LA BELLA OMBRA

No el llegiu aquesta nit, espereu a demà.
Un relat per tancar l'any, un inèdit de terror fantàstic, que preferireu llegir en obrir l'any.
Bon any 2019.

Reflex selènic en el vidre

La bella ombra

«Evita-li la mirada i marxarà.»

Com despertant d'un mal son, no vaig entendre l'avís. Recordar avui la conversa amb aquella amiga, aleshores un xic estranya, m’ha obert els ulls per fer-los tancar. Ella sempre va tenir fama de mística, va ser qui em va parlar del futur camí professional que m’esperava i qui em va demanar de no seguir-lo. Ara ho veig clar, ja que la tinc davant recordant-me aquella advertència.

«El món oníric és una altra dimensió de la nostra realitat i mentre dormim en transitem la seva tangibilitat. En la frontera de desvetllar-nos, alguns cops coincideixen els dos mons, aleshores recordem detalls que són com ombres del subconscient. Per a la nostra salut mental, és millor viure’ls per separat.»

He dedicat la vida a l'estudi genèric dels trastorns del son. L’experiència m’ha dotat d’un cert prestigi que m’ha dut a fer força conferències i signar un parell d’estudis que m’han editat amb èxit. En privat he fet recerca sobre el trànsit nocturn. Com i de quina manera es pot fer venir a la realitat que coneixem, els actors de la dimensió onírica. Sempre amb fracassos repetits, que m’haurien d’haver fet avorrir el tema. Però ho entenc com una distracció de la feina rutinària.

Fins fa dues nits.

Una ombra furtiva m'ha seguit a la foscor. Sóc conscient que m’evitava la mirada, si per casualitat l'he vista de cua d’ull. Quan la insistència i l’esperit de recerca m’ha dut victoriós a enfrontar-la, massa tard he entès que no hauria d’haver insistit i que també és tard per voler ignorar els resultats del meu estudi. Ara ja no puc evitar mirar-la, tot i sentir que m’absorbeix l’enteniment.

«Et vaig avisar que ho deixessis, oi que ho recordes? Sabíem quin seria el teu camí. Durant anys hem estat vigilant, mantenint-te al marge de la nostra realitat i deixant que estudiessis lluny de l’èxit. Però t’has fet veure massa a l’altre costat. No marxaré sense tu, he vingut per guiar-te en l’últim viatge a l’oníric. Resistir-se’ns és banal. Vols escollir?, que et tanquin per boig serà millor? Tanca els ulls i dorm. No pateixis, sols és un canvi d’estat, la vida no és tota carnal, t’agradarà ser una bella ombra, no hi pensis més.»

Em fa por adormir-me, sé que quan ho faci la rendició serà forçosa i sé que esdevindré com ella. Em reconec aterrit i no goso demanar què se’n farà del meu cos físic, però amb tot i el dubte, procuro evitar el pànic. De poc em servirà no voler tancar els ulls, l’esperit de la recerca m’hi obliga.

Ferran d'Armengol

Terrassa - desembre 2018

L'ESPERIT BOSCÀ

Aquesta és l'imatge d'un bosc, que malviu entre les Planes d'Hostoles i Sant Feliu de Pallerols. Podria ser qualsevol altre, però és aquest el de la fotografia. Encara queda natura, lleugerament malmesa per la degradació de l'home. Encara hi ha arbreda i amb ella s'omple el bosc, travessat per un riu, el Brugent, curull gràcies a les darreres pluges que ens han visitat amb una certa insistència. Això ha omplert de vida i esperança als seus habitants. I jo em demano, qui vigila el bosc? Qui deixa tota aquella brossa que no es degradarà mai? He assolit que no quedés reflectida en cap imatge, la feina ha estat meva. Si fos per nosaltres, els humans, no en quedaria ni el riu. 

Caminant entre gorgues i senders vorejant un riu crescut, he sentit la presència de l'esperit boscà, malferit, reclamant justícia a les sordes oïdes dels vilatans. I poca cosa més poden fer els esperits boscans, com no sigui que un altaveu humà, finalment, els escolti i en transmeti el seu missatge.

