ÚLTIMA NIT A BARCELONA

Partint d'una idea dolça, com és la xocolata, s'ambienta un relat gairebé victorià, amb un final no gaire esperat. És aquest un relat entre (un xic) eròtic i gore, si hi ha alguna ànima sensible, millor no el llegeixi, hi ha una mica de sang. I no sé si cal dir que és tot pura ficció.

Foto: Ferran d'Armengol (Fira Modernista 2009)

Última nit a Barcelona

No sempre em surt tan bona, ho he de reconèixer, i tu en el teu silenci, saps que m’excita encara més, veure que te l’has acabada amb golafreria. Tu, que en altres dies ja havies tastat la meva creació, la beguda sagrada dels déus. Gens grumollosa, amb la quantitat justa de llet i remenada amb tot l’amor que un hi pot abocar, i ben calenta, pura delícia. El teu silenci és una afirmació que em plau, no ho saps prou, tot i que... ara ja no t’ha d’importar gens.

Ja ho sabies que tot podria esdevenir com ha estat. Estaves avisada, i en observar-te callada, per fi, em sento feliç. Podré jugar amb tu una estona, ara que ja no tens res a dir. Estirada ara en el nostre vell llit, escenari de tantes festes, quan ens banyàvem la pell amb el càlid cacau, líquid. Recordo el plaer que t’oferia quan et xuclava ara una parpella, ara una sina, ara el clot del melic.

Però abans, deixa'm acabar d’assaborir tan dolça beguda, amb aquella amargor que tant ens havia agradat als dos... ho recordes? Aquelles tardes al carrer de Petritxol, amb la pluja amarant els carrers estrets del Gòtic. Quines nits, en sortir i cercar aixopluc sota de balconades exigües, gairebé inexistents. Aquells dies el teu riure em tornava boig, foll de plaer, i amb el regust encara dins la nostra gola, d’aquella xocolata que poc abans ens havíem empassat, i que tot seguit compartíem, cercant amb la llengua dins la boca de l’altre, aquella dolçor, amagats dins d’un portal d’algun carreró fosc. I després tu deies que havies de marxar, no sabia jo que la teva fugida era per anar a fer l’amor amb altres homes, a bon preu. Avui ho he sabut... tot allò, queda ara tan lluny, han passat els anys, apartats l’un de l’altre...! perdona, no voldria avorrir-te, tot i que ara, potser faig tard.

He volgut esborrar-te aquest absurd somriure de nina bona,  i tu m’has dit que no sabies de què et parlava, que m’hauria de fer mirar aquesta mania, de veure coses que els altres no veuen. Deies que m’estimaves, m’ho havies dit tants cops, en aquells dies.

Nus tots dos, estirats en aquest llit, plens de xocolata els nostres cossos, per últim cop. Un ritual de plaer foll, la pena és... la pena és que tu no ho volies, i he hagut de forçar-te a venir, amb enganys. La pena és que no has comprès res de res, i t’has enfadat amb mi. La pena és que t’he hagut de fer engolir la teva última xocolata, i ara el ritual sols el gaudiré jo.

No ho puc deixar per més tard, freda, la xocolata, no val res. Espero que ho entenguis, és trist fer-ho sol, abans el rigor mortis no em deixi gaudir-te plenament, abans no et refredis.

Després, t’hauré d’esbudellar i fugir, a Londres potser, on treballaré d’ajudant de forense si cal, en tinc traça com podries haver observat.

Terrassa/ Octubre 2010

MOTS ENCREUATS

Fer mots encreuats amb sols vint paraules, en joc, té la seva gràcia, a la pàgina  web on sovint participo ; Relats en Català, aquest cap de setmana han proposat el repte de fer un micro relat de vint paraules que parlin dels Mots Encreuats, cliqueu i podreu veure alguna mostra del que es penja. Aquí va el meu.

Foto: Ferran d'Armengol - Taj Mahal

Dues paraules encreuades. Problema / Solució

Verticals: Quatre lletres, per manca d’aliments. 

Horitzontals: Sis lletres, atenuant a la manca d’aliments. 

Pista: coincideixen les dues terceres lletres.

++++

Potser no cal, però si algú vol dir la seva, jo diré quines són les paraules  que tinc al cap, diré la meva el proper cap de setmana. Algú vol provar a veure si ho endevina?

JA SAPS QUI SÓC?

Fins a quin punt som capaços de controlar la realitat dels nostres actes, fins a quin punt assimilem amb correcció les noves maneres de comunicar-se, de jugar, de viure. Fins a quin punt coneixem els límits de la nostra ment, per destriar realitat o ficció.

Foto: Ferran d'Armengol

Ja saps qui sóc?

