—D’això et volia parlar. De l'altre dia que té l’ànim girat, està desconegut. Sense anar més lluny, avui m’he menjat allò que cuinava per a ell, i ell s’ha cruspit part del meu pinso sense fer escarafalls. 

—Això no té ni cap ni peus! 

—I que et parli jo, sí? 

—Bé.... jo... —L’Amorós paga al cambrer i agafa el gat en braços per tornar-li al Conrad. 

—Conrad? —saluda l’Amorós quan aquell obra la porta. —No pot ser que m’enviïs el Melcior a estroncar-me el vermut amb històries tristes. 

—Gràcies per dur-me’l, Amorós, s’havia escapolit i no el trobava —diu el Conrad agafant l’animal i després renyant-lo, —Melcior! Et tinc dit que no emprenyis, però tu, res! 

—Què! Ara no parles Melcior? —s’exclama l’Amorós. 

—Ja que hi som, vols passar i prenem alguna cosa a la terrassa? —Ofereix el Conrad. —Hauríem de parlar, no et sembla? 

L’Amorós accepta i entra mirant de reüll el gat, que ara no bada boca, pareix reconèixer-li un somriure curiós i intrigant. 

—Per cert Amorós, m’ha semblat que volies fer parlar al gat? 

L’Amorós prefereix no respondre, simula com si no l’hauria escoltat. —És per aquí la terrassa? 

Ferran d'Armengol

Terrassa, Octubre 2012

III - CONCURS ARC DE MICRO RELATS

Un altre curs més i una nova convocatòria de micro relats que ens proposa l'Associació de Relataires en Català, l'ARC en col·laboració amb Ràdio Argentona i el seu programa "Històries".

Tots els anys s'han centrat en un tema que doni un aire homogeni al posterior recull, una part del premi que s'atorga als cinc micros que cada mes queden classificats per passar a la final.

El primer any varen ser els "Secrets" el segon varen ser els "Sentiments" i aquest any toquen els "Pecats Capitals", però com el concurs és d'Octubre a Maig, vuit mesos, hi ha un pecat capital de més, i aquest és el pecat de l'escriptura.

Així queda la graella mensual:

Octubre 2012:	Luxúria
Novembre 2012:	Gola
Desembre 2012:	Avarícia
Gener 2013:	Peresa
Febrer 2013:	Ira
Març 2013:	Enveja
Abril 2013:	Supèrbia
Maig 2013:	Escriptura

Si voleu tenir més informació de tot plegat, us cal seguir aquest ENLLAÇ A LES BASES.

I res més, sols esperar la vostra participació, i si no guanyeu, teniu quaranta oportunitats de que us publiquin un micro relat, o potser dos, recordeu, que hi ha vuit mesos, es poden presentar vuit micros.

Inspiració i lletres! que la cosa comença demà!!

Ferran d'Armengol

Terrassa - Octubre 2012

GLOBUS DE SABÓ (253è JOC LITERARI)

Casualment, el passat dia onze vaig fer alguna foto de globus de sabó, tot fent un passeig per Barcelona, així que avui faré un aiguabarreig de les dues imatges, però partint de la motivadora del joc i pel repte de no posar-hi cap "i" en el text.

Participació personal en el 253è Joc literari del bloc "Tens un racó dalt del món" del Jesus MTibau.

Foto: Jesus M. Tibau

Globus de sabó

El globus de sabó, endut per empentes d’un afable aldarull urbà,

 cerca el lloc on descansar el seu vol. Sense voler, que no ho sap, 

raurà en l’eterna llum d’un resplendent reflex

que reté l’ull atent de la càmera. 

Escàpol del moment que l’encalça, de la vetlla mortal, preclara, 

sols restarà com un record, en el toll fugaç 

del seu fat passatger.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Setembre 2012

Joc i desig - Foto: Ferran d'Armengol

Aquesta era la meva visió captada a Barcelona el passat onze de Setembre, però dono les gràcies al Jesús M. Tibau per mostrar-me el camí de la inspiració.

SETEMBRE NEGRE

Aquest relat està tret d'una història real. El Jose va morir fa uns deu anys a la presó, quan la síndrome encara no estava tan controlada com ara. Era un xoriço de carrer, sense delictes de sang, però enganxat a drogues fortes, de quan tenia diners ell i la seva família, però els tombants de la vida no sempre ajuden a triar el millor camí. Quan estava seré i podia lligar una conversa coherent, veies que era una persona instruïda, amb un nivell intel·lectual força interessant i amb uns ideals molt ben assentats, però la droga el tenia agafat pel coll.

A la darrera cruïlla, una persona (o un poble) ha de poder triar el seu destí. 

Reflex - Foto: Roger d'Armengol

Setembre negre

El Jose s’agafa amb força als barrots que donen al pati, els llums de les torretes de vigilància enfoquen la seva finestra i els megàfons el conviden a no moure un muscle; així ho fa. Es mira les mans ensangonades, la sang és molt cridanera, tant com el seu company de cel·la. Li ha calgut un bon cop de puny per fer-lo callar. De fet, aquells esgarips li han anat bé; els bidells i els sanitaris venen més ràpid, se senten les corredisses. El castigaran pel que li ha fet, però no importa el càstig, no podia deixar passar l’oportunitat de seguir uns anys més a la presó, i no sempre es tenen unes tisores a l’abast per clavar-li en una mà al company.

