I, ARRIBA TARD, LA VIDA

Propòsits els justos i de moment seguir observant la vida, que prou ens fascina, i ens fa encongir el cor. Sé que vosaltres també la veieu, la mateixa lluna, la que a tots ens fascina, i si no ho és així... què fas mirant-la com un estaquirot? 

Sols cal imaginar (saber) que més enllà de la finestra, els barrots no hi són.

Matinada del 3 de gener. Fotografia; Ferran d'Armengol

Bonica de gener

potser ningú et va saber dir

que la teva llum ens guia.

Gran i brillant et mostres

una matinada de gener, i,

ens obres l'any, però també el dia.

Estel de la nit

t'acotxes de matinada

quan el sol, a la creu Arriba.

Potser ningú et va saber dir

que tanta llum reflectida

és l'enveja dels porucs, i,

o dels cucs,

que s'arrosseguen cada dia

per camins que no saben definir.

Lluna bonica i gran, brillant

d'una matinada fresca de gener,

pels llunàtics és, que t'amagues més Tard.

Potser t'ho diré un vespre

quan m'acotxis

entre somnis revoltats

d'una humanitat tan banal

que no sap com menar-se, sola.

Sols sap trepitjar a ulls clucs, la vida.

Potser que algú ens ho digui un dia,

que no som eterns, i,

que ens cal viure-la, La vida.

Ferran d'Armengol
Terrassa, Gener 2018

Lluna plena de gener. Fotografia Ferran d'Armengol

NO EM TOQUEU EL VORAVIU!

Relat inspirat en la imatge que el bloc "Relats Conjunts" proposa, sobre la pel·lícula del Senyor Méliès "Viatge a la lluna" de l'any 1902.

Imatge captada a la Viquipèdia

 

Malgrat estic cofoia de ser la font d’inspiració de gent diversa i senzilla; poetes i amants de la natura i de l’espai, ara potser ja n’han fet un gra de més aquests terrans.

Fa eons i per culpa d’un gran meteorit, diuen, em varen desnonar de la Terra, de la casa mare. Vaig passar a la història com una Caïnita, però res més lluny de la realitat. 
Per a més deshonra, em varen deixar sense atmosfera, cosa que va malbaratar la poca vida que hi tenia aixoplugada, i que després de la separació, es dispersés per l’espai i morís. Aquell impacte casual em va condemnar a voltar la casa mare a l’aguait dels dolls de vida que s’hi desenvolupaven, quedant jo estèril. Un càstig cruel i injust.

Però ara, aquells que se suposa que tenen una existència vital i fèrtil, es dediquen a bombardejar-me amb els seus estris infectes, i m’han deixat amb un petard enganxat a la meva escorça que em fa força nosa.

Mireu terrans, si aneu per aquest camí, qualsevol dia em despenjo i us xafo la guitarra, que ja comenceu a tocar-me el voraviu.

Que no juguin! Eh? Que tot té un límit i a voltes no em conec ni jo!



Ferran d'Armengol
Terrassa, Gener 2013