Truquen a la porta, però no obrirà pas, també hi pot anar el seu germanet, —pensa ell— no sap què hi fa a la seva cambra; mirant pàgines marranes per Internet, segur! Ara no pot obrir, ara no, just quan està a punt de fer el conjur que obligarà Gardalt a quedar-se tancat en aquella cova obscura i humida, i on el deixarà fins que s’avingui a ser el seu fidel servent. “—Tinc els punts i el poder per fer-ho, i ho faré ara mateix...”

Ja ho ha fet, i respira, complagut, tirant el cos enrere a la cadira; mira per la finestra per apaivagar els nervis del combat. Encara no és de nit, però ja fosqueja i es comença a veure alguna lluminària encesa en diversos pisos dels altres blocs.

Un timbre el retorna a la seva habitació.

“—Quins pebrots! Un altre cop truquen. No deixa de martiritzar-me aquest telèfon, perquè no l’agafa ningú? M’hauré d’aixecar per desconnectar-lo, i no puc despistar-me, ara que domino la partida; tinc la victòria al meu abast. Tot Internet al·lucinarà per la meva audàcia, no és cap enemic fàcil aquest màgic, el misteriós Gardalt. Feia tres setmanes que el perseguia, m’ha fet passar mals moments, però ara és meu per sempre, no el deixaré lliure fins que no em demani ser el meu esclau”.

Rep un missatge a la finestra del joc, mou els dits amb destresa i clica les tecles adients per obrir-lo i respondre, si cal.

És ell, en Gardalt; li deu demanar clemència...!!!

Darkness:

—Pateix Gardalt, no podràs sortir de la teva llodriguera, has errat la jugada, ho has de reconèixer, sóc millor que tu.

Gardalt:

—Estic esperant el teu darrer atac, jo no em crec la teva innocència ni espero clemència, sé que vols destruir-me.

Darkness:

—Doncs posa’t a jeure, que avui et deixo penjat, hauré de marxar, l’impertinent del telèfon no deixa de sonar, i hauré de baixar al carrer una estona.

Gardalt:

—Tens un gos?

Darkness:

—Els meus progenitors volen que el tregui a passejar... i tu què saps si tinc un gos, o no?

Gardalt:

—No em demanis com ho faig, sàpigues que ho sé... sóc un mag i sacerdot, ho recordes? I no sé qui està en una llodriguera, potser t’enduràs una sorpresa, m’he aliat amb el malgirbat del Turnodor, i ve a cercar-te. Vigila on pixa el gos... jajajaja!

Darkness:

—No pots fer-ho això!

Turnodor:

—Encara no he sortit al carrer, puc esperar... i després seràs abduït... o destruït fora de línia, fora de la xarxa.

Darkness:

—No t’havia convidat, jo...

Turnodor:

—En Gardalt m’ha donat l’accés.

Darkness:

—Això està prohibit pel moderador... jo t’havia encerclat correctament Gardalt, traïdor, no podies demanar ajut, ara que estaves tancat sense alternativa dins la teva cova.

Gardalt:

—On parla d’aquest punt la norma del joc?

Darkness:

—Al capítol vint-i-sis, en el tercer paràgraf ho diu taxativament, no dóna opció per dubtes ni interpretacions forassenyades, esteu contradient les normes. I ho sabeu.

Turnodor:

—Sembla que no has llegit el capítol setanta-set... allí queda ben clara la nostra situació, estem dins de la norma, i em penso que ja ho saps, et veig la cara de cagat pel Messenger.

Darkness:

—Però si el tinc apagat...

Gardalt:

—No ho saps tot, Darkness... o t’he de dir Jaume? Perquè et dius Jaume, oi estaquirot perdedor? Ja pots aixecar la barrera que em té tancat dins de la cova, o et prometo que Turnodor gaudirà llepant els teus ossos blanquinosos. Tu tens la paraula, ara.

El Turnodor li feia molta por al Jaume, altres cops s’havien disputat algun punt estratègic i n’havia sortit malparat, però mai havia calgut lluitar en un “cara a cara” i no ho volia fer ara. Abans que enfrontar-se amb ell preferia morir, i deixar Gardalt penjat a la cova, maleït Gardalt...

Darkness:

—Esteu sonats, em sentiu? Sonats com una regadora! Però a mi no em feu por, i ara oblida’m Gardalt, et quedaràs aquí per sempre, mai més en sortiràs, perquè tan sols jo tinc la clau per fer-te sortir de la cova, i la clau marxarà amb mi a l’altre món, adéu...

Gardalt:

—Què fas boig?  No ho facis...!!!!!

La porta de la cambra del Jaume s’obra d’una revolada, qui hi entra panteixa angoixat, no hi és a temps... veu al Jaume volant, enllà de la finestra d’un sisè pis.