El temps d’internament pesa molt, però la vida de fora no l’atrau gens. L’últim cop que va sortir va ser en una condicional, fa un parell d’anys i va tornar poques setmanes després per una estrebada de bossa amb lesions a la Rambla. Acumulat a d’altres delictes, varen ser vint mesos de condemna que s’acaben aquest setembre.

No vol tornar al carrer, allí moriria en qualsevol carreró infectat. A la presó els sanitaris el tenen vigilat, la droga la té controlada i aquella maleïda degeneració terminal que de mica en mica l’està matant, també. 

Reclús sap que morirà amb dignitat i amb sort potser serà a mans d’un altre company, quan el dolor de la malaltia no tingui retorn.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Setembre 2012

AIXÒ NO ÉS CAP CONTE

 

 

 

Això no és cap conte, és el desig de parlar com persones adultes amb persones adultes. No ens cal cap energumen que cridi proclames criminals o suïcides, ens cal un germà per caminar. Volem caminar amb les nostres passes tremoloses, perquè no serà fàcil, ningú ho ha dit, però hem de provar-ho, i volem fer-ho.

 

Que s'apartin els covards i els mesells. Qui vulgui caminar, que faci un pas endavant, qui cerqui excuses, avui es pot quedar a casa.

 

 

 

Com tots els anys, us desitjo un feliç onze de Setembre.

 

 

 

Ferran d'Armengol

Terrassa, 11 setembre 2012

MALSONS INFANTILS



Aquest estiu he guanyat el meu primer premi, m'ha calgut retornar a la meva infantesa, i amb poques paraules escriure un micro conte.

Primer vull mostrar-vos la recreació que la meva neboda n'ha fet del micro conte. En aquesta imatge jo hi he fet algunes modificacions de color i temperatura, l'original és molt millor, però aquest el tinc jo a casa, espero que amb aquesta visió en tingueu prou.



Dibuix original de Xènia d'Armengol

1er PREMI DEL II CONCURS BLA BLA DE MICROCONTES DE VALLFOGONA DE RIUCORB

MALSONS INFANTILS

Cansat de córrer, darrere de la gegantina tija del gerani respiro, el tiranosaure ha passat sense veure’m.

Foto: Sergi G.Oset - moment que em fan entrega del premi.



Un premi per llegir-lo! i també per gaudir-lo!



També voldria mostrar-vos els micro contes dels altres dos finalistes, el Ricard Closa i el Sergi G. Oset.

2on. premi:

AMOR A LA CARTA. Ricard Closa 

Malcorada, l’amant a qui acabaven de plantar en aquell restaurant, va demanar la carta. El cambrer, molt atent, li’n va dur una on li declarava amor etern i postres.

3er. premi 

VERMELL, PARELL, GUANYA. Sergi G. Oset 

El tafur jubilat i el gos cec creuaven el carrer ignorant les advertències i els cotxes.
—Què fa? —Cridaven. 
Posava en joc la poca vida que li restava.

Els trobo fantàstics, els dos m'agraden i molt, he tingut sort de guanyar a aquests dos cracks. Els seus microcontes em fan valorar molt més el premi i comprendre com de difícil ha de ser formar part d'un jurat.

Em sap greu no haver estat present el dia de l'entrega, però estava de viatge. Per sort, el meu amic Sergi sí que hi era, com un dels altres finalistes. Espero conèixer un dia al Ricard, segur que també ens farem amics.

Gràcies per ser-hi Sergi!



Els finalistes Ricard Closa i Sergi G. Oset en el centre i envoltats per l'organització.



El premi - Foto: Núria i Sergi

Fins el proper any!!



Ferran d'Armengol
Terrassa 2012

DE VACANCES, O NO!

Peschici - Punta Gargano (Itàlia)

Vacances, sembla que sí, que ja han arribat. 

A l'agost l'èxode sembla general. La ciutat queda més buida i el veïns del barri troben on aparcar el cotxe. Les platges s'omplen de gent de tots els colors, sí, de tots els colors, n'hi han que ja duen uns dies allí i el sol els ha colrat amb saviesa, mesurant si el factor protector s'ha usat amb moderació i coneixement. Altres acaben d'arribar i la crema emblanquina la pàl·lida pell novella.

Els hotels i apartaments veuen més moviment que altres dies. Des de les ombres guaridores de la canícula, la dansa de cossos exposats al sol fascina als iaios que s'ho miren des de la terrassa del bar, a tocar de la platja, o de la piscina del poble que dominen els prats muntanyencs o vallesans.

Cigales, grills i cigalons. I també arròs caldós de llamàntol, per dinar.

Quina calor que fa!

Bones vacances amics! per aquells que encara les gaudiu. Carregueu bé les piles, que aquest setembre ve farcit de noves sensacions, emocions que se'ns preparen. 

Potser viurem alguna revolució, el setembre ja ho té això!

Carreguem bé la bateria i que el sol no deixi mai de brillar, ni que sigui més enllà dels núvols ploraners de finals d'agost, que ens recorden que més d'hora que tard, arriba la tardor.

Bones vacances, per aquells que encara les poden gaudir, i als altres una forta abraçada de coratge, que els aires els hem de canviar nosaltres i si no ens posem en moviment, el proper estiu ja veurem qui en farà.

De vacances.

Hotel PIazza Bellini -- Nàpols  (Itàlia)

Catalunya.

Agost 2012

Les fotos són del Ferran.

PS

No sé si aquest agost penjaré alguna cosa més, però de moment ho deixem així i ja veurem què passa.