Llegiu.

El Riu Brugent baixava ple i un esquirol saltava de branca en branca. Encara hi ha vida!

L’esperit boscà

Bon dia, llenyataires! 

Sé que no em veieu, però sabeu que habito dins l’ànima dels arbres del bosc. La vigilància que us faig no és en va. Observo com trieu aquells arbres que us inspira l’ànim de l’esperit boscà. No em féssiu enfadar, que no cal. Prou que sóc raonable.

Malgrat que no podeu veure’m, heu vingut altres anys i coneixeu les condicions, el ritual. De res serveix voler espantar-me, ni a mi, ni als meus boscans amics i amigues. Taleu allò que us he proposat, i deixeu en pau allò que ja sabeu. És llei vital que els grans deixin espai als menuts que volen créixer. I no viuré de dispenses, la vostra tasca és important, sou una baula pràctica per fer créixer la boscúria. I jo sóc la molsosa, la guaridora de l’arbreda, la que us vigila.

No us cal fer xivarri. Sols fer-me feliç.

Ferran d'Armengol

Maig 2018

El fill del Pere, i la lloba

No tinc costum de fer parlar a les bèsties, però hi ha cops en que la justícia m'obliga a intervenir els meus pensaments i fer-los parlar, avui en boca d'una lloba.
Feu-ne la lectura que us sembli més adient, però sols n'hi ha una.

Torrent del Puig de les Àligues, camí de bosc de llops. Fotografia: Ferran d'Armengol

El fill del Pere, i la lloba

Estic encerclada i amb poques eixides possibles. M’heu estat encalçant tota la nit i estic cansada. No us entenc, jo sols he fet allò que l’instint m’ha dictat. No puc valorar que fos just o no, els menuts tenen gana, he vist una presa i he anat a cercar-la. Que fos el fill del Pere, el pastor del poble, no em feia ni més llàstima ni menys, i no crec que sigui important qui és la víctima. Tenim gana i llestos.

Justícia poètica, a la fi!

No entenc aquesta judicatura que obliga l’home a brandar armes contra la natura d’un ésser germà. Quantificar sols per una banda quina ha de ser la resposta davant d’una escomesa dels de la meva espècie a la vostra, no fa justa la mesura. He vist que tanqueu en gàbies a altres criatures, i les exposeu com si foren trofeus, o titelles de fira. I altres bèsties dòcils acaben a la taula dels vostres banquets, com aliment. Jo faig quelcom semblant, potser, però als meus no ens cal tancar-vos. Vosaltres volteu feliços i lliures, fins que ens trobem i aquell dia la llopada té fam.

No em sembla just.

En acabat, en el cul d’un congost per on no puc grimpar, us sento arribar. Sou tan sorollosos! Ja fa estona que he deixat anar pel camí aquell cos inert, aquell qui va ser el fill del pastor, l’àpat dels meus cadells, que tampoc no menjaran avui, ni jo ho faré mai més. No trigueu a tenir-me a tret d’escopeta, i no hi ha demora a escoltar-se la fresa sorda i seca d’un tir a curta distància. No és suficient proximitat per a poder defensar-me. En aquesta hora, m’heu vençut.

M’encomano als llobatons, quan sento el càlid regueró de sang escolar-se’m pit avall. Penjareu el meu cap en una paret a la vora d’una llar de foc? Que trist. Faig un últim udol, poc abans d’acabar dessagnada. La sentència s’ha dictat sense un judici equitatiu, i en un últim alè de consciència, em demano; aquesta és la vostra justícia?

(Podeu escoltar el relat en veu alta en aquest enllaç)


Ferran d'Armengol

Terrassa, desembre 2017 

Tot plegat m'ha dut a recordar una una cançó que vaig escoltar una nit de l'estiu passat, tot gaudint dels estels, al músic Roger Subirana, "the wolf song". 
Esper que us agradi.