Gardalt:

—... no ho facis!!!! Que sóc jo, el Lluís, el teu germà....

EL FORAT NEGRE

Ja fa uns quants dies, anys fins i tot, en una entrevista a un científic, vaig llegir que la connexió entre dues realitats paral·leles podria provocar reaccions no esperades, ni segurament desitjades. Això deia aquell científic a la contra d'un diari de forta tirada de la capital catalana. Amb alguns mínims retocs, avui us presento la fabulació que va provocar aquella lectura, en el seu moment.

Foto: Ferran d'Armengol - LLuna blava de cap d'any

El Forat Negre

Bon vespre a la bona gent! Comencem ara mateix la retransmissió visual en alta definició “higtouchpanoràmic”, i en rigorós directe, quan falten menys de deu minuts pel moment del contacte! I just quan una galdosa lluna plena comença a mostrar-se per l’horitzó. Avui serà una d’aquelles nits que ningú mai oblidarà. Som a les portes d’un esdeveniment sense precedents i que deixarà a la nostra generació com la pionera d’un futur que se’ns fa, com a mínim, inimaginable! Però posem-nos al dia, tot esperant l’instant. Ara mateix podem veure com l’equip científic analitza els paràmetres de connexió de la prova definitiva, o també en podríem dir, de la darrera experiència humana. Un fet que anys enrere semblava ciència ficció, avui serà una realitat, un gran salt per a tota la humanitat, molt més important que el mític viatge al nostre satèl·lit selènic. Passem ara a donar-los dades concretes que de fet ja coneixen, però encara tenim estona suficient, no es perdran cap detall de la gran troballa.

L’afamat científic i doctor en termo, i nano, dinàmica del temps, en Grand Vista-Yes’sir, ha fet saber a la col·lectivitat científica internacional que ha establert comunicació amb éssers humans intel·ligents d’una dimensió paral·lela a la nostra. Sí, sabem i entenem les dificultats d’acceptar una noticia que es fa difícil de creure. La NASA, però, ha fet tots els estudis pertinents i possibles als paràmetres de connexió establerts entre les dues vessants de coneixement. Un fet que ha succeït per pura casualitat, i del que l'afamada agència n’ha fet un dictamen favorable i positiu, acceptant la viabilitat del projecte. En resum, estan expectants i esperançats per un èxit sense precedents i qui sap de quines conseqüències per a la nostra realitat.

Per una curiosa casualitat, els responsables dels equips dels dos costats de la realitat, tenen el mateix nom; Grand Vista-Yes’sir. Fins ara sols han pogut intercanviar comunicació oral i també telemetria per ones positròniques, de recent implantació en el nostre món científic. Parlant en plata, que encara no s’han vist les cares, però s’han pogut escoltar les veus.

Ens han comentat membres de l’equip de contacte que s’han canviat informació geogràfica i política dels límits estatals, on s’ha demostrat la gran variació en aquest tema fronterer i la gran semblança entre una orografia i l’altra. Tota aquesta informació compartida s’ha pogut analitzar gracies a la telemetria iònica comparada, també de recent estudi en aquesta nostra realitat, com ara ja podem anomenar-ho, amb tota certesa i sense embuts.

Una altra cosa curiosa és la llengua de comunicació, que en la nostra realitat pertany a una llengua indígena americana, el seu origen no és afroamericà ni euro americà, concretament, utilitzen un llenguatge derivat del poble sioux i tal com es parlava en el segle dinou de la nostra era, no gaire diferent d’ara, salvant les influències del nostre anglès, que ells no coneixen; per sort, no va reeixir l’extermini d’aquesta raça. Caldria fer-ne esment, arribats a aquest punt, que el nostre Doctor Grand és besnét d’un cap guerrer de la tribu abans al·ludida i que després de lluitar contra els descendents dels europeus, va formar part d’un dels primers tractats de pau amb els rostres pàl·lids, com ells els anomenen.

Però ja arriba el moment, unir aquests dos mons, pot ser el fet històric més important, i definitiu de la nostra espècie. Podrem saber els humans, finalment, que hi ha més enllà de la nostra realitat. A l’hora establerta s’obrirà una porta dimensional, dins d’una experiència vital com mai s’ha vist a la realitat. S’han realitzat milers de simulacions per ordinador que no han sortit malament. Amb això volem dir que han estat dins d’un protocol rigorós, tots els estudis possibles de connexió dimensional. Serà un encontre en la tercera fase de veritat. Falten pocs segons per l’hora establerta i tots en serem testimonis del moment que està sent compartit en directe per la totalitat de les cadenes de televisió mundial. No deixin d’observar el seu aparell de televisió, per un cop, la realitat superarà qualsevol ficció, no deixin de mirar la pantalla de casa seva, d’on no els cal sortir per ser testimonis dels fets més transcendentals per la humanitat. Veiem dret al Doctor Grand, davant dels teclats de l’ordinador de control central d’operacions. Fa els últims ajustaments telemètrics i de coordenades que han estat transmesos de l’altra realitat paral·lela, i el moment serà ara mat...........

