Aquest va ser el darrer micro presentat al Vè Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio d'aquest curs.
 |
| Claustre a les golfes del Palau de Maricel a Sitges |
D'una il·lusió vital que pot semblar un moment, n'ha fet una vida plena. Somnis i plaers, moments eterns, però mudables. I arribats a l'instant precís, el Lluc acluca els sentits. Sempre havia demanat un traspàs digne, tranquil i, si podia ser, a casa amb els seus. I així ha estat, mentre sonava el llarg i espiritual «Rèquiem» de Mozart.
Ho havia demanat ell i jo sabia que volia abandonar aquesta realitat amb la música del mestre, com ell l'anomena. Volia que aquell conjunt harmoniós fos l'últim so que les oïdes li permetessin escoltar, i una veu amiga acomiadant-lo, suaument, com una carícia. I va tenir sort a la fi. Mai no m'hauria permès que fos de cap altra manera. No podia fer altra cosa que assolir els desitjos de qui sempre m'ha respectat, i fer realitat els somnis d'aquest home que mai no va voler madurar per créixer, el poeta foll que va crear un món literari al voltant d'una fantasia que ell sabia real.
En exhalar comença un nou viatge, no el seu cos, que raurà tancat dins d'una urna plena de pols en un forat fosc i ombrívol. Allí descansen altres restes familiars, fidel reflex d'una humanitat que sols veu la realitat que l'envolta. La seva essència s'encarnarà en un nou ésser tangible que ignora l'eternitat dels eons i les realitats viscudes amb anterioritat. Viurà un recomençament carnal que no recorda altres instants precisos.
En un segon etern em converteixo en la llevadora que té el gran plaer de veure recomençar una nova vida, amb ell en els meus braços, el netejo i li dono al seu pare, l'inquiet i bellugadís nounat. Friso per arribar al dia que em reconegui, per tornar a ser aquella nena de vuit anys que va jurar estimar, en l'arena d'una platja oblidada. La seva Julieta romàntica, el seu amor impossible. El seu àngel somiat que aquest cop no permetrà que ningú ens separi. Serà el nostre instant, etern i precís.
Ho havia demanat ell i jo sabia que volia abandonar aquesta realitat amb la música del mestre, com ell l'anomena. Volia que aquell conjunt harmoniós fos l'últim so que les oïdes li permetessin escoltar, i una veu amiga acomiadant-lo, suaument, com una carícia. I va tenir sort a la fi. Mai no m'hauria permès que fos de cap altra manera. No podia fer altra cosa que assolir els desitjos de qui sempre m'ha respectat, i fer realitat els somnis d'aquest home que mai no va voler madurar per créixer, el poeta foll que va crear un món literari al voltant d'una fantasia que ell sabia real.
En exhalar comença un nou viatge, no el seu cos, que raurà tancat dins d'una urna plena de pols en un forat fosc i ombrívol. Allí descansen altres restes familiars, fidel reflex d'una humanitat que sols veu la realitat que l'envolta. La seva essència s'encarnarà en un nou ésser tangible que ignora l'eternitat dels eons i les realitats viscudes amb anterioritat. Viurà un recomençament carnal que no recorda altres instants precisos.
En un segon etern em converteixo en la llevadora que té el gran plaer de veure recomençar una nova vida, amb ell en els meus braços, el netejo i li dono al seu pare, l'inquiet i bellugadís nounat. Friso per arribar al dia que em reconegui, per tornar a ser aquella nena de vuit anys que va jurar estimar, en l'arena d'una platja oblidada. La seva Julieta romàntica, el seu amor impossible. El seu àngel somiat que aquest cop no permetrà que ningú ens separi. Serà el nostre instant, etern i precís.
Ferran d'Armengol
Maig 2015 - Terrassa
La fotografia vol ser una al·legoria de les nostres golfes mentals i el vídeo una companyia per la lectura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Et volíem comentar que...