LES GOLFES DE CA L'ÀVIA

Intentaré, aquest any, penjar cada més un relat que em faci peça. Sempre m'han agradat els balancins, o gronxadors. Diria que a casa en teníem un, ja fa molts anys, una mica trencat potser, que feia servir l'àvia. I d'aquestes golfes de la memòria, he tret aquest relat.

Per tancar febrer, aquest relat costumista d'un final de cicle vital i un balancí, o gronxador, que tot ho veu, que tot ho viu.

Espero que us agradi.

El balancí de les golfes / Fotografia i retocs Ferran d'Armengol

Les golfes de ca l’àvia

Sempre m’havia fet impressió pujar aquell tram estret de les escales. Estava pintat de blanc, però els anys de deixadesa no mostraven ja el color original. Una pàtina crua impregnava les parets, i la minsa barana de fusta no oferia cap seguretat, si t’hi agafaves. I per si no fos prou poc agradós el seu accés, l’alçada dels graons era excessiva, en comparació amb els altres trams d’escala que tenia la resta del casalot.

Una porta negra, tancada i barrada, et convidava, en última instància, a tornar enrere, malgrat que hagueres arribat tan lluny. Però el desànim no era cap eina perquè una ment inquieta pogués comprendre’n el sentit. Amb la mà en el pany de la porta, vaig sentir un aire fresc llepant-me els peus mig descalços. Sols duia les xancletes d’anar a la piscina, i el pantaló curt que no arribava als genolls.

Va grinyolar la porta, que no havia mostrat cap resistència a ser oberta de bat a bat. No sabia què m’esperava, però em va sorprendre que cap impediment barrés l’accés a aquell món amagat. Enllà de les alçades del casalot vell del poble dels avis, on passava els estius d’aleshores feia sis anys, tants, que ni recordava els primers dies de descobertes, a la granja farcida d’animals que sols veia en aquell poble. Era el primer cop que anava tan lluny sense vigilància dels inseparables progenitors, ni dels avis o germans més grans. Tots plegats una colla de xafa-guitarres, sense ni el més mínim instint de descoberta.

El grinyol devia haver cridat l’atenció de l’àvia, ja que encara no havia fet tres passes dins d’aquella cambra ventilada i fosca, que ja la tenia trepitjant-me els talons.

L’àvia era tot amor. Va treure un llençol de sobre d’una engronsadora de vímet i fusta, la paraula me la va dir ella, jo no coneixia aquella cadira de potes allargades i corbades que et feien anar endavant i enrere quan t’hi asseies.

Va seure ella i va agafar-me per posar-me sobre de les cames, ens vàrem gronxar una estona mentre em cantava una cançó, i així ens vàrem quedar, fins que ella es va aturar.

Varen passar uns minuts, en els que jo em vaig adormir, recolzant-me en el seu pit. I va ser la meva mare qui em va despertar i va recollir-me en braços, tot demanant-me què fèiem allí els dos sols. Va mirar-se l’àvia, no li va respondre, seguia adormida.

Vaig veure que la mare deixava anar una llàgrima i vaig notar que m’estrenyia amb més força. Aquell va ser l’últim cop que vaig escoltar la veu de l’àvia.

I vuitanta estius després, avui, he pujat un cop més a les golfes. Feia dies que no hi venia. Fa temps que vaig deixar de pujar al meu arranjat estudi de treball, ja no té res a veure amb aquell lloc ombrívol. Els anys em varen obligar a posar-hi un petit ascensor, l’edat no perdona. M’he assegut en l’engronsador i he deixat badar els ulls finestra enllà. Mai no l’he volgut llençar, aquest vell seient, i tot gronxant-me, he acabat aclucant els ulls. No visc sol, però no tinc néts a qui cantussejar res, i tant se val ara com he viscut. L’important és que ben aviat tornaré a escoltar a l’àvia.

Ferran d'Armengol

Terrassa, febrer 2018 

En aquest enllaç hi trobaràs tots els altres relats del repte de la pàgina de relats en català