.....

.....

.....

Després d’una gran explosió còsmica, SILENCI. Sols música de l’espai.

No importa quants milions de mil·lennis visquin. Els designis de l’Univers no  estan al servei d’una espècie depredadora menor, tafanera i goluda.

A l’espai, un nou forat negre s’ha engolit, en un llampec d’energia, tota una galàxia.

LA SERP AMB PLOMES D'ÀNGEL

En diverses mitologies, l'adveniment d'un messies, o d'un ésser diví, ha reunit referents similars, conjuncions estel·lars, grans imperis dominadors, i altres que aquí no entraré a detallar. Potser el proper messies ja ha tingut una conversa com aquesta.

Foto: Empar Sàez. - Detall altar gòtic de l'esglesia de Santa Maria a Cracòvia.

La serp amb plomes d’àngel

Els déus de l’atzar m’han dut fins aquest parany fred, isolat, comparable a l’avern. Desconec els motius de tanta mala fortuna, però mirarem de sortir-nos-en de la millor manera possible, tot i saber que això em comportarà un treball no desitjat.

No pots queixar-te, altres han tingut una sort més perversa que la teva. El teu destí esdevindrà etern, intemporal, tothom sabrà de tu, encara que mai t’haurà vist.

Jo vivia dins l’etern, i això no tenia res de pervers, no em calien promeses de temps millors, jo no coneixia el pas dels dies i ara em parlen veus que no sé reconèixer, d’un lloc on el temps sí que existeix. No puc dir-me boig, en el meu estat encara eteri, tot i ser carn i ossos, no puc dir que em cregui que el meu futur serà gloriós, com em planteja aquell que em parla.

Has de ser més coratjós, la teva sort és més gran que no vols veure. Et dic ara que patiràs, però tot serà a fi de bé. El teu futur i llegat duraran mil·lennis, i el teu nom serà un mirall d’inspiració i el patrimoni de molta gent, després de la teva mort.

Així doncs, esdevindré mortal! No hi sé veure cap avantatge en aquesta vida efímera que em proposes, àngel celestial, imagino.

Així és com som reconeguts els meus; que també són els teus. No ho oblidis mai, tu ets fill de Déu, i com aital viuràs, i per això també, moriràs.

Galdosa vida em proposes, àngel del pare.

El teu destí serà alliberar al poble oprimit, una noble causa.

Sigui, doncs, ja que no tinc cap altre remei, que el pas sigui ràpid.

A la fi, ho viuràs com qui es veu un got d’aigua.

***

La Terra és un món hostil, el noranta per cent del planeta està dominat per un sol govern, tirà, dèspota. Originari de les terres que els mars separen, no creu en futurs ni aventures fora de la pròpia existència en aquest món. La llibertat d’expressió no està contemplada per la classe dirigent, que sosté el control total sobre una població que, en una gran part, se sent aclaparada per la fam. Ningú parla dels drets humans...

Dins les fronteres del gran imperi, en un petit poble perdut de la selva, a l’antiga terra dels homes del blat, i en un curiós estret continental anomenat Mesomèrica, una mare primerenca inseminada artificialment, la Maria, empeny amb força. El seu veí i amic, el José, prega als déus maies perquè el fill, que considerarà seu, arribi al món en perfecte estat de salut.

A l’horitzó encara fosc, tres estels en conjunció senyalen por on ha de sortir el sol del nou dia, el primer de la nova era d’Aquari.

—Ànims, Quetzalcóatl, que ja arribes...

***

Com a mínim, el nom és original; “serp emplomallada”. No em diran “el que ha de venir”, com aquell que varen enviar abans... Espero sortir-me’n millor!


.

LA FESTA DE LA SEGA

La setmana passada vàrem estar al Delta, i varen coincidir dos fets puntuals, que algun cop s'esdevenen al mateix dia, no tots els anys passa; la Festa de la Sega, i el Dia dels Ocells.

Foto: Ibis sagrats, volant pel Delta (Ferran d'Armengol)

De l’aigua ve la vida,

de la sega el menjar

de les mans el treball,

i del cor... l’amor per  tot.

Compartir amb la terra

els seus fruits,

ens fa simples éssers màgics,

plens d’arrugues i felicitat.

A voltes la sega és vida,

a voltes, el segador fa justícia,

per sempre, la Terra ens manté,

per sempre, si la sabem estimar.

