No voldria fer tard per participar amb la imatge del bloc "Relats Conjunts" on m'agrada intervenir de tant en tant, quan tinc temps o inspiració sobtada. Aquest escrit va nàixer ja fa un mes, quan vaig veure la imatge, però fins avui no l'he vist acabat de parir.
 |
Theodor Kittelsen - Ekko - 1888 |
Exhaurit temps vital
Som conscients que l’hora de les
faules ha finit. Però creient merèixer alguna sortida millor al dictamen
establert, recorrem fa dies fredes aigües solitàries, cercant una rèplica
vital als nostres neguits. És molt probable que siguem els últims que ho fem, la
postrema baula humana que cercant respostes ha viatjat fins el gran gegant del
nord. Dominats per una densa boira, naveguem pel llegendari Llac Negre, on a
les aigües els corrents són traïdors, i en els cims intuïm les restes d’una neu
hiemal passada que ens recorda la que ha de venir. En estar als peus d’un colossal
mur on els savis dictaren que fineix el món, fem el crit més paorós que cap veu
humana pot crear. Enfront d’un rostre que sabem amagat en els cingles esperem
el retorn del nostre clam. Qui pot ignorar que la icona del destí ens esguarda?
I ho fa amb el mirar malaltís de qui ha viscut anys en la ignorància dels
nostres fets diaris.
L’espera de la contesta ens mostra
que el nostre súper ego és un mirall del seu desdeny. I naixent dins d’un vent
demencial que fa callar els mots dels homes, se’ns retorna el crit que crèiem
paorós en un remoreig, un eco llastimós. Una salmodia que hauríem volgut no
escoltar mai.
I quan el vent afluixa, retrunyen
els mots certs de la profecia ignorada.
—Heu fet tard. Ara és el moment
dels nous humans, el vostre instant etern l’heu esgotat en picabaralles
absurdes, i el temps sols és un. Deixeu
pas a qui us demana el relleu. I ara, que ja sabeu que us toca observar el
vostre capvespre, proveu de fer-ho amb una mica de dignitat i desaparèixer silenciosament.
Havia defallit en l’ignot el
nostre crit, subjugat per un veredicte inapel·lable. Malgrat l’evidència dels
fets i dels mots, encara gosàvem exigir més explicacions. —Però és vida això
que ens segueix?
Magnànim el vell oracle trona un
darrer cop. —Vida és. Sou vosaltres els qui heu exhaurit el temps vital, els qui
no podeu demanar res més.
L’aigua
s’encalma, l’aire es retira. En la tranquil·litat que marca la pauta d’un futur
cert, la quietud silent és tot el què ens resta. Promesa d’un final proper on reconeixem
que, en la manca d’un nou eco que ja no esperem, és el pitjor silenci mai no
escoltat.
Ferran d'Armengol
Terrassa, Febrer 2014
Ferran d'Armengol
La Meva Perdició
