A Sant Hilari Sacalm tenen una associació amb un nom ben curiós, són Excèntrica Aula Taller d'Art, i regularment convoquen activitats artístiques diverses. Una de les activitats l'anomenen el Tornemi, aquesta primavera han realitzat la número deu, i l'han subtitulat Tàndems Artístics. La Maite Tarres i jo mateix érem un dels tàndems. Ella va crear un quadre i jo vaig escriure un relat inspirat en ell. Altres cops ho han fet a l'inrevés. Avui doncs us penjo relat i pintura.
 |
| "El Big Bang" - Maite Tarrés - 2012 |
L’arena
del no temps infinit
La seva obra em va semblar captivadora quan,
desemboirat de prejudicis, la vaig copsar millor. Sé que era un diumenge
plujós, però no era important, perquè allí on les variants del gris i el negre
dominaven el llenç, hi veia colors. I ella, triomfant sobre la tela blanca, atapeïa
de matèries bàsiques un horitzó que de bell antuvi no se’ns feia intel·ligible,
com el mateix missatge de l’explosió primària. Un altre big-bang era possible. Com
en tota relació, vàrem passar del desconeixement a la fascinació, del neguit a
la certesa, dins d’un esclat de colors brillants. I en l’ontogènesi dels mots i
de la mútua comprensió, hi brollava la llum, com en una font d’inspiració estel·lar.
A l’estudi, aquella gran pintura dominava l’espai, mostrant un contingut clar i
precís, amansiu. Era un retrò amalgamat de bigues que, amb la intenció de fugir
de la pròpia tela, s’expandien com el missatge mateix de la vida. Sols podia
reflectir-se a la pintura en el seu destí. Infinit, inabastable. Fent evident i
visible allò incomprensible a la nostra ment. Una creació de vida sorgida d’una
mort inevitable. L’inici d’uns fets són el final d’altres, com la meva
incipient avinença en l’amor per la bellesa, o per una futura harmonia en
creixement. L’expansió del treball depenia de l'observació. I la vida ens demana
observadors per ser encisadora i tangible.
—T’agrada la pintura? —va acabar per
demanar-me ella.
—És misteriosa, i atractiva. Captiva els sentits. Hi veig un
neguit per fugir de la tela.
—El seu destí va més enllà d’un llenç, però la
nostra visió del moment no pot viatjar tan lluny, i el nostre coneixement,
malgrat els eons, sols ens du a parlar del seu hipotètic naixement. Cal viure
el camí de la seva creació vital. Tu i jo sols som dos granets de sorra en el
seu camí, escalfats per un sol rutilant.
Emergint en un somriure, i sense
requerir-ho, volíem un futur que ens mostrés noves realitats. En la quietud
decidírem que, a la nostra vida, faríem néixer a tothora explosions d’amor
etern. Perspicaços en l’arena d’una platja que no pararia de créixer, fora del
no temps i de qualsevulla comprensió.
Ferran d'Armengol - Terrassa/Sant Hilari Sacalm
Desembre 2016- Març 2017
PS
El cap de setmana del 24 al 26 de març es va fer l'exposició i tot un plegat d'activitats al voltant de la trobada i els tàndems sota el programa al que us enllaço.
 |
| Imatge cedida per l'amic Miquel Santaeulalia |
La utilització d'aquestes imatges en aquesta entrada ha estat amb el permís dels autors. Qualsevulla utilització de les imatges no es pot realitzar sense el permís exprés dels autors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Et volíem comentar que...