La natura és vida,

lo riu és vida,

la vida ho és tot,

viure-la és el millor.

Ferran d'Armengol,  Octubre 2010

 

Vídeo de la Festa de la Sega al Delta, Dos d'Octubre de 2010 a la caseta de fusta.

GIMCAMA VIRTUAL LITERÀRIA

Aquest cop no us explicaré cap conte, vull convidar-vos a un joc. Voleu jugar? Sols cal que entreu a la web de Relats en Català.  Allí sereu convidats a participar en diferents reptes i jocs, ja que aquesta no és l'única activitat en marxa dins de la web. Entra-hi, registra't, és gratuït, participa en el fòrum, penja un relat, amb el teu nom o un malnom/nick, hi ha força activitats.

I l'Associació de Relataires (paraula encara no acceptada pel diccionari) en Català us farà entrar en joc.

Coneixes l’Associació de Relataires en Català (ARC)?

Encara no?

Doncs aleshores potser no saps que, en breu, l’Associació posarà en marxa la Gimcana Virtual Literària ARC 2010, i que si t’agrada jugar amb les lletres, si t’agrada endinsar-te en els llibres, la vida dels seus autors, les seves històries... aquest és un bon motiu per participar-hi!

El tercer cap de setmana d’octubre entra a la web de l’ARC... Comença el joc!

Ilustració: RNBonet

Seguirem informant!
***

Aquells pedrots negres

Un escrit per participar a la proposta del bloc http://relatsconjunts.blogspot.com/ i sota la visió d'una imatge com aquesta que veieu tot just a sota, un Moai.

Foto: Treta de la Viquipedia http://ca.wikipedia.org/wiki/Moai

Aquells pedrots negres

Tunisia? No noia, ara mateix no em sona, potser sí que hi hem estat el Josep Lluís i jo, ja saps que viatgem tant, però ara mateix Tunisia... no és allí on aquelles cataractes en mig de la selva...? mira ara no ho sé, però si vols saber on, aquest any sí que et puc dir on hem estat nosaltres, i quin viatge noia! Tot plegat mil hores d’avions i més avions, i tot per anar a petar a una illa en mig de l’oceà, i per anar fins aquelles figures tan altes que es passen tot el dia mirant el mar, que ja em diràs tu quin interès pot tenir mirar aquelles platges, i això els que estan drets, que altres els tenen tirats pel terra, mig enrunats; uns deixats, escolta. Però, vés tu a saber si aquells van ser els primers tafaners de la historia, i algú els va dedicar un monument, i després, quatre graciosos van començar a fer-ne copies i ara tots diuen que si signifiquen una cosa o una altra, perquè ens varen explicar cada història... I en el fons, ja té gràcia que després de tot aquest enrenou d’anar d’un aeroport a un altre, i fent com ens feien la pasqua amb tants de vols i desplaçaments, resulta que l’illa es deia igual, Pasqua. Això sí que no puc oblidar-ho, amb aquest nom!, i tanta fama per tant sols anar a veure aquells pedrots negres... filla! Quanta ignorància que hi ha pel món!

Setembre, 26

CINC MICRO ESCÀNDOLS

Avui toquen cinc petits escàndols, cinc escandaloses tapes variades, per consum ràpid. Preparem-nos per una tardor d'escàndol!

Foto: Ferran d'Armengol (Amb el mòbil) Un portal del Raval de Barcelona

Mals costums

Dins la colla corria la brama escandalosa de veure en Tarzan amb calçons i a la Jane tapant-se els pits!

Reunió d’antics alumnes

L’escandalosa actitud d’alguns membres, alçant-se jovials, va excitar algunes intencions que fins aleshores havien estat evidents i en discreta observació.

Apartat del poder

En el cara a cara televisat va perdre els papers, va deixar anar el que pensava de veritat.

La filla del magnat

La llevadora ho va dir en néixer; quin pit, aquesta nena serà un escàndol! Ara és una estrella del porno.

Ni dormir la becaina

De dia no paraven de discutir, de nit feien les paus; aquells veïns eren uns immorals escandalosos!

I a tots els tarragonins i barcelonins, bones festes! De Santa Tecla i la Mercè.

ON SOU? TRAÏDORES!

Coses quotidianes, que ens poden passar en el nostre tarannà diari, o potser ho exagero una mica. Comença un nou curs, el Setembre és un recomençar ple de bons propòsits. Malgrat alguns fats no ens deixin ser com voldríem, i ens amaguen allò que en aquell moment més falta ens fa.

On sou? Traïdores!

Foto: Ferran d'Armengol - Montserrat en un mirall

Les sis del matí, el brunzit d‘aquesta andròmina impertinent em fa retornar a aquella, mal anomenada, “crua realitat”. Ja veus quina manca d’originalitat en la frase, però s’esdevé necessari fer veure que aquest matí, matinada potser, és del tot normal, fins i tot, idiota, diria. Però avui no faré tard, com tots els dies, és un ferm propósit.

Posar els peus al terra és una fita corglaçadora, no sé on vaig deixar les sabatilles ahir nit, ara hauré de caminar descalç fins la cambra del bany. Encara assegut al llit cal seguir el ritual adient; gratar-me l’esquena, la panxa, el cap, i encara sort que no fumo, perquè ara, que he recuperat la solteria, després de vint anys de matrimoni, hauria de tornar al tabac, per donar importància als meus mites adormits del cinema en blanc i negre. Què hi farem!

Supero la prova dels peus descalços i em fico dins la banyera, on després d’esquivar un bitxet que hi corria alegrement, he decidit ofegar-lo amb la mànega de la dutxa. I parlant dels peus observo la llargada excessiva de les ungles, cal prendre una decisió definitiva, d’aquest matí no passa; he de retallar-les.

Acabat de la dutxa, remeno el primer calaix del lavabo, cercant aquelles tisores recargolades que ajuden tant a reparar aquest disgust d’ungles. I qui va inventar un estri tant emprenyador amb aquella forma arrodonida, i que quan el cerques no el trobes. Baixo al segon calaix. Cinquanta mil mostres de colònia masculina, cremes per després de dormir, per abans de dormir, per després del sol... cremes i més cremes, la meva dona em va deixar una botiga sencera de mostres. Mira! Les tiretes! Les estava buscant l’altre dia! El tercer calaix és un camp de batalla indescriptible, millor no hi poso els dits, però això sí, en primer terme està la maquineta d’afaitar, aquesta la tinc ben controlada. Començo a agafar fred, m’hauré de vestir i deixar-ho per un altre dia, posar-me alguna d’aquestes cremes, que ja que les tinc...

Dret a la cuina em prenc el cafè reescalfat d’ahir nit, pel matí no tinc temps de fer-me’n. Hauré de comprar una màquina d’aquelles que regalen... ara que tothom ja les ha comprades. Menys jo, és clar. Ja llest del desdejuni, a córrer cuita decideixo l’americana d’avui, que faci una mica de joc amb els pantalons i les sabates. Em miro en el mirall i em veig fantàstic. Agafo les claus del pis i la targeta del tren, la cartera... i... què hi ha en aquesta butxaca...? Ostres! Que hi fan aquí les tisoretes? Em demano si de tant en tant els hi surten potes als estris i a les coses, tot canviant de lloc alegrement i sense el consentiment dels seus amos, que som nosaltres, em penso, vaja. Però, si ni tinc present quants dies porta penjat aquest vestit...!

El temps que han estat creixent les ungles, segurament.

Les set del matí, avui tornaré a fer tard.

 Foto: Ferran d'Armengol - Capvespre amb boira rogent a Montserrat.

FILLS DE CAÏM

Un cap de setmana de festa, reivindicatiu però familiar, i a tall de record d'una gent que va defensar els nostres drets, imagino aquesta faula. Un micro relat de menys de tres-centes paraules, però amb força més históries dins que no pas una de sola.

Foto: Ferran d'Armengol - Bellver de Cerdanya

Fills de Caïm

Feia dies que un malson el tenia corprès. A l’amagatall de les cingles, les guàrdies eren d’una setmana, un parell de dies les feia tot sol, els altres eren compartides. Un cop la setmana calia deixar els llocs de guaita i fer via per baixar al riu. Malgrat era una tasca feixuga a l’hivern, adés perillosa, calia fer-ho de matinada, amb les primeres llums tenebroses. Després de les pluges, el gel acabava cobrint els camins i les dreceres. Trencar-se un os, era sentència de mort.

Premia el fusell amb la mà dreta, fent-lo servir de bastó, amb l’esquerra apartava branquillons. A tocar del riu l’esperaven les provisions, la seva germana les hi deixava tots els diumenges, dins del cau del gran roure roig de la Font de la Daina, allí on havia festejat amb la Mariona, dissortada novia que la guerra li havia manllevat. Nous, formatge, rosegons de pa dur, i amb sort una mica de llar, o porc sec. Res a veure amb el pernil que es menjaven al Mas, abans de tot aquest desori.

En arribar al roure i revisar el farcell, va sentir un neguit estrany, alguna cosa no rutllava, aquell embalum de menjar no era el seu, i si ho era, allò era un parany, l’havien traït a l’enemic. Era impossible que la seva germana hagués aconseguit un pot de confitura de maduixa. Utòpic en aquests miserables dies.

No va tenir temps de reaccionar i carregar el fusell, un tret sec va cruixir el silenci de l’alba. Es mogueren ombres d’abrics verds, soldats sortint de darrere dels arbres. En el seu últim alè, els va sentir la veu; no parlaven cap llengua estrangera. Maleïts fills de Caïm.

Foto: Sant Pere de Casserres - Ferran d'Armengol

Setembre 2010

VACANCES A LES PITIÜSES

Va acabant l'estiu, torna el setembre, el nou curs. Recordem les vacances i ens preparem per la tardor, tenint present  que s'atansa l'hivern. Tots ho fem, fins qui menys ens pensem.

    Foto: Empar Saez - Cafè del mar - Sant Antoni - Eivissa

Vacances a les Pitiüses

No podeu imaginar quin mal de cap pot arribar a produir-me la visió de tanta carn, de tanta provocació febril estiuenca. No us diré ara que he triat malament el lloc on passar l’agost. No havia estat mai en aquest illot isolat i farcit de jovenalla. Però malgrat la gent potser s’estranya de veure’m tan pàl·lid, de fet, en aquest indret tothom és estrany, i la meva fesomia pot passar tranquil·lament desapercebuda, fins i tot, admirada, segons quins locals sovintegi. No sé si cal comentar-vos que faig la meva aparició al capvespre, just per la façana marítima del poble de Sant Antoni, on es reuneix tot el jovent que s’està de visita a l’illa, i en aquest lloc del litoral, tots venen a observar l’ocàs del dia, la victòria de la nit. La marxa triomfal de les tenebres brillants i rutilants, enfront d’aquella xafogosa i càlida bola flamígera del dia, que no sé com poden aguantar els mortals, ells i elles, la meva font d’inspiració... Bé, no exactament d’inspiració... però la meva font, sí. 

Arribada la nit, inicio la tria i el gaudi d’aquells cossos que s’arquegen al ritme de músiques eclèctiques, dansant al voltant d’artistes que actuen arran del mar, ara uns traient foc per la boca, ara d’altres fent jocs de mans. Sempre amb l’aire musical dels timbals i instruments de percussió diversos, marcant el ritme de les dansaires frenètiques i excitades, en una follia col·lectiva i compartida, exhibint cossos i salut de la que jo me’n beneficio tant bon punt puc arraconar-ne un d’aquells. Quan ja el tinc a punt, ens arrecerem a l’esplanada desagençada que hi ha en el centre de la vila, a tocar del mar, també. Un espai on no hi ha cases i on la foscor atrau a ànimes assedegades de noves experiències. És allí on els hi clavo els meus ullals i els xuclo la seva sang, la dolça metzina que em manté viu de ja fa tants segles... després, deixar-los caure al mar, és tan fàcil... L’aigua i els peixos m’ajuden a esborrar els senyals, i per un cop a la setmana que m’alimento, no aixeco sospites. 

És ara, quan aquest mal de cap tan gratificant m’atabala i em nodreix, quan tothom gaudeix de l’estiueig, fa festa i eixelebradament viu l’estiu, és justament ara quan treballo amb tota tranquil·litat: I ja friso per un hivern atrafegat fent forapistes al Pirineu; on diuen que hi ha sang més noble. I de tant en tant, alguna allau... amb desaparicions sense sospites.

DE MÉS VERDES EN MADUREN

Dins d'un exercici, vaig crear aquest relat ple de frases fetes, tot començant pel propi títol. Un petit relat que qualsevol mare podria adreçar a la seva filla, per exemple.

De més verdes en maduren

 Foto: Ferran d'Armengol - Un pomer camí de la Font de la Pola.

Qui dies passa, anys empeny, filla meva!

Si  ja m’ho deia l’àvia, que matinava de veritat, però a ella poc que no l’havia ajudat cap déu, hagut o per haver. Però en aquells dies, tot i no poder-ne tirar cap tros a l’olla, sempre sabia com agafar el bou per les banyes i encertava a resoldre tots els ets i els uts dels envitricolls que la vida li posava pel davant, i a córrer cor que vols per anar a sopar, que a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no és comptat. Bon ull tenia ella per repartir a moros i a cristians les quatre trumfes que cabien a l’olla. I ni una mosca es podia escoltar, ni cantar no ens deixaven un cop entaulats, que ens sortien amb allò que qui canta a la taula i xiula al llit, és parent del mal esperit. Jo, que de normal dormia com una soca, aquelles nits ho feia en un esglai. I per cert, el “xiula”, nosaltres el canviàvem per “pixa”. Coses de la canalla!

Això encara avui ho explica la mare, que va néixer als anys quaranta i havia viscut un altre món, tan diferent del de l’àvia, farta de nedar a contra corrent on tot es veia depenent quin fos el color dels vidres amb que ho miressis.

Després d’aquell xafarranxo de la guerra, ja ningú es veia amb cor de posar pals a les rodes, i es varen oblidar de nedar i guardar la roba, sabent que a boca tancada no hi entren mosques i sabent també que calladets estaven més bufons. I de tant escoltar la salmòdia aquella, acabes que t’adones que el més calent és a l’aigüera. Ho teníem més clar que l’aigua. Però bé! Això són figues d’un altre paner i que avui no vénen al cas, i a falta de bons, el meu pare era alcalde.

I parlant del pare, ell ja ho deia; pedra calenta, fora del ventre i tal dia en farà un any! Aquell sant baró, en acabat de sopar, sempre ens enviava de pet a dormir, tot dient-nos; nens! A la taula i al llit, al primer crit, que és tard i vol ploure.

I jo, que mirava al cel, i no hi veia cap núvol!

Però les coses de família ja ho tenen això, i que qui dies passa, anys empeny. Dissortadament, tot i haver estat previsors de cara al futur, per culpa del mansoi manaire, per poc no perdem bous i esquelles, i vist aital babel, penso amb tendresa que de més verdes han madurat.

Oi que m’entens, filla?

L'ESPILL DE L'ORB

Aquest cap de setmana no seré jo l'autor. Aquest cap de setmana sols vull referir-vos la presentació del llibre de poesia de l'amic Francesc Arnau; "L'espill de l'orb".

El proper diumenge, 15 d'agost el nostre amic i poeta, en Francesc Arnau i Chinchilla, presentarà el seu llibre "L'espill de l'orb" a Godella, València. No perdeu l'ocasió de sentir els seus versos, de parlar amb el poeta, de gaudir d'una vetllada de bona poesia.

BONA SORT, FRANCESC!

TRES MICRORELATS

Aquest cap de setmana he entrat sota mínims, sols penjo una terna de micro relats, si arriben a micro. Això ho fa l'estiu. Caldrà tenir paciència.

+ + + * * * + + +

(Malsons) - Cansat de córrer

Darrere de la gegantina tija del gerani respiro, el tiranosaure ha passat sense veurem.

* * *

Fotografia: Ferran d'Armengol / Bar Ra, plaça de la Gardunya-Barcelona

(Històries del xat) - Enganys a la xarxa

Una mirava la seva rosa, l’altre el seu llibre.

—Em pensava que eres un home!

—I jo també de tu.


* * *


(Va dir prou) - Fugint de l'aparador

Ell portava quinze anys vivint amb la noia dels seus somnis.

Aquell matí, ella va cansar-se de no ser real.

* + * + * + * + *

ABISMES

Aquesta cançó del vídeo, amb imatges de la pel·licula "Final Fantasy", m'ha inspirat aquestes paraules.

Abismes

Com una ombra que vola pel cel,

gemego i planyo el nostre amor,

marcat per la culpa idiota

d’un oblit no desitjat,

... em creus...?

Sé que no, no em creuràs,

però no puc fer-hi res,

ni amb mil roses

podré fer-te pensar en mi

...un cop més.

Aquest cop escoltaràs altres veus

que no et miraran els ulls,

ells et mentiran millor

que no vaig fer-ho jo, no ho saps...

... com crema el meu cor.

El teu pit guarirà un nou amor

lluny de tot el que vàrem ser,

el distanciaràs en l’oblit.

No m’ignoris del tot, no

...sé que faig tard al mai més.

Mai més tornaré a veure la pluja

tal com la vèiem tu i jo.

Seré conseqüent amb el nostre últim adéu,

llençat a l’abisme d’una autopista deserta,

...en pagaré el peatge.

No hi fa res, pagar,

tot és possible, malgrat la distància.

Potser deixaré de plorar-te,

potser et duré un pom de flors,

... potser deixaré d’estimar... te...

Pot ser.

Deixaré prompte de plorar,

l’abisme del nostre despit.

COSES BONIQUES

Aquest cap de setmana torna a tocar poesia. I per començar, allò que podria ser un comiat.

Coses boniques

Que cap cosa bonica

es pensi òrfena

del meu esguard.

Que cap natja cosina

deixi de sentir

un pessic de passada.

He vist voleiar el pardal

lluny del niu, lluny de l’arbre,

sota la pluja fina,

el faré cantar en els caus

de llebres i conills afamats i xops.

Em sentiràs cada dia

en el ronc i l’estossec

que tant t’irritava

i que tan familiar era,

com aquell somriure, trapella,

i la mirada erràtica.

No us dic adéu,

això ja ho feu vosaltres,

aniré a cercar els amics,

la família...

No serà estrany que, però,

em trobeu amb un got a les mans,

els espirituosos, diuen,

són bons allí on em porten.

Imatges i paraules de Ferran d’Armengol

cc